Aquest relat pràcticament és una mala transcripció d’una faula jo creia d’Isop (Esopo) però recollides en un llibre titulat “El comte Lucanor i Patronio” faules escrites entre 1330 y 1335 per l’infant Don Juan Manuel, Príncipe de Villena. En aquest llibre fa un recull de relats de diferents fonts: hindús i gregues. Tanmateix La Fontaine i Samaniego begueren de les mateixes fonts i publicaren diferents versions.
És l’hivern i fa el fred que
correspon a aquesta estació de l’any. La gent camina lleugera pel carrer. Tots
van força abrigats i no s’entretenen per res. Un home plora assegut en una
placeta del poble. Va ben vestit amb roba de bona qualitat i calçat amb unes
sabates noves i lluentes. Les seves lamentacions eren sentides per tots el qui
se li acostaven:
¾
Ai
pobre de mi! Que faré jo ara! Desvalgut i sense recursos hauré de demanar
almoina a tots el meus parents. Qui sap si em voldran donar.
¾
Home
no es desesperi així!- li va dir una dona, que portava un petit cabàs, que va
acostar-se a l’escoltar els planys de l’home.
Una noia jove també va apropar-se esparverada al veure el
panteix del inconsolable.
¾
Que
no li doni un atac de cor! El veig molt malament a aquest senyor.
¾
Si
té tota la raó. Telefoni a una ambulància i als municipals. No pot ser que es
quedi tan trist i sol- digué la dona.
La noia apartant-se fa servir el
mòbil truca a la ambulància i la policia. Mentrestant no acudeixin resta al
costat de la dona. Desesperat l’individu s’arrenca d’una tibada la corbata que
portava i la llança a una paperera.
¾
Pobre
home com està de desesperat!- És plany la dona, sofrint al veure el desencant
de l’home per la vida i per les seves possessions.
A
l’instant, com un ocell negre que voleiant espera que el cuc tregui el
cap del forat, un altre home de paupèrrima presència, corre i abocant-se a la
paperera pren la corbata i ràpidament se la nua
abrigant-se el coll nu de tota roba.
Venen el sol·licitats socors i la
dona gran marxa cap a casa seva. Mira el cabàs i pensa poca cosa menjaràs avui.
Quatre patates, unes mongetes i una raspa
de peix. Ai senyor! Més val menjar poc i pair bé, que perdre el cap com aquell
pobre senyor. El que estarà content serà aquell pidolaire que aprofitarà la
corbata. No hi ha mal que per bé no vingui.
Cadascú es consola com pot!
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada