ARRIBANT TARD.

Fa cinc anys que estem junts amb la Silvia, és una dona intel·ligent, guapa simpàtica i ... moltes coses més.  Estic enamorat d’ella com el primer dia  i ella de mi. Ens entenem de meravella en totes les coses, però té un petit, o gran, defecte, que no arriba mai a l’hora, sempre l’haig d’esperar quan anem en algun lloc, no acaba mai d’arreglar-se i en conseqüència arribem tard a tot arreu .

Ja he clissat una mica el seus temps. Quan li dic si li falta gaire, si em respon “cinc minuts amor”  això vol dir que fins als quinze i vint minuts no l’esperis.  Si és “un quart d’hora”  pensa que estarà mitja hora llarga. Si et diu “d’aquí deu minuts estic llesta” això és imprecís però pot estar fins els tres quarts d’hora.  Si el temps és ... “em falta mitja horeta” conta que estarà una hora ben llarga. Ella ho sap i sempre diu que ho vol corregir, vol mirar d’anar a l’hora, però no hi ha manera.

Avui anem amb un sopar amb uns amics, , sembla que tenim temps de sobra per arribar puntuals, jo fa estona que estic a punt. Li demano si en té per gaire,

¾    Tot seguit estic carinyo, només  són deu minuts.

¾    Escolta. Vaig a l’estanc de sota,  em fumaré una cigarreta a baix al carrer. No triguis.

¾    No, no tot seguit estic.

A l’estanc trobo al Pau i fem una bona xerrada sobre el partit d’ahir el vespre, ha passat un quart llarg quan surto i em quedo a la vorera fumant la cigarreta, penso que baixarà d’un moment a l’altre. Porto ja la tercera cigarreta i encara no ha aparegut. Em començo a impacientar.  Li truco al porter automàtic i no em respon. Això és que està baixant –penso.

Espero força estona més. Llavors li truco al mòbil i no em contesta. , torno a trucar al timbre, res, ningú em respon. Començo a estar alarmat, busco les claus i obro la porta i vaig a agafar l’ascensor. Un rètol posa  AVERIAT. Vaja només faltava això. Pujo els cinc pisos neguitós per les escales. Entro a casa. No hi ha ningú. Torno a trucar al mòbil. Sento aquella musiqueta que bé del rebedor. Vaja, el telèfon és aquí, però ella no és en lloc.

Ha sortit arreglada, s’ha deixat el mòbil, però ella no ha sortit pel portal, l’estanc és  davant de casa  i he estat mirant tota l’estona mentre xerràvem amb el Pau. No se que fer. Truco al 112. Em diuen  que si en una hora no ha aparegut torni a trucar. Llavors truco a la veïna del costat per si ha vist o sentit alguna cosa. Em diu que no l’ha vist en tot el dia, ni ha sentit res estrany aquella tarda. Estem parlant allà al replà.

De cop una colla de bombers i un servei de la Creu Roja pujant rabent escales amunt,

¾    Que ha passat alguna cosa? –preguntem.

¾    L’ascensor que ha quedat  avariat entre el pis 10 i el 11 i hi ha una dona atrapada dins amb un atac d’angoixa..

¾    La Laura, la meva dona.  Com sempre, pitja el botó amunt quan  el que vol és baixar.

Pugem  amb la veïna escales amunt darrera als bombers... ja la començaven a treure. Per  sort tot ha quedat en un ensurt, però el sopar l’hem aparcat per un altre dia.

20/11/2017/