A la Remei sempre li ha agradat la natura, no envà va néixer en una casa de pagès, encara que ara ja fa molts anys que viu a la ciutat. Però avui és un dia especial. Casualment ha tornat a visitar les contrades que un dia van ser molt especials per ella, pel fet de viure-hi durant la seva infantesa i la seva joventut.
Mentre passegen per aquella “carretera de bosc” va imaginant com era el paisatge i com ha canviat des d’aleshores.
-Ostres, que diferent! Abans hi havia moltes més pedres i era una mena de camí molt estret –va explicant a la seva néta.
-Que no hi passaven els cotxes? –deia la nena.
-Llavors n’hi havia pocs! Potser algun carro i en prou feines!
-Iaia, i la font? On és la font que me n’has parlat tantes vegades?
-Això dic jo... On deu ser la font?
Però la font no es veu enlloc. Amb el temps s’ha perdut! No en queda ni rastre, ni de la bassa tampoc!
-Saps què? Aquí la meva mare hi tenia un planter de safrà.
-Fa poc que a l’escola ens van explicar sobre el safrà, a la classe de Ciències Naturals, –deia la nena- mira encara porto els apunts a la cartera. Si vols te’ls llegeixo, mentre seiem una mica sota aquest arbre:
-El safrà és una planta herbàcia de fulla perenne. Les fulles són allargades amb un nervi al mig de color més clar que la resta.Té un bulb de la mida d'una avellana i treu una flor en forma d'embut, dividida en sis lòbuls de color violeta i amb tres estigmes vermells coberts de pol·len groc.
-Jo no n’he vist mai de plantes d’aquestes, al natural, –seguia dient la menuda- diu que són originàries de Creta i que allà es conrea des de fa més de tres mil anys! Però també s’ha cultivat als Països Catalans i actualment a la Conca de Barberà. Es veu que és un dels productes de comerç mundial més car, per unitat de pes. Per obtenir un gram de safrà són necessàries unes 85 flors.
El passeig segueix i la Remei comenta:
-Està molt bé tot això que us ensenyen a l’escola, però jo ara t’explicaré el que feia la meva mare amb el safrà: Les flors, de color lila, que tenen tres pistils, les tallava senceres i les deixava assecar en un lloc que hi hagués escalfor. Després, un cop fredes, treia els pistils amb l’ajuda d'unes tisores.
L’àvia s’emociona quan parla de la seva mare, però intenta fer el cor fort per seguir explicant:
-La llum i la humitat espatllen el safrà, per això ella el guardava en un lloc opac i sec, en una capsa de metall o de fusta, dintre d’un armari. No es pot guardar mai a la nevera, perquè la humitat el faria malbé, ni en pots de vidre o transparents. El safrà serveix per condimentar l’arròs i d’altres guisats. No és estrany que sigui tan car, ja que el qui té una plantació de safrà per comercialitzar-lo...T’imagines quina feina més laboriosa? Com que és una planta molt delicada s’ha de collir tot a mà!
-Caram iaia, si que saps coses! –diu la nena, com si no s’ho acabés de creure!
-Sí, vosaltres sabeu molta teoria, la gent gran sabem més les coses pràctiques. De totes maneres els joves esteu més ben preparats que nosaltres. Hi ha molts temes que ens costa una mica d’entrar-hi!
-Ho dius per l’informàtica?
-Per això i per tot el que es refereix a les noves tecnologies, que no teníem quan érem joves.
La caminada ha estat agradable i també instructiva. L’àvia i la néta es plantegen de repetir-ho més sovint.
18 de juny de 2012
Es molt interessant aixó del safrà, sé que abans a moltes cases n'hi havia, però no sabia res de la seva recollida i forma de assecar-lo i guardar-lo.
ResponEliminaVaig veure un reportatge on surtia un poblet d'un país africà. Una família conreava assafrà i es veia tot el que dius. No m'estranya que sigui tant car.
ResponElimina