MÚSICA I SENTIMENTS EN UNA TARDA DE PRIMAVERA.

“Si un compositor pogués dir en paraules el que tracta d'explicar amb la seva música, no es molestaria pas a compondre-la”. Gustav Mahler, compositor austríac (1860-1911).

Un home, de llargs cabells, assajava tocant al piano en aquella tarda del mes de maig. Completament abstret amb la  música, només notava la dolça olor que provinent del jardí i de les seves moltes flors li embriagava el pensament.  

Aleshores ella va entrar a l’habitació. Sense soroll, tal vegada com una papallona sorgint del son transformador a la vida. Cobria el seu cos un eteri vestit de gasa blava d’un to molt clar. Tant suau era el color que quasi semblava un núvol perdut en el cel de la tarda primaveral. 

Malgrat que la presencia no trencava el silenci l’atenció de l’home va quedar corpresa de la figura femenina. La noia movia el cos seguint en suau dansa la música que sorgia de l’instrument musical. Ben bé semblava que amb les seves piruetes atrapes cadascuna de les notes, abans que abandonessin la sala pels oberts finestrals perdent-se en el florit jardí.

Els seus moviments, la seva fragilitat i la religiosa serietat del seu semblant inspiraven els destres dits del músic. Llavors la inspiració masculina va pujar de tal forma que va aconseguir que una a una totes les notes del pentagrama ballessin fent-li companyia per tota la cambra. 

Una a una desgranant-se en hàbil melodia s’escapaven de les mans de l’home, mentrestant el seu pensament fugia del piano admirant la bellesa de la noia. Era en aquells moments com si Erato, la musa de la poesia, els acompanyes amb la seva lira. Segons després, era Euterpe, musa de la música, qui hi feia de seguici amb la seva flauta dorada.  

Els ulls de l’home es tancaven a la realitat. Amb ells clucs, dins el seu cervell continuava admirant harmonioses cabrioles i el riure cristal·lí de la noia en el moment d’acaronar cadascuna de les minúscules notes. 

Unes notes, que com petites gotes d’aigua fugien portades pel fort vent de la inspiració, cap el jardí. Amb el seu suau dansar les impulsava lleugeres al florit receptacle obert a l’aura del capvespre. Totes elles amb la seva sonoritat volien escapar-se per transmetre la música al món. De la que el pianista, era només el simple instrument de la seva transmissió.  

Les musses de la música amb la seva presència intangible li portaven les mans com lleugers ocells a polsar cadascuna de les tecles del piano. Tot això era sentit dins el seu cor en el transcurs d’una tarda, de l’aroma de les flores i d’un capvespre de color ataronjat.  

Ja esgotat per la música, excitat per la repetitiva escala musical que repicava en el seu cos com si ja formés part del pentagrama. Sí, només en aquest instant va atrevir-se a pronunciar les paraules que expressaven tot el seu sentir i totes les seves sensacions en aquella inoblidable tarda somniada. 

Simplement va dir: T’estimo.  

Que curtes, simples i fàcils són les paraules que s’utilitzen per transmetre els sentiments íntims i a vegades quan costen de pronunciar.   

Miquel Pujol Mur.