LA SARGANTANA

Em dic Pere i soc l’hereu d’una gran masia de la contrada. Què us puc dir: Soc jove, una mica més de vint anys, fort i valent. Soc eixerit i entremaliat. Sempre estic enmig de totes les gresques i saraus del poble. També per què no dir-ho el més ben mirat per les noies. Al mateix temps el més odiat pels pares. Alguna que altra criatura, que corre pels carrers del poble, té la meva mateixa fisonomia. Però avui, no us vull parlar de les meves trapelleries i gentileses, us vull explicar el que em va passar.

De veritat quines coses més rares que em passen, ahir em vaig trobar una sargantana a la butxaca. Bé, haig de dir que jo sempre tinc les butxaques dels pantalons foradades. La feina que vaig tenir per trobar-la entremig de tot allò. Com que és més gran, sempre trobava la mateixa cosa. Finalment, ho vaig aconseguir. No era precisament una sargantana petita, sinó que tenia la seva mida. Ep! No us penseu, tan grossa, no!

De seguida vaig adonar-me que aquella bestiola no era un animal qualsevol. L’havia agafat pel cap perquè no es fes mal. Ja sabeu que aquest animalons, si els agafes de la cua són capaços de trencar-se-la i fugir. Jo la tenia agafada del cap, i com que em vaig descuidar, em va donar una forta queixalada. I, abans que jo pugues tornar a immobilitzar-la, més fortament, em va parlar.

¾     Pere! Tranquil que tu i jo hem d’enraonar.

¾     Òndia! Si parles. Mai no m’ho hauria pensat. Una sargantana que parla. Què em vols dir.

¾     Mira jo estava a la habitació de la Constança, quan vas pujar per l’heura de la façana. Una mica més m’agafes la cua al trepar-hi, sort que vaig fer un bot i vaig amagar-me en una altra branca. Ara, després d’aquest preàmbul, t’haig de dir que fent l’amor- diguem-ne amor per no dir una altra paraula més grollera- ja veus que sóc força educada, ets un graponer. Pobre noia! Que disgustada la vas deixar. Sort que t’estima que sinó. T’hauria de haver donat una puntada de peu a allà on jo sé.

¾     Què vols dir? Va quedar força contenta, i no era primerenca! Altres cops ja havíem jugat a pare i mare.

¾     Però, Pere! No et vas adonar que vas entrar a veure l’estimada, per cert bona noia, com si fossis el setè de cavalleria, ja amb la baioneta desembeinada, com si es tractés de travessar als pobres “pell roja”. No! Així no! La mossa esperava més coses de tu. Necessitava que l’acaronessis per tot arreu. Volia sentir els teus petons al llavis, i a tot el cos. Fill! Que hi ha molts raconets per acariciar. Volia que li mosseguessis un xic les orelles i li petonegessis el coll. Esperava escoltar paraules dolces i li diguessis que l’estimaves. “Anda ya”! Tu, a preu fet!

¾     Tan malament ho vaig fer?

¾     Tant! I tant! Què tenies por? De qui?

¾     De qui dius? Collons! Del seu pare. Tu creus li hauria agradat trobar-me al llit amb la seva filla? Jo, soc un pagès de casa bona. Ell, el més ric del poble. Sé que vol casar la Constança amb un senyor noble, però arruïnat. Allò del títol nobiliari. Ell, el sogre del senyor marquès; la seva filla, la marquesseta jove. Ja no se’n recorda, de quan vigilava els porcs a casa dels meus avis. Total, la fortuna li ve perquè una vegada va tocar-li la loteria. Aleshores, es convertí en un escanyapobres.

¾     Doncs, anem bé, perquè d’aquí vuit mesos, no podrà amagar la panxa de la seva filla.

¾     Què en saps tu, de tot això?

¾     Home! Amb tot el que has deixat a dins! A més, si jo fos una vulgar sargantana, creus que estaria parlant amb tu.

¾     Què faig pobre de mi? Aconsella’m. Oh, reina de les fades sargantanes!

¾     Pere, de moment fuig! No paris per a agafar res, ni vagis a casa teva. Quan s’adoni del “bombo” tal vegada canviarà d’opinió. Però aleshores, ja ho saps s’ha acabat la gresca.

I seguint els consells de la sàvia reina sargantana vaig posar els peus en “polvorosa”, com diuen per aquestes terres a on visc ara. I, a esperar, a veure si tot surt tal com em va vaticinar. Ara, per si les mosques, en aquest país he vist una noieta força maca, que es diu Milagros. Potser sí que, provarem de fer-ne un, de miracle. El seu pare, també és molt ric, un “ricachón” de poble amb força doblers d’or. Qui sap, total, només hauré de canviar d’idioma. A veure: “hermosa”, “bonita”, “reina de mis ojos”, “música de mis oídos”. Bé, no ho faig malament, i sona bé. Aquest cop, miraré d’aprofitar les lliçons de la sargantana. Seré més delicat i amorós, més profundament enamorat.

Aprofitant que he agafat la ploma per explicar-vos una part de la meva vida, vaig a demanar al pare que em remeti diners. No sabeu el que es gasta quan no es clava ni un clau.

Miquel Pujol Mur

BON ANY 2020

Somnis, il·lusions, projectes, proposits... cal aconseguir fer-los realitat en el any que entrem

FELIÇ ANY 2020 !!!

EL NADAL DEL PAU

“Nadal d’abans, Nadal d’ara”

Quina goig feia aquella llarga taula  parada, guarnida senzillament, plena de gent, amb una escudella de Nadal fumejant amb aquella oloreta que desprèn, pel Pau això era una glòria;  des l’any passat en aquell mateix lloc, que no havia fet un àpat com Deu mana. Hi havia gent nova aquest any, alguns dels antics companys potser ja no serien al mon dels vius. La majoria  eren uns sense sostre com ell que dormien a la intempèrie, i altres persones amb necessitats o soles, són les que acudien a  aquell dinar solidari.  Ell feia dos dies que per les glaçades va acudir  a un alberg, on s’ha dutxat i li han donat roba neta, cosa que el fa sentir molt millor.  Al dinar a la parròquia de santa Úrsula, que con cada any organitzen uns voluntaris,   també si ha afegit. Quina delícia menjar calent, bo,  abundant i en companyia .

Els companys de taula, però, no baden boca, mengen com famolencs entre grans sorolls de gola;  al fons de la sala veu la Maria que li dedica un somriure, una dona gran voluntària que com cada any estarà a la cuina i a   ajudar al qui ho necessita. Ella prefereix ser allà amb companyia, encara que sigui treballant, que sola a casa seva sense ningú.

El Pau menja pausadament, oblidant als comensals  del costat, paladejant aquella  escudella calenta amb “pilotilles”,  després vindrà el pollastre o el gall d’indi amb prunes i peres; torrons,  neules i un bon cafè per acabar. Pensa amb aquells Nadals de quan era nen, amb els pares i la germana , a la nit tornant de la missa del gall, feien un ressopo i llavors cagava el tió: torrons, alguna llaminadura i mandarines, que serien les postres del Nadal.  El  dia 25, un dinar semblant a aquest, amb recursos minsos la mare preparava un bon dinar , pocs torrons però quin caliu hi havia a la casa. El pessebre i uns pocs guarniments feien festa, que n’érem de feliços llavors. Jugant amb la meva germana i esperant el dia de reis, per tenir algun petit regalet. Pobres pares si ara em veiessin, ell el nen el mimat, l’espavilat de casa, amb esforç van poder donar-me una formació professional perquè em pogués guanyar  bé  la vida. Vaig  aconseguir un  bon treball, un bon casament, també l’hipoteca, bona vida, viatges, vivíem molt bé ...i de cop tot es va torçar... Sense feina, sense casa, sense dona....  em vaig trobar dormint al carrer  d’això aviat farà deu  anys i no he pogut sortir d’aquí. Sempre penso que em tinc d’espavilar, fer el que sigui, però no hi ha manera de trobar feina... i les nits al carrer a l’hivern són feixugues i més quan et comencen a pesar els anys.

De cop els companys ja saturada la fam inicial van començar a ferla petar  entre ells i també hi vaig intervenir. Quin pollastre amb prunes i fruits secs van portar darrera i també aquella copeta de vi negre, que aviat es va evaporar de  les copes. Passàvem un bon dia de Nadal.  Gaudíem del moment la colla, xerrant, cantant ....  llàstima que això s’acabaria aviat i molts tornarien a dormir al carrer, això si amb el pap ple no trobarien tant el fred.  Jo  podia estar encara un parell més de dies a l’alberg, esperem que el temps millori una mica -pensava .

Abans de marxar em vaig aturar a fer una xerradeta amb la Maria, una bona dona, amb un ulls blaus que enlluernen, és una dona gran amb una ànima jove.  Sempre m’anima per que deixi aquella vida i intenti trobar una sortida a la situació, tu no ets com els altres...ets fort, intel·ligent  i tens ports sortir.

Llavors em  parla de que faltava un voluntari per vigilar l’alberg, vespres i nits. Reps una petita paga, poca cosa, però tens lloc per viure, menjar, i normalment és un pas previ, per aconseguir un nou treball. El que ara marxa ho ha aconseguit i he pensat que tu series un bon substitut “Que me’n dius” -em preguntava la Maria- . Estava en estat de xoc mirant aquella dona dolça que gairebé no entenia el que m’estava oferint. De cop ho vaig assimilar. Podria dormir sota teulada, menjar i anar net a canvi de donar un cop de ma  als altre voluntaris i cuidar l’establiment a les nits.

 No ho vaig pensar dues vegades i l’hi vaig dir que si, que ho probaria, mentre havia de fer esforços per què no se’m escapes un llagrimot. De nou Nadal havia tornat a ser el dia màgic dels somnis, les il·lusions i de l’esperança.

16/12/2019/

BOCA CLOSA

“Et deixaré, si vols, la veu, mentre tu tens els llavis closos”  (M. Angels Anglada)

La Gemma era una dona molt pencaire, des de jove treballava a una botiga de queviures i li agradava molt el tracte amb la gent, era afable i servicial. Era quasi la seva vida. Li agradava molt parlar i sabia com tractar la clientela. Avui tot i la pujada de les grans superfícies, la seva botiga, abans de la tia Remei,  encara té una clientela molt fidel.

Bé, des que es va casar compaginava casa i feina, i la pujada del seu únic fill, tret en escasses ocasions mai va faltar a la feina. Ara que es una mica gran i amb l’arribada d’un  nét ja es planteja deixar el treball quan faci falta, te dues noies que se’n pot ben refiar, bé, però només  alguns dies, de fet ella sempre diu que si pot, no es pensa jubilar mai, això del contacte amb la gent no li treu ningú, es una de les grans satisfaccions de tenir una botiga.

El seu nét ja ha complert tres anys, és un encant de nen i ella li cau la baba quan el té a casa. Li explica contes, acudits. A ella li agrada inventar relats, però ha d’anar alerta amb el que diu, per que quan el nen li’n demana un de repetit si l’explica de forma diferent el nen ja crida,

¾    No iaia, no és així, el gat no empaita a la rata, sinó la rata empaita al gat.

¾    Si, si , tens raó – però llavors tenia que fer giragonses per continuar el conte.

Al petit Albert li  agradava quedar-se a  dormir a la casa dels avis, i esperava amb delit el conte abans  d’anar a dormir que li explicava la iaia, amb aquest si que quasi mai arribaven al  final, aviat és quedava adormit com un angelet.

Les coses no sempre surten com les planegem, de cop, la Gemma, va començar a quedar afònica, li costava de sortir la veu. El metge li receptava coses, millorava un xic, però aviat hi tornàvem, primer afonia, al final no podia dir res. Havia de deixar la botiga en mans de les dependentes, força sovint i quan hi anava ja no estava de cara la gent per no fer cansar la veu. Van consultar diferents metges, tenia les cordes vocals irritades per un virus, no havia de parlar, però com ho feia, doncs... no ho feia, no podia amb el silenci, sempre acabava parlant poc a molt, però la cosa no es solucionava, tampoc podia explicar contes al petit quan anava per casa .

Un especialista que van consultar els va dir que es curaria del tot si complia tot el que li deia: unes gotes, unes pastilles i no parlar gens durant dos mesos. Comunicar-se amb signes o amb escrits, sinó la cosa podria anar a pitjor.  Estava tant cansada amb el problema que va decidir fer-li cas. Estaria dos mesos amb la boca closa i faria tot el que calgués.

Al petitó se li feia molt estrany veure a la iaia sempre amb la boca tancada i només parlant amb signes. Els pares li havien explicat el que li passava  i ho entenia una mica, però estava trist. Aquella tarda que passava amb ella, estava rumiant sense dir res. De cop va cap a ella i li diu baixet,

¾    Iaia, ja se que no pots parlar, però jo estic trist de no sentir la teva veu i que sempre tinguis la boca i els llavis tancats. Saps que he pensat, que si vols, et deixaré la meva veu, mentre tu tens els llavis closos, jo callaré i tu podràs parlar. Que et sembla?

La iaia el va abraçar emocionada i li va omplir la cara de petons.

20/10/19/

ESTIC MOLT FOTUT

(Embolicar la troca-Enraonar més que un sac de nous-  Fer el papallona-Fer els ulls grossos- Fer figa- No em cap a la barretina- Per quins set sous- Veure’s les orelles.)

Estic fotut, molt fotut -pensava- No sabia com sortir-se’n de la immensa teranyina que havia bastit, no li quedava més remei que seguir endavant, anar embolicant la troca cada vegada més. Ja ho diuen que embolica que fa  fort, però arriba un punt que tot fa figa, ja res s’aguanta per enlloc  i no toca altre remei que assumir les conseqüències.

El desastre era tan gran, però,  que no sabia com fer-ho,  tots els seus projectes, els seus objectius  i negocis se’n havien anat en orris. La quantitat de diners que havia aconseguit  i invertit amb enganys i mentides s’havien esfumat. Va haver-hi uns  mesos, que les accions pujaven i s’emblava que tot començava anar bé, em començava a veure les orelles – deia-i volia jugar fort per triomfar,  vaig invertir encara més , com necessitava més líquid  fins vaig empenyorar la casa  per treure més diners   i ara ho he perdut tot. No se com dir-li a la Mónica, al final d’aquest més hem de deixar el xalet on vivim.

Ella que sempre enraona més que un sac de nous, fa uns dies que està molt callada com si s’ensumés alguna cosa. Ella havia  participat de tots els projectes,  abans sempre en parlaven, ara no em pregunta mai res, es clar que sempre arribo tard per no haver de donar-li explicacions , sempre té moltes festes, i reunions familiars o surt amb les amigues, ens hem distanciat molt des fa uns mesos. És clar que un dels motius pels que em vaig casar amb ella van ser pels diners del seu pare, ella era molt rica i sempre passava   per davant d’on treballava, era una noia jove i guapa i no em va costar gens d’enamorar-la,  va ser un objectiu fàcil d’aconseguir. Ara últimament les coses no van bé entre nosaltres i  amb l’enfonsament de tots els negocis i plans que teníem, no se ni com mirar-la, ni que dir-li. Fins he pensat en suïcidar-me, però fins per això soc sóc un covard...

Mentre pensava totes aquestes coses dins el Mercedes també hipotecat arribava davant de casa. Sabia que havia de parlar amb ella, però no en tenia ganes només desitjava que no fos a casa , ja li diria demà, però hi havia les llums de la sala obertes. Va respirar a fons al entrar, ella l’esperava davant altiva asseguda al sofà amb una copa de vi blanc a la mà.

¾    Que celebrem alguna cosa-  vaig dir després de fer-li un petó a la galta.

¾    Hi tant. Que tu demà deixes aquesta casa i també el cotxe davant la porta i ten vas tan lluny com el vent et porti.

¾    Què... Per quins set sous?

¾    Encara tens la barra de preguntar? Quan pensaves dir-me que estàvem  del tot arruïnats i havíem de deixar la casa a final de més.

    Ès va ennuegar amb la pròpia saliva, es va tornar vermell, tremolant insegur davant seu, mai  havia vist la valentia d’aquella dona, que creia tímida i insegura. Va intentar dir alguna cosa , però no li sortia res de la gola.

¾    Però.. que dius...

¾    Tens aquesta nit per recollir la teva roba i marxar. La casa i totes les coses que hi ha són meves. El pare ho ha comprat tot per mi. També el negoci dels viatges, l’únic que funcionava bé, i fa uns  mesos el vas hipotecar amb els teus desoris de fer milions ràpidament i sense treballar.  

¾    D’aquí una hora serè fora. –vaig dir amb ràbia.

¾    Ah !  et pots emportar la teva vella furgoneta, si  arrenca, potser et farà falta per dormir.

Una mirada d’odi cap aquella dona que ho tenia tot i l’havia  deixat sense res, però en el fons estava content de no haver hagut de donar masses explicacions, potser fins podria pispar alguna de les coses de valor que allà hi havia i treuen alguns diners  Llavors va veure la sogra que sortia del despatx i se’l mirava amb menyspreu, ell va abaixacar el cap i va entrar  a la seva cambra. Havia de sortir d'alla com més aviat millor.

  17/09/2019/

QUERALT A LA TARDOR

Després d’un estiu llarg i calorós, la tardor va arribar assedegada per la manca de pluja. El vent i la calda van continuar, fent estralls als conreus , sobretot hortalisses i fruita . Els bolets amagats, en molts llocs no n’ha sortit ni un,  ja que la sequera dels boscos  no han deixat revifar les llavors, la manca d’aigua aviat es comença a  fer evident en molts llocs.

Per fi han arribat les pluges, aquesta setmana hem tingut dos dies plujosos,  però una pluja tan intensa  en alguns llocs, que si bé era esperada, ha fet estralls en algunes  zones properes, destruint conreus, edificacions i emportant-se cotxes i tot el que trobava la seu pas, fins algunes vides humanes. Mentre en alguns llocs, la pluja, ha estat catastròfica en  altres ha estat beneficiosa , i ha regat i revifat la terra, les temperatures s’han suavitzat una mica hi ha augmentat un xic els cabals d’aigua.

  

Avui, diumenge feia un dia esplèndid, clar, diàfan , sense un sol núvol,  hem decidit pujar a Queralt a fer una petita passejada  per gaudir de les esplèndides vistes d’aquest mirador privilegiat, i també admirar el bonic cromatisme del paisatge d’aquesta estació que ja s’atansa a l’hivern.

Un encert total, els colors de la tardor lluïen amb tot el seu esplendor tan vius i intensos, després de la regada moderada de fa uns dies. Grocs, vermells, o els  torrats i ataronjats es barrejaven amb les diferents tonalitats de verts.  Una  delicia per la vista  i per l'esperit que et convida a formar part, integrar-te en la maravella del paissatge

Aquí queden aquestes  boniques imatges dels entorns de Queralt d'aquest bonic dia tardorenc.

                          

Després de la caminada hem passat a fer una visita a la Madona De Queralt, com fem sempre que pujem a aquest indret i així hem passat el mati del diumenge  

PAUSA I DESCANS

Estiu, sol, calor, festa, disbauxa, relax, descans, natura, platja o muntanya, tan se val. Trobar el més plaent, el que aporta a cada un, el que busca o necessita, el que ens fa sentir millor. 

Agafem unes setmanes de descans, per  tornar amb les piles carregades i amb noves energies i il·lusions per continuar escrivint històries pel blog.

Unes imatges de muntanyes del nostres contrades, del nostre Prepirineu , que ens indueixen  a enlairar l’esperit i a inspirar l’aire que s’hi respira.

BON ESTIU I FINS AVIAT