Dedicat a la companya i benvolguda amiga Roser Vila i Pujol
Encara recordo molt bé que, quan jo era
petita, cada dia de bon matí una lletera entrava a casa meva a portar-hi la
llet. Sí, sí, ho he dit bé; hi entrava sense picar perquè la porta romania
oberta. La hi deixaven, expressament, els meus pares quan marxaven cap a la
fàbrica a les cinc del matí perquè, la iaia i jo, no ens haguéssim de llevar. I
ho feien tranquil·lament sense témer cap atzucac perquè, en aquella època, la
paraula bretolada no sabien ni què volia dir.
La meva lletera era una dona xica i menuda que pujava com una daina fins a casa, un quart pis (57 graons) carretejant un pot que feia més embalum que ella i que devia pesar com el plom. I repartia llet a moltes llars de Cal Rosal. Quin tip de pujar i baixar escales es feia cada dia!
Tanmateix, el diumenge era diferent, avui
la gent pagava; pagava la llet de tota
la setmana. I, ho feia com la lletera: ella deixava la llet damunt la taula
tota la setmana i nosaltres, el diumenge, hi deixàvem els diners. Cap problema!
Però, la meva lletera no somniava grandeses com la del conte... Qui ho sap! Potser
només somniava fer festa, almenys, els diumenges!
La meva lletera era petita petita, tant
que el cor no li cabia al cos i li sobreeixia per tot arreu deixant rastres de
bondat. Amorosament tenia cura de
plantes i flors que li creixien ufanoses a l’entorn i no deixava que la
zitzània li fes malbé la vida. Posseïa la senzillesa dels savis de poques
paraules i actitud coherent i vivia segons la pròpia filosofia: no plànyer-se,
començar cada dia de nou, estar content de tu i dels altres...Ella deia: ”No tinguis odi a ningú/ i deixa que Déu hi
faci més que tu”.
Aquest relat no és ficció és veraç tan veraç
com ho era, i ho va ser per
sempre, la Mercè Pujol: la meva lletera.
Aquesta lletera!!! Una persona que va viure amb senzillesa, però amb una filosofia de vida d'una gran saviesa.
ResponEliminaLa nostra estimada lletera, que viurà per sempre més dins dels nostres cors!
ResponElimina