GENEROSITAT

La Carme fa prop de dos anys que s’ha jubilat i està fins al capdamunt  d’ocupacions. Quan és va jubilar es va pensar que  s’avorriria , ja que  li va saber molt  greu deixar la feina, però aviat es va adonar que se li obria un ventall de possibilitats de fer coses que abans ni havia somiat.

Dues coses  tenia clares quan es va jubilar, una, la d’estudiar francès,  espina que duia clavada feia temps i per falta de coincidència d’horaris no havia pogut fer i l’altre, era fer  alguna cosa de voluntariat.

El francès i les classes de Reforç per nens amb problemes,  va ser el primer  que es va apuntar;  però seguidament van venir d’altres activitats com el tai-txi, el patchwork, les caminades, els tallers d’escriptura  i algun altre que s’ha perdut pel camí.

Totes les tardes de la setmana les té ocupades i també algun matí. El Joan, el seu home,  és un tros de pa, ell en té prou de cuidar l’hortet que hi ha prop d’on viuen i arreglar coses de casa que s’espatllen;  no el faríeu anar mai a un lloc d’aquest on es reuneixen el jubilats, però està content que la seva dona hi vagi, li agrada que estigui activa i ocupada. El que si que els agrada als dos és anar al teatre de tant en tant,  fer algunes sortides els caps de setmana i fer algun viatge una mica llarg  de tant en tant.

Les classes de reforç amb nens generalment forans,  han  estat una revelació per la Carme, poder ajudar i  comprendre la problemes que tenen el nens  ha estat molt gratificant. La psicòloga  qui porta el curs,  és una persona molt agradable i els ensenya la forma d’entendre els nens i nenes i la manera de tractar-los. Els ajuden a fer els deures i explicar el que no entenen, intentant  comprendre el seu estat d’ànim, ja que moltes vegades els problemes familiars són la causa del seu baix rendiment escolar i la seva rebel·lia; tractar-los com a persones, escoltar-los, és fonamental. Ella té els petitons de set  i vuit anys. Per els  més grans que fan ESO o Batxillerat hi ha professors voluntaris especialitzats en les matèries.

Aquest divendres, la Carme, ha tornat de les classes de reforç una mica preocupada, el Gustav, un nen romanès, estava molt rebel, s’ha barallat amb l’Alejandro i li ha fet sortir sang del nas. No li agrada castigar a ningú, però no hi ha hagut més remei. Quan han marxat els nens,  ha fet una xerrada amb ell, però aquest s’ha tancat en banda,  emmurriat  i no n’ha tret res. Aviat farà nou anys i va molt endarrerit, però es clar,  el fet  de viure sol amb la mare i estar moltes hores pel carrer, han  marcat aquest nen. Un altre dia anirà millor, va pensar  al marxar.

Som dilluns, avui és el dia de les caminades, ha sortit  amb el grup i han fet  una volta circular per la zona est de la ciutat, passant per la Font del Gat. Quan ha arribat a casa, la Carme,  li han donat una noticia desagradable, hi ha hagut un accident i ha mort la mare del Gustav. Una esgarrifança li ha recorregut el cos. “Pobre nen, tan petit i sol...”

A la tarda ha anat al Tanatori, hi havia força gent, el nen estava amb una veïna que a vegades el portava a Reforç. Quan l’ha vist  se li ha tirat els braços plorant;  han estat una bona estona allà abraçats plorant els dos. La Carme va quedar-se allà amb ell  fins a l’hora de tancar. El nen  no tenia altre família, només uns avis molt grans i malats a Romania. Del pare  feia anys que ningú en sabia res. La veïna va dir que aquests dies el nen  es quedava a casa seva, després ja parlaria amb els Serveis Socials.

La Carme, ha estat tota la nit sense dormir, la dona donava voltes al llit pensant sobre el mateix. Al matí quan s’ha llevat ha tingut una llarga conversa amb el Joan, que després de discutir-ho força estona aquest li ha dit...   “Tu  mateixa; fes el que creguis convenient.”

Després del senzill  enterrament , on el Joan i la  Carme junt amb  la veïna han fet costat al menut, aquest molt afectat no volia deixar que la mare es quedés sola allà la cementiri. Se l’han endut una mica a la força. Llavors la Carme, li ha dit,

-          Gustav, mira ens agradaria que vinguessis a viure una temporada amb  nosaltres.

El Gustav, la va mirar, va arronsar les espatlles,  però el cap li va fer que si. Sabia que tot i que vegades el castigava era una persona que hi podia confiar i el petit necessitava tan poder confiar en algú.

Van haver de fer alguns tràmits per poder tenir al nen legalment com a pares d’acollida, bé com a avis,  però al no tenir cap familiar directe que el reclamés els hi van concedir. Els  primers dies no van ser fàcils, la seva rebel·lia es va accentuar, el rendiment escolar va baixar, ja no volia anar a Reforç; però amb paciència i amor el noi es va anar amansint. La Carme va deixar algunes activitats, calia estar pel nen.

 Va arribar la primavera i al Gustav li agradava anar a l’hort amb el Joan i l’ajudava  a cavar, plantar, regar les plantes; sovint, li diu avi. Amb aquell  contacte amb l’aire pur,  el seu cor es va asserenar, la seva pell es va colrar i és va fer fort. Poc a poc va poder pensar en la mare amb tendresa sense que li fes mal, tal com li ensenyava la Carme.

Han passat quatre anys, ara el noi ja fa segon l’ESO, ha canviat, estudia de valent i treu molt bones notes. Aquest estiu van fer un viatge a Romania, amb el Joan i la Carme,  i va conèixer la seva àvia i una tieta gran. L’avi  havia mort l’any abans. Els van deixar una quantitat de diners perquè poguessin estar millor. El Gustaf ha d’estudiar molt perquè vol ser metge i li agradaria que quan hagués acabat la carrera,  tornar a Romania i exercir de metge allà una temporada, però ... temps al temps.