AQUEST VESPRE

M’he llevat al matí i m’he trobat super maquillada. Sí, això mateix, m’he llevat, he anat al lavabo, cosa natural que fa tothom de bon matí, i al mirar el mirall he quedat tota corpresa. Jo acostumo controlar de bon matí els estralls que la vida ens marca en forma d’arruguetes. M’ha agrada dir-ho així, arruguetes. Ves per que dir-ne arrugues, com si fossin les marques de l’explosió d’un volcà damunt la terra. Però aquesta vegada les arruguetes no hi eren - unes esquerdes, sí - allà al lloc on les meves amigues, sempre han estat, ara estan remarcades per unes ratlles que es destaquen damunt el blanc gruix de maquillatge.

Les parpelles dels ulls són decorades amb un color negre carbó que deixa veure les meves ninetes, bastant dilatades per cert, i destaca el color de l’iris verd dels meus ulls. Les celles pintades com si fossin d’una bruixa, bé no una bruixa, bruixeta ... Ai! Mira! No em quedem malament, em donen un aire desvergonyit i atrevit que no em desagrada. I les pestanyes mai m’havia vist unes de tant llargues i gruixudes. Quasi em fa mal el moure-les de tan pesades i rígides que són.

Sincerament en aquestes hores del matí, quan comences el nou dia però no hi ets del tot, un somrís de felicitat s’ha desprès dels meus llavis. Aleshores he quedat encara més sorpresa, els meus llavis ... No allò no eren els meus llavis, reconec que són petoners i gruixudets, per jugar força. Però d’aquell color vermell, fosc i cridaner per lluent, mai se m’hauria ocorregut pintar-me’ls. 

Encuriosida i de veritat, malgrat tot, contenta pel canvi, he continuat la meva exploració. La meva cabellera és plena de rínxols i el cabell de mil coloraines. Però quan he passat la mà per posar-me’ls bé resulta que s’ha mogut de lloc i m’he adonat que no era més que una perruca.

Ahir a la nit, he degut beure bastant per que no comprenc la meva cara. A pesar de tot ho admeto com un diversió. Les arracades, més aviat són uns cèrcols enormes em pengen de les orelles. Com podia anar pel carrer amb això.

Ja tan sorpresa he quedat, que he continuat explorant la meva persona. Sí el rostre ha estat sorprenent el meu cos encara més. Una espècie de collaret corretja em rodeja el coll.

El meu vestit, no l’havia vist mai, és escotat, mostra més del que tapa. Per que no dir-ho m’ha avergonyeix. Bé, m’hauria d’avergonyir, però reconec que avui no hi ha res que em faci gens de vergonya. No sé quin beuratge dec haver begut. La boca la tinc un xic pastosa, espessa però el gust és bo, amable, íntim.

M’assec al tamboret i començo a recordar que va passar ahir. El Daniel, el meu home va venir a les nou del vespre a buscar-me per anar a un sopar de matrimonis. Som amics de tota la vida, la majoria anàvem junts a col·legi.

Cada any per aquestes dates ho celebrem amb una bona festa. Fins i tot, dos parelles van casar-nos el mateix dia i lloc. La sala de festes era magnifica, el sopar va ser diví, pot ser sí, que vam beure un xic massa. Llavors vam començar a ballar, la pista voltava sola.

El DJ va anunciar un ball que cada vegada que sonés un toc de trompeta s’havia de canviar de parella. Alegrement ens canviaven entre nosaltres mateixos amb bona camaraderia. La música era alegre i engrescadora. Els cambrers passaven amb copes plenes de cava i recollien les buides. Ja avançat el ball van tancar els llums i va sonar la música encara més fort. Vam canviar una i altra vegada de company. Els xiscles i els riures omplien la sala. I després ...

Ostres!! No recordo el després. M’aixeco hi vaig al dormitori. El meu home dorm. És estrany, no ronca gens. M’acoto i el miro.

¾     Aquest no és el meu home!

Tampoc és cap dels nostres amics. Giro els ulls esparverada.

¾     Aquesta no és la meva habitació.

Escolto una veu rere la porta. La reconec és la del Daniel. Xiuxiuejà:

¾     Nena, què ets aquí. Quina bogeria.

¾     Sí ja surto- contesto en veu baixa. Mentre recullo les mitges i la roba interior llençada de mala manera damunt el sofà. Aleshores rabiosa penso: M’haurà traït! Amb quin penco de dona s’haurà anat al llit.

Sortint tanco la porta vigilant no pugui veure l’habitació.

M’agafo al Daniel per suportar la meva pròpia vergonya i la meva ignorància. No sé el que ha passat, em fa por cridar massa. No sé el seu pensament del succeït.

En passar per davant de la consergeria observo el rellotge i el calendari. Assenyalen  diumenge i les sis de la tarda. Maquinalment amb el dits conto, divendres nit, dissabte i diumenge. M’agafo fort a la màniga del meu home. El seu braç s’aixeca agafant-me per les espatlles i em prem contra el seu cos.

Miquel Pujol Mur

EL NOI DE LA BALDUFA

He estat caminant tot el matí. He pujat a veure la Verge dalt del cim i ens hem saludat a certa distància. No he pogut entrar al temple per què era tancat. Ara després de baixar els sis quilometres que ens separen els meus peus lassats necessiten descansar.

Paso per darrera de l’escola i escolto els crits alegres de la canalla celebrant un gol.

¾     Aquest grans sempre guanyen.- diu una veu infantil.

¾     Clar són més grans i forts. Xuten i dona por quant fas de porter. Però no et preocupis l’any passat van perdre. Eren un altres els grans que ja no hi són. Si hi ha sort els propers cursos estarem tu i jo en l’equip dels grans i ja veuràs que n’estarem d’alegrois.

Deixant d’escoltar les ànsies futboleres dels dos col·legials he continuat camí avall. He arribat a un petit parc on hi ha una font i un pedrís. M’he descalçat i he posat els peus a refrescar sota el broc d’aigua. Quin descans! M’he trobat animat de nou.

He mirat a dreta i esquerra i he vist a un xicotet que jugava amb una baldufa.

¾     Caram! Que n’és de grossa!- L’he dit admirat. Més que res per encetar una petita conversació.

Sempre l’estar callat com un mussol m’ha molestat. Malgrat les meves germanes m’ho retreuen amb aquestes àcides paraules: Parles més que un lloro i després ens ho criticaràs a nosaltres.

¾     Sí!- m’ha contestat lacònicament el noi.

¾     I, no és hora de classe. què no vas a col·legi.

¾     No!

¾     No pot ser. Has d’estudiar, no seràs sempre un nen que jugui a la baldufa.

¾     M’agrada.

¾     Però necessites estudiar per aconseguir una feina i tenir família.

¾     Bajanades!

¾     Home! Tothom ...

¾     Tu no treballes.

¾     Sóc gran. Ja he feinejat prou a la vida.

¾     Vés per on. Jo vull ser també lliure sense anar a col·legi.

¾     Abans has de treballar.

¾     No! No! Treballar mai. Lliure sempre.

¾     I el teu pare?

Treballa i no el veig mai. Sempre treballa per duu diners a casa.

¾     Veus!

¾     Prou! Em molestes. Vull jugar a la baldufa.

Vaig comprendre que encara no era madur i per madurar la vida ens ha de sotraguejar un xic. El meu “baldufaire” està verd, encara té molt per aprendre.

Vaig calçar-me de nou, i fresc com si la Verge hagués obrat un miracle, vaig marxar a buscar l’autobús.

Me’l vaig mirar per darrera vegada, i vaig comprendre que tot havia estat un somni provocat pel meu cansament. Ell mai havia de créixer i encara que petit ja era famós en una plaça del seu poble.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

LA PEDRA DE LES CREUS. ROCAFORT

En la nostra visita a Rocafort (Bages) paraven a la Pedra de les Creus i llegíem els seus indicadors. Ens va cridar l’atenció un en què semblava com si fos la mateixa pedra qui ens donés raó del per què de la seva existència. Diu:

A les primeries del segle XVII ja m’anomenaven:

“LA PEDRA DE LES CREUS”

Estava situada dalt de la carena del camí que va del mas de Roviralta a Rocafort.

Davant meu descansaven les comitives que de Roviralta i els seus masos portaven un difunt a enterrar a Rocafot. Resaven una absolta i em marcaven una creu.

Molt malmès l’indret per una urbanització i per l’incendi forestal de l’any 1985 m’han portat a aquest lloc on continuaré sent testimoni del pas dels difunts.

La Pedra de les Creus és una roca d'aproximadament 3.500 quilos i que d'uns 3,8 metres de llargada, 1,30 d'alçada i 0,60 d'amplada. Esculpides a la roca s'hi poden observar una trentena de creus més o menys.

L’altre cartell comenta. La pedra de les creus es envoltada de moltes llegendes que giren entorn del seu origen. Es tracta d’un gran bloc que porta gravades unes quaranta creu, així com moltes marques. Fou descoberta per alguns estudiosos d’Amics de l’Art Romànic.

Miquel Pujol Mur

Fotografia. M. Rosa Planell Grau

RELLOTGES TOUS

Sempre que passava pel davant d’aquella litografia li produïa un no se què d’inquietud. Des que la seva amiga li va portar de Figueres on havien anat d’excursió i van visitar al museu Dalí. Va trobar interessant aquella reproducció del geni empordanès  i la va portar ja emmarcada, per l’amiga. Aquesta no li  va quedar més remei que penjar-la al rebedor. Un exòtic quadre de Dalí, surrealista, allà on fins fa poc i havia un bonic paisatge pirinenc, fresc i refrescant ara hi tenia aquella cosa horrorosa.

Aquell paratge inhòspit , la terra erma , on el cel i el mar que és  donen la ma sobre el penya-segat li produeixen cert desassossec, veient tots  aquells rellotges tous  pels que sembla que s’esmunyi  el temps i la vida.

Avui de nou torna a estar observant-los. Aquells rellotges que marquen el pas del temps; però són rellotges tous, deformats que s’ha anat desfent...  S’ha estovat com si fossin de plastilina i un infant petit els hagués remodelat de nou. Aquell penjat sobre un arbre nu, damunt de l’única branca que creix sobre una caixa de fusta damunt la qual un altre rellotge es desfà. Al terra sobre la terra àrida, marronosa, pudent, damunt una catifa rugosa, que li sembla més un peix dessecat, un altre rellotge s’emmotlla a la superfície rugosa.

Rellotges i mes rellotges, veu reflectit el pas del temps,  que no passa en va per ningú, i més ella que ja té una certa edat, aquestes coses l’anguniegen. Aquests rellotges abans eren durs forts, altius, que res els doblegava –pensa la dona- marcant el pas del temps... donant embranzida a la vida...    El temps que avança, no torna enrere, els rellotges són com una metàfora de la vida. Aquell posat fort i ferm  s’ha estovat. Els esculls de la vida,  l’amor, les il·lusions, els fills, els amics...  algunes i alguns s’ha esvaït, però n’han sortit d’altres. Les persones unes han marxat del costat, altres se’n han anat per sempre. Els fill han empres el seu camí. Els amics igual, alguns de nous, dels vell pocs en queden,,, La vida pren formes diferents  s’emmotlla a noves sensacions i experiències.

El paisatge desèrtic amb el mar de fons, et fa veure sol, t’enfronta a la teva soledat. Pots estar voltat de gent, però la vida la gestiones tu sol, les teves pors i dubtes els has de resoldre tu a la teva manera , com vols o pots. Els demes podran influir. Per be o per mal, però finalment les decisions les prens tu sol. Jo davant la meva soledat.

La persona s’ha anat adaptant a les noves situacions que sorgeixen a cada revolt del camí de la vida. Aquesta es va modelant com aquests rellotges que s’esmunyen en la calma d’aquest mar i terra solitària, estovats, mig desfets .

Cada dia que passa es desfaran  un xic més, com jo mateixa. Com més vitalitat i empenta vaig perdem , més m’encongeixo i m’ esprimatxo, igual que aquests  rellotges que es van aprimant. Ens anem fonent , fins que un dia, aviat o més lluny  acabarem desfent-nos del tot com els rellotges i en fondrem amb la terra i en integrarem en  aquest paisatge desèrtic,  i ja nosaltres i el nostre entorn respirarem la calma eterna.

Endinsada en aquestes cabòries sent el timbre de la porta  que la  sobresalta i la torna a la realitat... Respira a fons i va a obrir a qui ha gosat pertorbar les seves elucubracions.

- 17-09-2018-

TERAPIA DE BALL. LA JOTA

Agafa la tassa i d’un glop es beu tot el líquid. Només en acabar etziba tassa, plat i la cullereta contra la pica de la cuina. Me’l miro, i en la seva cara veig una ganyota. Sobtadament es posa la mà damunt l’estomac prement-se’l. Em mira enrabiat i crida com si hagués perdut l’oremus.

Jota! Bagassa!

Se m’abalança damunt. És tan fort el meu Manel que quedo garratibada davant dels fogons. Fa força amb la mà damunt la seva panxa com si deu mil dimonis roseguessin el seu interior. Amb l’altra mà pren el ganivet gros de la cuina i amb precisió, malgrat el gest de molt dolor de la seva cara, el clava una i altra vegada en el meu pit. Tal vegada sembla com si volgués destrossar allò que tant li agrada. Finalment la fina fulla em talla la jugular. Sense esma, sento com els genolls se’m pleguen. Caic com un sac, al terra. Una taca vermella s’estén sota el meu cos. La força m’abandona, però encara veig com pren un drap de la cuina i s’eixuga la sang que li goteja dels dits de la mà.

Mentre sento la sang que flueix lentament sense dolor i embruta el terra, observo com el meu Manel es caragola de dolor. Dona forts cops a l’estómac i al ventre, com si volgués expulsar el verí que li destrossa les entranyes.

Cada cop més tranquil, ja sense força també, es plega de genolls i cau de costat a terra. Un vòmit de color esvaït, barreja de cafè amb llet i un color estrany s’uneix amb la meva sang fent un aiguabarreig mal definit. Noto una olor d’ametlles amargues. Segurament m’he equivocat de pot, l’olor m’ha fet recordar la el verí de les rates.

La seva cara ha perdut l’expressió de bogeria. La sorpresa i el dolor l’ha empal·lidit. El preludi de la mort s’apodera dels seus ulls. Serà la meva pròpia debilitat, ja poca sang deu bombejar el meu cor, però em sembla escoltar dels seus llavis entreoberts:

Sardana, sí sardana, jota no.

En un darrer moviment mou la mà cap a mi. Sense saber la raó, potser per tants anys de viure junts, tal vegada per haver-nos estimat, li agafo amb la meva, com en una darrera ballada.

Els meus ulls també es tanquen i les meves faccions d’un cos sense líquid vivificador semblen de cera. Finalment tanco els ulls i el meu cap, amb un soroll fort cau damunt les rajoles.

El meu darrer pensament, ja sense vida, com si el cervell volgués manar sobre la ment: Maleïda professora! Per què una jota?

Miquel Pujol Mur.

TERÀPIA DE BALL: LA JOTA

El meu home i jo estem seguint una teràpia de parella. La causa no té cap raó matrimonial, el meu Manel abans de la crisi del totxo, treballava en la construcció. Però amb l’ensorrada de les constructores va caure en una horrible depressió. Des del tretze anys havia treballat sense parar. Bé, això no vol dir que a casa seva, no treballés, els seus pares eren masovers d’una casa de pagès i, amb el bestiar i les terres mai sobraven mans per treballar. Però ens vam casar i vam venir a viure a la ciutat. Va començar d’aprenent de llauner, mes el meu Manel és força hàbil i en poc temps va ser operari, també va fer d’electricista i d’encofrador. És tan destre que en poc temps domina qualsevol feina. Els constructors el sol·licitaven per a tots els treballs. Però aleshores va haver el cataclisme i la construcció va ensorrar-se com un castell de naips. Durant temps ha treballat en les feines que se li presentaven que eren força, arreglar banys, cuines, instal·lacions elèctriques, mai ha desdenyat qualsevol treball que el permetés guanyar-se la vida. Però el seu humor, a mesura del passar els anys, ha anat decaient. La preocupació pels diners, la paga final de la jubilació i la salut, tot ha caigut damunt la seva ment. Finalment el terapeuta ens ha recomanat simplement aprendre a ballar.

Aquesta tarda el meu home no ha vingut a classe i ara soc jo la que l’he de transmetre la idea. La professora de l’acadèmia de ball ha tingut una molt mala ocurrència. Ens ha dit que hem d’aprendre a ballar una jota. La Maite sap molt bé, que el Manel és un acèrrim ballador de sardanes, així com soci del Barça. Són les seves dues principals passions. Ballar al ritme d’una dansa forana el fa estremir com si una mà negre li agafés el cor i l’exprimís com a una taronja.

¾     Manel – li dic amb veu dolça- la profe ens ha dit que hem de ballar una jota.

¾     Què dius?- em contesta esparverat- Això és una barbaritat! Ballar una jota. Fer saltirons i picar les castanyoles. Només mancaria que m’hagués de posar el “cachirulo”. Déu meu!! Quines males astrugàncies! Una jota!

¾     Home, no siguis tan de la ceba. Només un ball. Què creus que diuen ells quan ens veuen agafadets de la mà i amb la barretina vermella. A més, diuen que sembla que trepitgem raïm i esperem fins que el cap de colla diu braços amunt. Aleshores també tots fem saltets. Ja saps que diuen que som tan agarrats, que fins i tot, ballant  hem de comptar.

Me’l miro atentament. Té la cara vermella, com que és bru de pell, se li ha posat del color d’una totxana. Els cabells, els pocs que li queden, se li han posats drets com un eriçó. Les mans fortes i grosses de treballador manual se li obren i tanquen sense parar. És a punt d’un atac de paroxisme. Amb els peus està picant puntades a la taula. Ho veig venir tan clarament  que no perdo el temps. Ràpidament agafo el potet de dins l’armari de la cuina i l’aboco al cafè amb llet que li he preparat. De veritat he de dir que en escoltar un nou soroll que venia del menjador m’he esparverat i segurament n’he posat massa. El meu home s’està removent damunt la cadira com si fes equilibris. Els ulls els té desorbitats i miren endavant sense veure. Del seus llavis només surt una paraula que va repetint:

¾     Jota, jota, jota, ...

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur.

LA BARRACA DEL MANEL. SALLENT

Les barraques de vinya són edificacions que es troben arreu. Són de tipus generalment senzill, però de bona factura constructiva. Estan fetes amb pedres lligades amb fang. El pagesos les utilitzaven com a suport per les feines diàries del camp. Amb moltes zones de tradició vinícola s’associen amb el conreu de la vinya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau