VALGA’M DÉU!

Monòleg de la tieta Filomena, sobre la crisi

Valga’m Déu! Quina calorada que so passat, només per na fins allà enllà a guaitar si la font de la Salut encara rajava. Allavores, quan era jove, deien que si bevies aiga d’aqueixa font et curaves de cop. Pro con  al poble van arribar tota aquella trepa de sòmines van  posar-hi un lletrero que diu “aigua no tractada”. Ves per on! Com si amb l’aiga s’hi pogués tenir una conversa!

La nena... la Filo m’ha dit que això no vol dir això... Donques si no vol dir això... per què ho diu? Quan anàvem a fer les fontades, ens jalàvem la vianda i algun refetó  que ens via sobrat, de consevol àpat i vinga... a veure aiga d’aqueixa que ho curava tot.  Vamos,  que  érem forts com les pedres!  De cop i volta... se la beuen embotellada i tothom té mals! Cago’n la mar salada! Després només fan que sermonejar, que si ara s’ha de pagar l’euro i no sé què més. Pro a mi que no em toquin gaire la pera! Si tots bebéssim més aigas  d’herbes,  que són molt sanes, estaríem més bons i no uríem d’anar tant a la farmàcia. Les herbes curen casi totes les malalties, menos la radera que no la cura dingú!

Lo que em llama l’atenció és que la gent no hi va a fer fontades! Van a la fonda i després es queixen de la crisis  i... que tot costa un ronyó, pro dingú fa re per ahorrar. D’aquesta manera, no hi ha res a pelà! Quan tenen algun cuarto se’l gasten i després somiquen que no poden tirar endavant i resen a santa Rita de Càssia, patrona dels impossibles, perquè faci un miracle. A mi, això no em cap a la barretina!

Antes, a les cases, només teníem lo necessari, els llits amb matalassos de llana, el qui podia... alguns teníem màrfegues, un mundu o una calaixera i para de contar. A la cuina tres o cotra cacharros  i l’olla bullia allà al foc a terra, on també i escofàvem  una planxa de ferro que servia per planxar  la roba i per calentar el llit a l’hivern, con feia aquella rasca.  Un llum de carburo perquè no hi via llum elètrica; un canti, un purró  i una carmanyola d’alumini per du les menges als homes, al terròs i... tururut viola!

Els més podens,  tenien una planxa d’aquelles que s’hi podia ficar el carbunet  encès, a dintre, i un mulinet de cafè, que es feia rodar amb la mà, i també un joc de coberts d’Alpaca. Natrus els teníem de ferro.

Per anar a costura, la Enclisopèdia... (no sé perquè li van posar aquest nom tan enrabassat...) que passava de pares a fills, no com ara que compren llibres i més llibres. Un cop l’any, o tot lo més dos, s’enviava una carta  als parents i si els volies anar a  veure, marxaves a peu tot xino xano. Llavorens no teníem mai  celul.letis... sí... això  que ara amoïna tant  a totes les mosses!

Suara en parlàvem amb la Doloretes de cal Soca. Tota la vida, a les cases   solíem fer un baldeio, cada semana, que en dèiem “fer dissabte”. Càgum dena! Ara no poden fer res sense  la dona de fer feines, perquè tothom té mal a l’os de l’esquena. Bona excusa té el malalt que es pixa el llit i diu que sua! La Doloretes és mot coneguda aquí al poble, desde que el seu home la va deixar, es cuida d’una granja. Ara sempre diu que li agraden més les bèsties que l’animal!

Però tornant amb el que us deia... us he de dir que io aviat ho tinria tot arreclat. Tanta crisis i tanta mandanga i tothom estira més el braç que la màniga! Aquells anys de la picó... amb un vestit per cada dia i un per cada festa i una bona bufanda pel fred  érem ben feliços! La gent, avui dia, vol figurar molt, encara que no tingui  un ral a la butxaca. En fin , la gata i el xin... No sé perquè ens hem complicat  tant la vida, al fin i al cabo, no ens endurem re cap a l’atre barri!

Filomena

De fet, podria ser que,  encara que a molts no ens ho sembli, ens haguem de conformar amb molt menys del que tenim ara,  així que no esperem miracles de Lurdes i comencem-nos a estrènyer el cinturó, per si les mosques!

Ah! No ens aniria gens malament  llegir el llibre ”Bona crisi” (Cap un món postmaterialista)!

10 de juliol de 2012

UN BRI D'ESPERANÇA.

“El col•lapse econòmic i ecològic tenen la mateixa causa: el lliure mercat sense regulació i la idea que la cobdícia és bona i que el món natural és un recurs per l’enriquiment privat a curt termini. Els resultat són tòxics i creen una atmosfera tòxica.”
George Lakof

L’home deixa el llibre que estava llegint i rondineja amb veu alta
-Bah! Bajanades!!!
La seva nora que entrava en aquell moment amb una safata amb un iogurt i unes pastilles, se’l contempla; l’home ric de mitja edat i convalescent d’una operació de cor; i li respon,
-Creus que la teva vida ha estat millor que la nostre??
-Només crec que esteu una mica sonats, amb la vostre preparació i estudis podríeu arribar a tenir tot el que us proposéssiu ... i, venir a viure en aquest racó de món!
-Tenim dos fills preciosos i fem el que volem. Som feliços i no ens cal més.

Aquell home no entenia que havia fet malament. Era el director d’una de les “Caixes” més importants del país. Havien donat al seu fill la màxima educació, aquest tenia dues carreres i un màster als EU, era un noi brillant, però sempre l’havien tingut en contra. Des que als quinze anys es va començar a aficionar a la ecologia i a voler salvar al món , és va començar a allunyar d’ells. Els recriminava la classe de vida que duien, a ell li deia especulador sense escrúpols, i la mare una compradora compulsiva, mai va voler viatjar amb ells ni pujar al iot que van comprar amb els incentius per ser la seva sucursal la que va concedir més hipoteques per pisos i d’altres, de tota la comarca.

Quan el noi es va casar amb la Raquel, ho van fer sense contar amb ells per res, el dia abans els van comunicar que es casaven i si volien assistir-hi, havien de ser allà a les dotze, en aquell petit poblet perdut als Pirineus. És van casar només amb quatre amics i una senzilla cerimònia . No van voler passar per aquella humiliació, davant les seves amistat de les altes esferes i no hi van anar. Es van desentendre d’ells. Es van allunyar definitivament els uns dels altres.

Quan va tenir l’infart, l’home vivia sol, des que la dona el va deixar, havia tingut algunes parelles ocasionals, però estava sol. A l’hospital van trucar al fill , aquest i la nora es van tornar per cuidar-lo. Al donar-li l’alta, se’l van endur al poble, ja que li calia repòs i tranquil•litat. Ahir el Pau li va portar el llibre “ La bona crisi” perquè s’entretingui en la convalescència. Sembla que em refregui pels nassos que sóc jo el culpable de la crisi –pensava- Així que estigui una mica bé, marxo d’aquí i torno a la ciutat.

En Pau i la Raquel, juntament amb altres persones com ells, duen terme un projecte en aquell poble abandonat i mig enrunat, han refet les cases amb el seu esforç. No hi havia electricitat, ara amb algunes plaques solars tenen l’energia necessària a totes les cases. Han vingut gent de la ciutat i de pobles que no tenien res i amb el seu esforç i l’ajuda dels veïns han bastit uns habitatges de les antigues runes. Tothom treballa i s’ajuda, no a canvi de diners, sinó d’intercanvi de serveis i de productes. Alguns veïns conreen horts, altres tenen animals, gallines conills...La Remei i l’Andreu els únics habitants del llogaret els assessoren en les coses de la terra i del bestiar. Hi han paletes i llauners... no hi ha luxes, ni necessitats supèrflues, però tothom té el que necessita. Una cosa que han aprés és la solidaritat , l’ajuda mútua entre veïns, que abans es donava en aquest llogarets, ha tornat. Gent que estava sense casa, sense feina, sense res , que depenia dels serveis socials i de les ajudes humanitàries, ara depenen del seu esforç. Han creat una escola pels infants i pels joves , ja que també hi ha mestres. Els nens creixen sans, i aprenen en un entorn favorable al mig de la natura . Saben que serà difícil homologar aquest estudis amb els oficials del país, però no escatimaran esforços per aconseguir-ho.

Es duen a terme projectes innovadors, amb enginyers i gent molt preparada, tenen a punt el cotxe que va per descomposició d’hidrogen, el cotxe d’aigua, nét i ecològic, (l’aigua es abundant a la vall), i també ho estan aplicant a tractors i altres maquinaria agrícola. Saben que no ho podran patentar, perquè va en contra dels interessos de les grans multinacionals , però tan els fa, allà en aquella vall perduda hi hauran els més grans avenços tecnològics i ecològics de la terra. El seu objectiu: salvar el planeta del desastre ecològic que el consum desaforat de recursos, l’ha abocat i treure l’home de la crisi monstruosa que l’han i s’ha ficat. En resum, viure en harmonia amb la natura i amb un mateix.

A vegades han arribat a la vall, persones que es volen beneficiar del treball dels altres sense aportar res a la comunitat, gent sense escrúpols que busquen lucrar-se amb el treball dels demés, però la mateixa gent s’ encarrega de fer-los fora del poble.

Se sap que a altres llocs del país han nascut projectes semblants, per superar la crisi, al marge de tots els governs i de les seves ajudes i els seus espolis.

Avui fa un any d’aquell infart, l’home viu encara al poble amb el fill. Ha descobert que el que fan aquella gent té un sentit. És troba molt bé, està fort i valent, ajuda a un granger a cuidar els animals, gallines i conills. Alguna tarda va a pasturar les ovelles i les vaques, o fa feines senzilles a l’hort. A més de recuperar la salut ha recuperat el fill, la nora i dos néts preciosos que són la seva gran alegria.
Ha posat tots els diners que tenia a disposició del poble i els seus projectes d’investigació, també ha venut la casa de ciutat que no li fa cap falta. Alguns dels afectats per les hipoteques impagades que ell els havia concedit, s’ha acollit al projecte i a vegades treballen junts colze a colze. Tots ells han descobert que dins aquest món tan insolidari i inhumà, allà hi ha sembrada la llavor d’un nou món, allà s’albira un bri d’esperança pel futur de la terra i de tota la humanitat.

-10 de juliol de 2012-

SANT MAMET D’ANES O SANTUARI DE LA VERGE D’ANES. BELLVER DE CERDANYA.

Crònica de la visita de la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur a l’ermita de Sant Mamet d’Anes.
Aquesta església, esdevinguda ermita, es situada al costat de la casa o mas d’Anes. Es troba al peus del serrat de Sobiró, enmig del torrents de Prat de Codina i Faló.
Aquesta església fou seu parroquial del poble d'Anes, citat en l'ACCU document pretesament redactat l’a. 839, però en realitat escrit cap el final del s.X. La primera referència escrita és de l’a. 949 en la deixa d’un alou al comtat de Cerdanya, al pagus de Talló, a la vil•la d’Anes, a Santa Maria d’Urgell i a les esglésies allí construïdes. L’a. 1170, Sicards llegà a Sant Mamet cinc sous.

La parròquia d’Anes fou una possessió de la canònica de Santa Maria de Lillet. El paborde de Lillet tenia la col•lació del capellà d’Anes. Això es comprova l’a. 1261 en què Pere de Morer, paborde de Santa Maria de Lillet, concedí a R. De Nèfol, capellà d’Anes, durant la seva vida, les honors , les possessions, les terres i les closes a canvi de ser fidel i de servir allà on fos requerit.
Fou visitada l’a. 1312-14 pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona. Se li calcula una renda anual de 18 lliures, una de les més naixes dels voltants. Amb el despoblament del lloc, l’antiga parròquia passa a ser capellà. El 1987 va ser restaurada per la Diputació de Lleida. Es reconstruí la coberta i el campanar.

En els darrers temps s'ha anat coneixent com a Santuari de la Verge d'Anes, tot i que originàriament estava sota l'advocació de Sant Mamet.

Església d'una sola nau i planta trapezoïdal capçada per un absis semicircular. A l'absis hi ha tres finestres de doble esqueixada.

Al mur de ponent s'hi aixeca el campanar d'espadanya amb dos ulls, al fer-se la reconstrucció segurament és va minorar de alçada.
L’edifici és alt i llis sense cap motiu ornamental ni cornisa, només la pedra vermellosa de la porta contrasta amb el font grisós de la paret. A migdia hi ha el portal d'arc de mig punt adovellat i dues finestres per donar llum a la nau.

Sant Mamet de Cesarea de Capadòcia actualment Turquia ( a. 259- 275). És un personatge semi llegendari, màrtir del s. III. Venerat com a sant per diverses confessions cristianes.

Els seus pares van ser empresonats i executats per ésser cristians. En presó va néixer el nen, Mamet, que en quedar orfe va ser criat per una vídua rica que va morir quan el nen tenia 15 anys. Detingut com a cristià va ser torturat pel governador de Cesarea que l’envià a l’emperador Aurelià que novament el martiritza. Va ser llançat als lleons però les besties no el van atacar: Mamet predicar al lleons i un va quedar-se amb ell com a company. Aleshores en companyia del lleó va visitar al duc Alexandre, que el condemnà a mort. Li van travessat la panxa amb un trident; ferit es va enterrar en un sot proper. On morir.

A Xipre hi ha una llegenda diferent del sant i màrtir, i del lleó.

El culte es difongué a la Península Ibèrica des de França, sobretot arran de les peregrinacions del Camí de Sant Jaume (diversos pobles de la província de Burgos el tenen com a patró). A Bilbao hi havia un convent de San Mamés, a la capella del qual hi ha encara una relíquia atribuïda al sant, un os del crani. Als terrenys del convent s'aixeca l'estadi del club de futbol Athletic Club de Bilbao, anomenat Estadi de San Mamés; els jugadors del club són popularment anomenats lleons. A l'església de Santa María Magdalena en Saragossa es deia que hi havia el crani del sant.

La semblança del seu nom amb el verb mamar va fer que s'associés el sant a aquesta acció. Així, es desenvolupà la tradició que d’adolescent va restar en plena natura sense cap aliment i les femelles de bèsties salvatges l’havien mantingut amb la llet dels seus pits. Joan Amades diu que era invocat per les mares que alletaven per tal de tenir més llet, dient "“Sant Mamet, feu-me tenir força llet.

I per finalitzar una dita catalana: Per sant Pancraç i sant Mamet s'acaba el fred.

Moltes vicissituds va passar aquest sant per tenir una ermita guardada per les vaques del mas d’Anes. Propera a aquest situació hi ha la coneguda cova d’Anes.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 24 juny 2012.

LA MEVA IAIA

Jo tenia una iaia menuda i escotorida . Sempre l’havia vist jubilada però no pas inactiva. Quan jo encara anava a l’escola i els meus pares treballaven al torn del matí a la fàbrica, cada dia feia el dinar i rentava els plats però, això sí, a la tarda, anava per les seves tant si feia bon temps con si estava núvol. Recordo mol bé que una vegada va arribar xopa com un gat. I quan dic això vol dir que les seves faldilles negres que li arribaven fins al turmell, en entrar a casa van deixar un regueró d’aigua des de la porta fins a la seva habitació on es va refugiar per –a més a més de canviar-se la roba- evitar els retrets que, tard o d’hora li faria la meva mare per la seva imprudència.

La meva iaia, menuda i escotorida no havia tingut la vida gens fàcil. Va tenir tres filles, la petita de les quals era la meva mare.Les dues grans van morir, amb un parell d’anys de diferència, en plena joventut.I, tot seguit, la guerra i la gana.

Jo no en vaig patir mai de gana. A casa no tenim gaires coses però, de gana, tampoc no en teníem. Però ella se’n devia recordar molt de quan anaven a pidolar menjar per les cases de pagès a canvi, d’un parell d’espardenyes (Made in Molí) que bescanviaven per uns quants àpats de pèsols negres, carregats de cucs (desobrenom jaumets) i que es menjaven a les fosques per a no veure’ls. I, també de les inefables llenties -anomenades píndoles del doctor Negrín-, o de quan la fornera els feia, d’estraperlo, un pa de tres quilos a la setmana i que la iaia portava a casa embolcallat en l’enorme davantal que, tret dels diumenges, formava part de la seva indumentària.

Pel que fa a la carn era més fàcil. No és que en podessin consumir gaire; el preu de l’estraperlo era caríssim i la setmanada minsa. A més a més els pocs diners que tenien estalviats ( per un mal de ventre com deia ella) eren en moneda republicana i havien estat abolits amb l’entrada dels franquistes, mal anomenats nacionals. Sort que tenien la carnissera del Fino a l’escala i de tant en tant, quan matava algun xai, els feia arribar algun tros debrot de pit o de braó per alegrar una escudella feta, bàsicament, amb cols i patates de l’hort.

Ah! Disculpeu; m’havia oblidat d’explicar... on anava la meva iaia, menuda i escotorida, quan sortia de casa cada tarda. No, no us mal penseu! No sortia pas a fer cap malifeta no! Nomes anava a l’hort, a fer herba pels conills, a buscar bolets i a collir pinyes o fer llenya... És clar, cada cosa al seu temps! Fins i tot anava a l’estació del tren a recollir el carbó que queia dels vagons carregats fins dalt procedents de les mines de Fígols i que era transportat cap a Barcelona per l’ inefable i enyorat carrilet. No, no us penseu que els afanava dels vagons plens a vessar; ella només arreplegava el carbó que queia a terra quan el tren s’aturava a l’estació i, si tenia sort, podia omplir la cistella. Aleshores, contenta i carregada, retornavaa casa a nodrint la carbonera i poder alimentar l’estufa a l’hivern que, a més d’escalfar, feia bullir l’olla de cada dia.

Ella va dedicar la vida a ajudar la família en tot e lque podia. I, principalment a mi. Jo no tenia mai gana i, ella, sempre m’anava al darrera amb el plat intentant fer-me engolir una cullerada més...I, poruga com jo era, m’apaivagava les pors absurdes alimentades per aquell ambient ombrívol i ple de pecats que tenallaven, cruelment, les nostres ànimes innocents. I se m’enduia al bosc a buscar bolets, a l’hort a fer herba o al safareig a rentar roba. I sobretot, m’estimava!

La meva iaia, menuda i escotorida, va resistir les embranzides de la vida amb serenor i sense escarafalls però, això sí, amb la tristesa reflectida, no pas amb amarguesa ni planys. La seva tristesa només es reflectia en la indumentària sempre negre amb mocador del cap inclòs. Però podia ser la iaia més alegre del món,  principalment, quan arribava a casa ben carregada del que fos.

Perquè, ella, havia après molt bé els consells de la seva mare que inculcava als nombrosos fills un lema que la iaia va seguir al peu de la lletra: “no torneu mai a casa de buit” els deia la mare. I ella no hi va tornar mai de buit. Sempre va arribar-hi amb alguna cosa.Si més no amb un pom d’espígol i, sobretot, amb molt d’amor.

Roser Casals Canudas

Relat de juny

TORRE D’ESCALÓ. GUINGUETA D’ANEU. PALLARS SOBIRÀ

Durant la sortida d’Amics del Romànic del Berguedà al Pallars vam visitar el poble d’Escaló. En aquesta crònica de la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur volem escriure unes paraules sobre la torre que es divisa clarament des de la plaça on hi ha l’aparcament de la vila closa d’Escaló.

Es tracta d’una torre de guaita, que es manté encara molt sencera. Situada sobre un turonet damunt de la població domina la vila d’Escaló i l'entrada de la vall d'Escart.

La seva construcció és de planta circular i els murs s'endinsen a la part alta, construïda amb un aparell granític i pissarrós sense desbastar. Les seves parets tenen un gruix de més d’un metre i una alçada de 14 m. coronada amb merlets. Va ser edificada en el s. XI–XII, tot i que refeta al s. XVI.

A mitja alçada s’obre una petita porta d'arc de mig punt. Actualment truncada. El motiu de la porta a mitja alçada forma part del sistema defensiu de l’esmentada construcció. En cas d’atac es retirava l’escala de fusta i els assaltants no podien accedir fàcilment dins l’edifici. Normalment aquestes torres de guaita no havien gaire guarnició a no ser que formessin part d’un castell.

A l’època medieval formava part del sistema defensiu de la Vall d'Aneu, comunicant-se directament amb la torre defensiva de la Torrassa, el Castellot d'Estaís i els castells d'Escart, Llort, Berrós i Llavorre.

És considerada com part dels Béns d’Interès Nacional.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia Rosa Planell Grau.
Berga, 4 juliol 2012.

CAMINS PER RECORDAR

A la Remei sempre li ha agradat la natura, no envà va néixer en una casa de pagès, encara que ara ja fa molts anys que  viu a la ciutat. Però avui és un dia especial. Casualment ha tornat a visitar les contrades que un dia van ser molt especials per ella, pel fet de viure-hi durant la seva infantesa i la seva joventut.

Mentre passegen per aquella “carretera de bosc” va imaginant com era el paisatge  i com ha canviat des d’aleshores.

-Ostres, que diferent! Abans hi havia moltes més pedres i era una mena de camí molt estret –va explicant a la seva néta.

-Que no hi passaven els cotxes? –deia la nena.

-Llavors n’hi havia pocs! Potser algun carro i en prou feines!

-Iaia, i la font? On és la font que me n’has parlat tantes vegades?

-Això dic jo... On deu ser la font?

Però la font no es veu  enlloc. Amb el temps s’ha perdut! No en  queda ni rastre, ni de la bassa tampoc!

La Remei pensa amb les vegades que havia ajudat al seu pare a regar l’hort. Quin servei que feia, llavors, la font! Ara, de fet, els horts estan tots abandonats, només hi creixen les males herbes. Recorda amb enyorança quan els seus pares tornaven cap a casa amb les cistelles carregades de tomàquets, mongetes o carbassons. I aquell any que hi havia aquelles carbasses de bon gust tan enormes... se sentien tan cofois! Més endavant quan el pare ja no hi era, la mare cuidava l’hort amb tanta cura... Era la seva il·lusió!

-Saps què? Aquí la meva mare  hi tenia un planter de safrà.

-Fa poc que a l’escola ens van explicar sobre el safrà, a la classe de Ciències Naturals, –deia la nena- mira encara porto els apunts a la cartera. Si vols te’ls llegeixo, mentre seiem una mica sota aquest arbre:

 -El safrà és una planta herbàcia de fulla perenne. Les fulles són allargades amb un nervi al mig de color més clar que la resta.Té un bulb de la mida d'una avellana i treu una flor en forma d'embut, dividida en sis lòbuls de color violeta i amb tres estigmes vermells coberts de pol·len  groc.

-Jo no n’he vist mai de plantes d’aquestes, al natural, –seguia dient  la menuda- diu que són originàries de Creta i que allà es conrea des de fa més de tres mil anys! Però també s’ha cultivat als Països Catalans i actualment  a la Conca de Barberà. Es veu que és un dels productes de comerç mundial més car, per unitat de pes. Per  obtenir un gram de safrà són necessàries unes 85 flors.

El passeig segueix i la Remei comenta:

-Està molt bé tot això que us ensenyen a l’escola, però jo ara t’explicaré el que feia la meva mare amb el safrà: Les flors, de color lila, que tenen tres pistils, les tallava senceres i les deixava assecar en un lloc que hi hagués escalfor. Després, un cop fredes,  treia els pistils amb l’ajuda d'unes tisores.

L’àvia s’emociona quan parla de la seva mare, però intenta fer el cor fort per seguir explicant:

-La llum i la humitat espatllen el safrà, per això ella el  guardava en un lloc opac i sec, en  una capsa de metall o de fusta, dintre d’un  armari. No es pot guardar  mai a la nevera, perquè la humitat el faria malbé, ni en pots de vidre o transparents. El safrà serveix per condimentar l’arròs i d’altres guisats. No és estrany que sigui tan car, ja que el qui té una plantació de safrà per comercialitzar-lo...T’imagines quina feina més laboriosa? Com que és una planta molt delicada s’ha de collir tot a mà!

-Caram iaia, si que saps coses! –diu la nena, com si no s’ho acabés de creure!

-Sí, vosaltres sabeu molta teoria, la gent gran sabem més les coses pràctiques. De totes maneres els joves esteu més ben preparats que nosaltres.  Hi ha molts temes que ens  costa una mica d’entrar-hi!

-Ho dius per l’informàtica?

-Per això i per tot el que es refereix a les noves tecnologies, que no teníem quan érem joves.

La caminada ha estat agradable i també instructiva. L’àvia i la néta es plantegen de repetir-ho més sovint.

 18 de juny de 2012

SUR LE PONT D'AVIGNON...

Mentre estem passejant per sobre del famós pont de Saint Bénézet, em ve a la memòria la famosa cançó infantil,

Sur le pont d’Avignon
l’on y danse, l’on y danse,
sur le pont d’Avignon,
L’on y danse tous en rond.....

El Roine, l’aigua s’esmuny avall, de pressa sota el pont, baixa abundant, no en va ha estat any de pluges i la neu dels Alps el nodreix constantment. Nosaltres badoquegem sota un sol de justícia. Suposo que heu endevinat que som a Avignon, la famosa ciutat dels papes, que a inicis del s. XIV van traslladar-hi la Seu papal, fugint de Roma per les guerres i incerteses del moment . El gran Palau papal, i la ciutat emmurallada, mostren l’esplendor de l’època. Després cap a 1367, quan va tornar la Seu papal a Roma es va produir el Gran Cisma d’occident, ja que el papa d’allà s’hi va voler quedar, fins al 1417, que les coses es van arreglar. És impressionant veure el gran palau, castell fortalesa, de pur estil gòtic, construït sobre la roca viva, (avui museu). El pont n’era l’entrada a traves del riu.

El pont de Saint Bénézet, va ser construït al s. XII, fet i desfet diverses vegades , per guerres i inundacions, anava desde Avignon fins a Villeneuve-lès-Avignon, travessant els dos braços del Roine, i la illa que quedava al mig. La gran inundació de 1660, va afectar molt la seva estructura i van anar caient arcades i no s’ha refet més. Avui conserva quatre grans arcades, de les 22 originals que tenia, sobre d’un pilar una petita capella romànica. El pont s’acaba al mig del riu (del primer braç) així que hem de tornar enrere per on hem vingut, des d’on s’admira una vista espectacular de la ciutat i des d’on podem imaginar els joves i les noies d’altres èpoques ballant i cantant sobre el pont, tal com diu la cançó.
Val la pena fer una escapada a aquesta bonica ciutat, per la qual sembla que no hagin passat els anys, i encara estem en plena època medieval . La ciutat tota emmurallada , els murs de 5 metres d’amplada , del s. XIV, tenen una gran bellesa. Conserva les tres portalades d’entrada, dintre quasi tot és zona peatonal, els cotxes dintre dos grans pàrquings que es troben dins les muralles. Hi ha molts hotels dintre la ciutat, de diverses categories, llavors totes les coses queden properes. Fora muralles la ciutat ha crescut, però són més que res barriades sense massa interès i vies ràpides de circulació..
Tota la ciutat, cada racó i cada pedra, respira encant, bellesa i història. Per això al 1995 va ser considerada per la UNESCO, Patrimoni de la Humanitat.

Una altre raó per fer-hi una visita, és que, com cada any, s’hi fa el Festival d’Avignon, del 7 al 28 de juliol, en principi era de teatre, avui dia es el festival de les Arts, totes les Arts i tenen cabuda: teatre, dansa, música, cinema... suposo que aquests dies es difícil trobar-hi allotjament. Vam ser-hi a finals de juny, i ja es veia molt moviment i preparatius, fins hi tot vam conèixer algunes artistes de dansa i també músics, que ja es preparaven per l’esdeveniment.

Si podeu anar-hi i quedar-vos-hi uns dies, descobrireu pels voltants, bonics poblets medievals de pedra, sobre turonets i amb unes vistes impressionants. També si esteu de sort, ja que es el començament de la Provença, quan els camps d’espígol estan florits, és un espectacle visual i de colorit únic.

-30 de juny de 2012-