CAMINANT PEL RIPOLLÈS: CAMÍ VELL DE NÚRIA.

Sempre parlem de les magnífiques caminades que fem i el nostre gaudir del paisatge; de la companyia, malgrat siguem pocs; i de tantes coses que ens fan passar un bon matí o en alguna ocasió un agradable dia. Més, aquest grau de sempitern triomfalisme hi ha cops que manca, i aquesta crònica va ser d’un jorn que va fallar. 

Havíem començat el dia molt d’hora, com sempre quan volem allunyar-nos del nostre Berguedà, i replets de bon humor. 

La nostra arribada fins a Queralbs va ser correcta i animada. Sense esperar-nos gens en el mateix pàrquing vam esmorzar. Eren dos els motius: el primer, per gana de menjar, i el segon, purament més pràctic, per no haver arrossegar muntanya amunt l’entrepà i la beguda. Ai, a certes edats, el mínim pes molesta!

Ja en una altra ocasió havíem fet el camí vell o camí dels Pelegrins, que des de Queralbs puja a Núria seguint la riba del Fresser. 

Aquesta vegada teníem en la memòria el que ens va costar la primera vegada, el què van patir, seria millor dit, la pujada anterior fins el santuari de la vall però com els humans som moltes vegades reiteratius i tossuts van decidir fer la caminada pel mateix lloc. 

Però aquest cop va ser diferent, l’anterior vegada fa dos anys, pujaren per la mateixa època però, - Ah, Senyor!- la climatologia ha fet un canvi transcendental. Recordàvem els 831 m. de desnivells com una dura prova, però en arribar al pont del Cremal i canviar de riba el dia va ser fresc i la pujada la vam realitzar amb un forro polar posat malgrat fos estiu. Aquesta cop, no, amb màniga curta i endavant.  

A mi, particularment, va passar-me com als corredors de bicicleta, vaig portar fins dalt a la vall una “pajara”, més aviat, pel que vaig sofrir devia de ser un estruç gandul a sobre meu. 

No tothom li succeïa el mateix molta gent, si molta gent, pujava i baixava per la contrada sense contratemps. Però a mi quan veia pujar al cremallera per l’altre vessant de la vall em penedia de no haver comprat un bitllet i ascendir pel mitjà mecànic.  

Però no hi ha mal que cent anys duri. Poc a poc, passa a passa, centímetre a centímetre, no escurço més la mida per què ja no puc precisar-ho, vam arribar al mirador i davant nostre s’obria meravellosament la vall amb el monestir tancant la panoràmica. 

Després d’un reparador dinar, del que tampoc vaig aprofitar gaire cosa, adquiríem els bitllets de baixada com ja era la nostra intenció al planificar la sortida. 

Bé aquest va ser una caminada una mica malastruga però que va acabar bé. Satisfets d’haver complit el nostre propòsit i amb aquella dubte sempiterna, són els quilos o els anys.  

Però en el nostre pensament una paraules sonaven instintivament , tornarem a pujar, tornarem a sofrir però complirem el nostre camí. 

Al cap d’uns dies tornàvem a preparar una altra sortida a Núria. 

No sé que teniu muntanyes que ens agradeu tant.  

Miquel Pujol Mur.

Fotografia:  M. Rosa Planell Grau

LA CULPA LA VA TENIR LA POMA

“ I si no m'hagués menjat la poma”

La dona estava asseguda  a la cuina tot menjant-se una poma. Era al vespre i abans d’anar-se’n a dormir, molts dies li agafava una mica de buidor a l’estómac, com que sempre sopaven molt d’hora , llavors li venia de gust una poma.

La pelava amb molta parsimònia, l’anava tallant a trossets i els mastegava amb molta cura, gaudint d’aquell gust entre dolç i àcid de la fruita. Pensava en com havia transcorregut el dia, pensava en els seus angelets que dormien plàcidament i també en els seu marit que ja feia estona que roncava. Ella sempre era la última d’anar-se’n al llit. Va mirar el rellotge, -que tard que és avui –va pensar.  Encara li quedava un quart de poma que s’anava acabant lentament.   

Llavors va sentir una remor al jardí. Se li va ocórrer tancar el llum abans de mirar per la persiana. Una llum és bellugava entre els matolls i li va semblar que es veia més d’una persona. És va esglaiar.

El primer que va fer va ser despertar al marit. – Corre que amb sembla que hi ha lladres al jardí-  aquest es va aixecar d’una revolada.
¾   Tu ves amb els nens. Jo avisaré als mossos d’esquadra.

L’home després de mirar per la finestra , les llums de la casa encara eren apagats, va veure dues o tres persones que es movien portant petites llanternes. Deurien esperar que tot estigui en silenci per entrar, i potser adormir-los amb algun gas i després segur que regirarien tota la casa. Temia fins i tot que no els fessin mal.

Al cap d’uns deu minuts, des que els havia avisat, es van presentar el mossos a la casa. Al  cap d’un moment van tocar al timbre.

¾   Però que fan aquests que espantaran als lladres i fugiran.

L’home va obrir i va veure un mosso enfurismat.

¾   Un altre vegada que ens avisi, miri bé el que fan, i qui són  els lladres. Aquests són tres dones que buscaven cargols per aquests indrets, ja que ahir va ploure. La tanca del jardí era oberta i hi havia uns matolls que n’estaven farcits. No feien soroll per no despertar-vos.

La dona també havia acudit a l’arribada dels mossos i estava avergonyida. Els mossos es van acomiadar, llavors el marit li va dir,

¾   Millor que només hagi estat un ensurt. Va, tornem-nos al  llit que haig de matinar.

La dona va assentir amb el cap avergonyida, sense dir res, mentre pensava...   “i si no m’hagués menjat la poma, no hauria vist aquelles  llums, no hauria pensat que hi havia lladres  i no hagués fet aquest ridícul tant espantós.”

  18/11/ 2014/

L’HARMÒNICA DEL PERE.

És curiós tota la setmana oblidada i avui tothom està esvarat buscant-me per la casa. És que el Pere és un bon nano, però és descuidat, despistat, desordenat i moltes més coses començades amb des. Quan va arribar el diumenge passat després de la sortida va abandonar-me damunt la postada de l’escriptori de la seva habitació. Suposo que pensava que més tard em guardaria o com altres setmanes romandria tota la setmana ben a la vista. 

A continuació la iaia, persona molt acurada però de poca memòria (cada anys que passa té menys memòria), va guardar-me en el primer calaix que va trobar i quin podia ser el més adequat, com no, el dels mitjons. Així vaig romandre uns dies, ben guardada entre mitjons nets i força bons. Durant la meva estada he gaudit de la seva companyia i ens explicat forces secrets.  

Però vet aquí, que la Berta, la mare, en guardar uns mitjons nous va adonar-se de la meva presència  i sense pensar-ho gens va posar-me dins el meu estoig, però en situà en la postada inferior. Aleshores el Quiso em va trobar i com li va semblar era un palet o un oset per jugar, tot decidit se’m porta al seu llit. Tret d’alguna traïdora mossegada he estat força protegit entre les mantes del seu cau.  

Avui dissabte al matí el Pere ha decidit sortir amb la colla a la muntanya, i ha començat l’enrenou. Ningú sap on sóc. El Quiso que voltava pel pis quasi ha rebut una plantofada perquè deixés de fer nosa. L’àvia i el nét no tenen ni idea. Una per manca de memòria i l’altre per manca d’ordre. 

El Pere està molt emprenyat, la iaia ha dit que té migranya, sempre li passa quan es posa nerviosa i s’ha tancat a la seva cambra.  La mare desesperada ha trucat al pare, aquest enmig d’una batussa amb l’encarregat del magatzem, quasi l’envia a fer punyetes. 

El xicot, ja desesperat, i veient se li fa tard agafà la motxilla de mala lluna i corre cap a la porta. Els amics fa estona han trucat el timbre del portes electrònic de l’entrada i ara neguitosos i enjogassats estan tocant la botzina amb insistència. Algun veí treu el cap dient alguna paraulota grossera com: ni el dissabte en aquest barri podem estar tranquils. Com sóc un instrument musical no goso pronunciar alguna d’aquestes expressions malsonants. 

El Pere frisos ja obre la porta del pis quan el Quiso amb les dues potetes davanteres aixecades i l’estoig entre les dents espera unes paraules de comiat. La mare crida contenta:

¾    Mira Pere, el Quiso ha trobat l’harmònica. Què intel·ligent és el meu gos!

¾    Dóna’m, Quiso, bonic. - Diu el Pere mentre acarona el cap de rissats pèls. 

Per fi el Pere, a la nit assegut entorn del foc de camp i rodejat dels seus amics toca amb mi, la seva harmònica, alegres cançons de muntanya.   

Miquel Pujol Mur.

AQUELL QUADRE

Adjectius: Extravagant, perfecte, treballador, sincer, estudiós, profund, clar, lleuger, elegant i frisós.

 L’altra dia vaig anar a veure una exposició d’una coneguda artista local. Per la gran quantitat d’obres exposades, vaig veure que la pintora era una dona molt treballadora i profunda. El seu estil era elegant, encara que el quadre que em va cridar més l’atenció  tenia un to un xic extravagant; combinava  elements molt diferents, com unes boles de colors estridents, un peix blau de ceràmica, un diari  i un toc de pintures barrejades. El resultat...  un bodegó abstracte sorprenent.

Em vaig quedar palplantada davant aquella obra. Aquell quadre em semblava perfecte, tenia un no se què que m’atreia;  tot i aquell toc de  colors càlids, el seu aspecte era clar i lleuger.

No és que sigui un estudiós de l’art, però si he de ser sincer, estava frisós per conèixer l’artista, i conèixer  els motius que l’havien inspirat en aquella barreja d’elements que li donaven aquell estil tant subtil.

Volia saber el  preu del quadre i si entrava dins les meves possibilitats m’agradaria tenir-lo a la meva galeria particular.

20/11/2014

 

 

CAMINANT PER L’ALTA CERDANYA: SANT FRUITÓS DE LLO

Llo és un poble de l’Alta Cerdanya al que darrerament anem amb bastanta assiduïtat en recerca de noves rutes per les nostres caminades. A la temporada d’estiu ens agrada pujar en recerca de nous paratges i també de més alçada per a fugir de la calor del pla.  

 

De bon matí arribàvem a Llo des del nostre Berga. Com havíem sortit força matiners, quan vam arribar al l’aparcament, a l’entrada del poble i dels banys, només al parar el cotxe ja estàvem cercant menjar a la motxilla. 

Una vegada complert el requisit reclamat pel nostre estomac enfilàvem la pista mig enquitranada que pel costat del engorjat riu Segre ens conduïa muntanya amunt. Per aquesta pista només poden circular els vehicle dels veïns de l’entorn i els cotxes  dels serveis d’urgències i socorrisme.   

El lloc és feréstec i ombrívol, les gerderes començaven a mostrar el seu fruit, el gerd, però encara era massa verdós per assaborir cap dels seus sabors.  El remor de l’aigua  assedegava els nostres pensaments. Després de passar el primer pont arribàvem a la part superior de la pista enquitranada  on el camí ara de terra creua altre cop el Segre. 

En aquest lloc agafen el camí assenyalat com a Sant Feliu i mas Patiras. Poc després el camí torna a bifurcar-se: un ramal puja a la casa del Mas Patiras, on elaboren formatges, i l’altre, la nostra, que encara planeja una estona. La nostra companya en aquest racó del món va trobar petites maduixetes boscanes. Poc després la massa pètria, que serveix per gaudir de la via ferrata als seus aficionats, era davant nostra. Però com nosaltres no la tenim d’aquesta afició, potser ja som massa grans, vam continuar el nostre camí fins el coll de muntanya on un indicador ens assenyalava el camí de l’ermita i també part de la seva història. 

Aquí deixàvem l’ampla pista terrosa i ens enfilàvem per un sender fressat entremig de les pedres. Poc a poc, pujàvem admirant les plantes i les flors que creixien a la pedregosa terra. Potser, millor dit, no volíem veure la panoràmica dels voltants desitjant arriba a dalt i aleshores sí, obri els ulls i  admirar la gran panoràmica. 

A dalt d’aquest turó diverses excavacions arqueològiques dutes a terme els anys 70-80 posaren al descobert un assentament humà amb una durada de més de 3000 anys, entre el neolític i l’època romana. Tot i que, va ser freqüentat en l’edat medieval.   

Algú ens havia dit que des d’aquest punt la vista marxa enllà veient la Cerdanya a fins a Puigcerdà i és veritat, la nostra mirada veia davant nostra, com en un mapa sense fronteres, la vall cerdana.  Font Romeu, Via i Odello per un costat. Els pobles cerdans com Llívia, Santa Llocaia i Sallagossa als nostres peus. La massa rocosa del Pirineu a un costat i la de Cambredases a l’altre. Una bella panoràmica per no oblidar. 

Més tard, després de fotografiar l’enrunada ermita davallàvem amb cura pel camí. Altre cop al planell marxàvem per l’altre canto cap a Llo. El camí és més curt per més enrampat, amb una baixada força pendent. Ens veiem obligats a vigilar on posàvem els peus fins a arribar a una plaça on el camí tornava a ser pla. Veiérem l’antic castell i la torre.   

La torre de l'antic castell de Llo, del segle XII, està situada a l'est del poble, al cim d'un turó. Per arribar-hi només s'ha de seguir un petit camí. Avui en dia, d'aquesta torre tan sols romanen dempeus dos murs de maçoneria, gruixuts però simples. 

 

Fen esses pels antics però renovats i nets carrers vam baixar fins l’església de Sant Fruitós, romànica i rodejada pel cementiri. Poc després arribàvem al cotxe. 

Un matí aprofitat amb un apartat d’exercici físic i una part cultural. Benvinguts siguin forces dies com aquest on fruir de la companyia, la vida, la muntanya i el sol. 

Text: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau. 

LA FIRA DELS BOLETS. III

¾    Caram! Sí que és valuós aquest... Com m’ha dit, Cantharellus lutescents, no?

¾    Sí, senyor Pau. Després, ha estat molt pesat el meu treball per protegir-lo de qualsevol mal girbat insecte, rosegador o bestiola del bosc que pogués malmetre la seva bellesa. Fins avui, que a primera hora del matí. Sí, avui, perquè la lluna ens està favorable. Aleshores, he pujat de nou al bosc i l’he recollit tendrament. Com la bona mare acull al seu nadó acabat de nàixer.

¾    Oi, si! Com l’ha cuidat vostè! Això és una feina molt acurada.

¾    Senyor Pau, la feina s’ha de fer sempre amb el grau màxim de bé. Sinó només és una potineria, una rere altra, que no omple d’orgull ni al que la produït ni al que la compra. Observí, que és tendre. Que viu és el color groc del seu camal. I la seva copa, del grec Kantarus, és fina, alta i de vores fines. Què en diu del seu color i aquesta franja que surtin del peu de la copa arriba fins dalt trencant la monotonia del seu color fosc. Observi vostè, aquestes dues arrels, com dos finíssims pèls, que sobresurten del tronc groguenc. com indicatiu de la seva jovenesa.

¾    M’han convençut les seves paraules- em contesta ja completament entregat- Quan val?

¾    Miri per vostè, que veig que és de cor sensible, jo li volia vendre per 25 €. Però he notat que vostè és un home com cal, i aquest deliciós camagroc, no podria estar en una altra taula que no fos la seva. Senyor Pau, com amic i fent una gran sacrifici, no cregui la meva senyora no estarà gens contenta, li rebaixaré fins a vint-i-tres. Sincerament, no puc abaratir-li mes.

¾    És car! Allà els venen a 12 € el quilo.

¾    Senyor Pau! No voldrà compara un vulgar cotxe de 49 cc. amb un Mercedes Benz. Escolti, si ho compara així no li venc la meva obra d’art, més que meva del Senyor del Cel i la Terra, de l’Altíssim.

¾    Va tingui li compro m’ha atès tan bé que no vull regatejar. Aquí té els vint-i-cinc. Ja li fet perdre prou temps.

¾    El temps no té importància, senyor Pau, la qualitat sí.– Responc melosament.  

Llavors quan el senyor Pau marxa tot content amb el seu camagroc, això sí, dins un estoig de plàstic dur transparent, torno al cotxe i de la bossa del maleter trec un altre camagroc que remullo i el poso enmig de la safata. Per que vendre caixes, si venen tres o quatre al dia em guanyo més bé la vida. Si passa de nou el senyor Pau, li diré que aquest me l’ha portat la Maria, quan ha vist era en el seu moment idoni.   

Miquel Pujol Mur.

VEIG VISIONS

Arribava tard. No podia ser, arribava un quart tard al taller d’escriptura. M’hauria de disculpar. La tia Carme que sempre truca quan estic a punt de sortir. Pujava de presa  les escales del primer pis i en arribar davant de l’aula em vaig deturar, vaig respirar a fons i vaig obrir la porta... Estava tot en penombra i no hi havia ningú. Anava a donar l’interruptor de la llum, quan vaig veure una silueta gran, allargada,  en un racó que és movia i venia cap a mi. Vaig tancar la porta i vaig córrer escales avall esperitada. Tota agitada encara vaig preguntar al conserge,

¾    Que no es fa el taller d’escriptura avui?
¾    Si, però vas molt d’hora, encara falta més de mitja hora per les deu.
¾    Què.... ?

Vaig mirar el rellotge. Llavors hi vaig caure. Ahir s’havia de canviar l’hora i jo no ho havia fet. Així que arribava molt aviat. Amb el que havia hagut de córrer. Llavors vaig pensar en aquella silueta de dalt,

¾    Doncs a dintre l’aula hi havia  algú...
¾    Vols dir que no ho somies, a dalt no hi ningú, la porta és tancada.
¾    No, no... –vaig dir-  la porta era oberta i hi havia una persona estranya a dins, o un animal... potser un lladre... Jo l’he vist.
¾    Et dic que tot es tancat. Fins a les deu no comencen els tallers i no  ha pujat ningú. A veure, però,  pugem-hi a  donar una ullada.

Amb el conserge vam pujar a dalt al primer pis  i va intentar obrir la porta de la classe, aquesta estava tancada amb clau.
¾    No pot ser, abans estava oberta i hi havia algú a dins.

El conserge va obrir la porta i va entrar a donar-hi una mirada. Tot estava quiet. No hi havia ningú, ni cap finestra oberta,

¾    Ho veus com no hi ningú,  -mentre tancava la porta.- Mira, la noia de la neteja, li ho preguntarem.

Es van acostar als lavabos on la Lidia estava netejant,
¾    Escolta Lidia, has vist algú que passés per aquí o sortís d’alguna aula.
¾    No, fa un moment que he baixat de dalt i no he vist ningú enlloc.
¾    Ja m’ho semblava. Va anem. –mentre m’agafava pel braç i m’acompanyava escales avall.

Estava al·lucinada . M’estaria tornant boja. Realment hauria vist visions? Estic segura que allà dins hi havia algú i a més la porta era oberta. No podia ser que fossin imaginacions meves, el que havia vist era ben real . Encara estava espantada. Em vaig asseure en un banc, allà a l’entrada a l’espera que arribessin les companyes.

Mentre a dalt, la Lidia va obrir un lavabo  i en va sortir un home alt i cepat, el marit de la senyora del bar,
¾    Va surt que ja ha passat el perill. Per poc ens enxampen.
¾    Com t’has pogut oblidar de tancar la porta amb clau.
¾    Un descuit com un altre. Ara baixa per  l’escala del darrera, no sigui que et vegin hi lliguin caps.

 14/11/2014/-