dilluns, 22 de setembre de 2014

LA SOLE. I

La Sole, una dona jubilada, li agrada anar a pescar a l’espigó del port de Barcelona. 

Aquell matí, com molts altres matins de la seva vida, ha agafat els estris de pescar: les dues canyes, els hams, la cadireta plegable, el para-sol i ha marxat ben d’hora fins el seu lloc. Aquest racó ha estat l’única herència familiar del seu sogre, després va ser el cot de pesca del seu home,  desgraciadament ja mort, i ara ha passat a ser el reducte on transcorren tranquil·lament els matins de la seva vida. 

Posar de nou en marxa la instal·lació és la seva feina diària: clavar les canyes al corresponen forat, carregar l’esquer i llençar l’ham. Aleshores esperar que piquin els peixos mentre esmorza un entrepà i es beu pausadament una cervesa treta de la nevera portàtil. Alguna vegada fa punt de creu i altres xerra d’una o altra notícia amb els altres pescadors veïns, la major part són amics de tota la vida. Tot aquest enrenou l’ajuden a passar els matins oblidant-se de les moltes penúries de la vida. 

Després al migdia, recollir-ho tot de nou i tornar a casa. S’hi ha hagut sort cuinar el peix, o els peixos, si ha estat un bon matí. L’economia no està per llençar res, malgrat el sabor de la carn marina i portuària sigui una mica petrolífer. 

Però avui, el moll està cobert per una fina boirina que desdibuixa l’entorn. Molts companys, al veure el temps, segurament s’han embolicat fortament amb els llençols i esperen l’aixecament de l’astre rei. 

Sola a l’espigó ha posat les seves arts, i previsora com és, avui s’ha portat, a més de la cervesa habitual un “termus” ple de cafè amb llet. Però està neguitosa nota que uns ulls la fiten atentament. Mai l’havia passat una cosa així. Malgrat la seva cara encara és agraciada, les vicissituds de la vida i el sol marí l’han castigada. A més a l’arribar a certa edat, com és normal, el seu cutis s’ha omplert d’arrugues. 

El seu cos, tampoc és dúctil, ni posseeix cap port airós que pugui cridar l’atenció a ningú. Els anys passen i pesen en el cos humà i la Sole sap que aquella noia alegre de vint anys, fa molt temps ha quedat enterrada en el record.  

Al passar pel passeig ha observat en un banc la forma d’un home adormit tapat per uns cartrons. Pensa, un de tants desemparats que plens de brutícia i fam malviuen en el carrer. Ha passat pel seu costat sense fer cap soroll, no sigui que encara es molestés i li donés algun ensurt. 

La canya grossa es mou però la sorprèn no veure la llinya en l’aigua.
¾    S’haurà enredat entre les roques? 

Amb molta cura vol baixar per les grans pedres de l’escullera, quan de prompte surt el cap i el cos d’un home amb un gran peix a la mà. Es veu fàcilment que és un xicot jove que ha fet de l’alcohol i les drogues el seu plat diari per alimentar-se. 

CONTINUARÀ... 

Miquel Pujol Mur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada