diumenge, 4 de desembre de 2016

GAUDINT LA TARDOR


Les fulles seques van cruixint sota els peus de la dona, que camina entra l’arbreda del parc, encatifat per les fulles que van caient dels arbres i el vent ha escapat al llarg del passeig. Aquesta ni se’n adona, absorta com està contemplant els colors càlids i exuberants de la vegetació de la zona. Quina meravella de tonalitats: grocs, torrats, marrons,  ocres , vermells, ataronjats...  quina harmonia i quina relaxació pels sentits.

Els colors tardorencs li donen pau i serenor, com si aquells tons màgics és filtressin a dins el seu esperit i l’omplien de benestar. A la Consol li encanta aquesta època del any, tot i que els dies són curts i les nits molt llargues, i aquestes a vegades es troben un xic feixugues; des que fa un parell d’anys va enviudar i viu tota sola; però la tranquil·litat , el poder fer el que vols sense dependre ni estar pendent de ningú, no té preu. Si que la soledat, a voltes pesa una mica; encara que a ella li agrada el silenci i la solitud.  Trobar-se amb ella mateixa, llegir, escriure, fer mots encreuats, veure la televisió o mirar el cel estrellat a través del balcó a les fosques, son petits plaers que la dona a descobert a la tardor de la vida.

Encara que darrerament té un amic molt especial, el Jacint, que ara el trobarà, com moltes tardes,  assegut a un banc del passeig. Li agrada parlar amb ell, s’entenen molt bé, es comprenen mútuament; tenen molts temes i coses en comú i gaudeixen de la  reciproca  companyia.

L’home assegut a un banc del passeig, ja fa estona que espera a la Consol, encara, que al contrari d’ella , la tardor el deprimeix i li causa tristesa. Els dies tan curts i les nits que mai s’acaben  no li agraden. Veure com s’assequen les fulles i és  despullen els arbres, com es tanca un cercle vital. És veu a si mateix en aquesta etapa, al final de la tardor, al  final de la vida... per ell això és tristesa, melangia i  ensopiment. Tot i que des que és van conèixer amb la Consol  ha revifat una mica el seu estat d’ànim, encara que ja està  encarant l’hivern.

Seuen junts , tots dos, amb les mans agafades, parlen de mi  temes , de mil coses, de tant en tant petites carantoines, en mig de petis silencis. Estan bé plegats, però el temps passa inexorable, saben que tenen nomes aquelles estones a les tardes per estar junts, però les viuen intensament, gaudeixen dels petits moments que passen plegats.

A l’hora en punt, el Jacint s’aixeca pesarosament, ella l’ajuda a trobar l’equilibri amb el bastó  i l’acompanya fins a l’entrada de la Residència, on a de ser a l’hora exacte per donar el sopar a la seva dona invàlida per l’Alzheimer.  Ella se’l queda mirant amb tendresa, quan ell s’endinsa per l’ample porta de l’edifici, sense girar-se.  La Consol camina lentament de tornada  cap a casa, esperant que de nou arribi demà.

 21/11/2016/

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada