dimecres, 9 de maig de 2012

Un record doloros

Veig la llum, araarriba la pau. Tot aquest temps callant la meva malaltia, no, millor dit,callant la meva condició, el meu jo. Ara en llit de la mort on tot ha quedatclar he pogut apaivagar aquest foc que m’ha anat consumint.
Mai he tingut clarala meva sexualitat. Jo sempre he estat una persona amb una sensibilitat pocmasculina. Quan era petit m’agradaven més els jocs de les nenes ( cuinetes, elsvestits, els jocs de prínceps i princeses..) que els dels nens ( espases ipilotes...) Això m’havia valgut mes d’una burla de germans i amics, en canvimai havia sentit un sol retret dels pares. Jo era fidel a mi, jugava amb el quevolia i llegia el que m’agradava. Cap conflicte.
Però vaig anarcreixent i el dubte es va instaurar en mi . M’agradaven les noies i els nois?
Un cop als divuitanys un company de universitat se’m va insinuar. Em vaig sentir fatal, aquellnoi em va fer molta ràbia , vaig trigar molts dies a tapar aquellapossibilitat. Jo era un noi normal!! A mi m’agradaven les noies!! Però si ho tenia tant clar perquè aquestneguit? De mica en mica vaig anar tancant amb clau i forrellat aquest tema. Emvaig convèncer a mi mateix que no passava res, fins i tot vaig tenir novia , itot que no acabava de ser feliç anava fent bé.
Va passar en elviatge de final de carrera ( ara fa tresanys). Vaig conèixer un noi i me’n vaig enamorar. Era guapo, intel·ligent imolt cult. Des del primer dia que elvaig sentir parlar em va seduir. Varem compartir habitació. I un bon dia varemfer l’amor. Mai havia sentit aquellesemocions, la sexualitat viva com mai. Amb la meva novia mai havia estat així. Vaig plorar, vaig plorar molt, al final havia sortit aquell foc que emconsumia. I ara què? Que faria? Com ho diria als meus pares, a la meva novia,als meus amics? Em vaig desentendre del problema, em vaig dedicar a viure, nomesveia el meu company, em vaig convertir en la seva ombra. No veia que ells’aprofitava de mi sempre que podia,de fet vivia a costa meva .......i al finalem va deixar i el pitjor es que em va passar el virus.
Vaig tornar a casa, tancat en mi mateix. Vaigtrencar amb la M. Rosa. Els meus pares em veien trist però no sabien que empassava .
Ara soc al meu llitde mort . Al final vaig poder ser sincer amb les persones que estimo. Els meuspares em van escoltar plorant i al final em van dir “ t’estimen fill”
El valor de poderdir el que soc me’l va donar la M. Rosa. Un bon dia em va venir a veure i em vadir que sabia el que em passava, que de fet des del principi de la nostrarelació va veure que alguna cosa hi havia. I quant vaig voler tallar amb ellaho va tenir clar. I em va fer veure que no em podia amagar, que la mevacondició era una forma de ser, i que a la fi callant em feia molt mal a mimateix. Em va dir que ella ja havia superat el dolor de la nostra ruptura, ique ara volia ser la meva amiga i estar al meu costat. I em vaig desmuntar i livaig dir quin era el diagnòstic que just aquella tarda em van donar. I tots dosvarem plorar i plorar. Varem plorar fins que se’ns van acabar les llàgrimes.
Al costat del meu llithi ha la meva mara i la M. Rosa. Son amigues i jo tinc la certesa que la mevamara ha guanyat una filla. I penso que podré marxar tranquil. I veig aquestallum i estic preparat i veig que com va dir Shakespeare:
El foc que esmanté més ocult és aquell que més crema.

Berga a 08/05/12

4 comentaris:

  1. No acostumo a opinar sobre si els relats estan ben escrits o mal escrits. Dels que som al grup, unes persones escribim millor, altres pitjor. Amb més o menys mesura castiguem l'idioma català i la qualitat literària es podria qualificar de mitjana.

    Aquesta vegada faig una excepció.
    El tema d'aquest relat està desenvolupat amb molta maestria i delicadesa. Jo li donaria un 9 alt.

    ResponElimina
  2. Un relat molt colpidor, tan pel tema, com pel missatge que dóna. Enhorabona a l'autora

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gacies, feia dies que em rondava pel cap

      Elimina