“HO VIDA QUE DONES I ROBES A EIX D’UN INSTANT”
Esperaven el naixement de la petita per aquell
començament d’any. “També podia ser el primer nadó del berguedà “, - deia la
mare joiosa- el Pau responia que això
era igual, el que importava era que tot anés be. L’Aina va venir al mon el dia
2 de gener i també va ser el segon nadó
que naixia a la comarca. Els pares feliços i contents amb la petita l’endemà
ja tornaven a casa.
Els avis pensaven anar a veure a la neta aquell
matí , vivien al carrer de sota, però
l’avi es va despertar amb una febrada que és van acontentar tornar a veure pel mòbil, la carona i les ganyotes que feia la
petita i primera néta. La pega va ser
que a la tarda la Roser, estava a punt d’anar a ajudar la germana, es va
trobar malament i el seu fill adolescent també, s’havien contagiat, la única
que estava bé era la iaia , però al tercer dia ja s’havia afegit al grup,
malestar febre alta i ganes de no fer res. El metge els va recomanar paracetamol i no sortir i amb una setmana ho deu dies ja estarien
bé. Encara que això no s’ho creia ni ell.
El grip era llarg i si sumaven altres virus. No
podien anar a veure la cosineta, no fos
que s’encomanés virus d’aquests. Haurien ’esperar uns dies per conèixer la petitona. La Jordina i el Pau no els v a quedar més remei
que cuidar sols a l’Aina, que va néixer molt sana i riallera. Ells tenien cura de no exposar-la a virus com la Grip-A que havia sorgit amb tanta força des de
començament dany .
Havien pensat fer la Festa del naixement de la
petita el primer diumenge de febrer, amb tots els tiets i cosins, avis i
germans, però a l’avi li van sortir complicacions que va va estar quinze dies ingressat a l’hospital. Passaven ja de
10 dies del començament, alguns,
semblava que estaven millor i sorgien nous virus i malestar, sobretot els virus digestius que no passaven
mai. Els germans i cunyades del Pau que vivien fora també van anar emmalaltint
, alguns amb símptomes mes suaus i altres més forts.
Els únics que es van escapar de la epidèmia van
ser la petita Aina i els seus pares, que no van tenir altre remei que cancel·lar
la festa , al restaurant que tenien
reservat i esperar que la cosa canvies un xic i que tots hi poguessin
acompanyar-los, en aquestes festes
familiars hi volien ser tots.
Avui 31 de març, es troben tota la família reunida
al menjador de l’hotel, fent gatzara i alegria tots sans i estalvis escara que alguns
les havien passat magres Abraçades,
petons, i regals i moixaines per la
petita Aina que mirava embadalida tota aquella munió de gent , sense entendre res,
agafant-se fort a la mare quan algú l’acaronava o li deia coses.
Va valer la
pena haver esperat uns mesos a fer la celebració . Va ser un dia feliç per
tot-hom. La vida s’ha de viure al moment. –deia la mare mentre brindaven amb
cava,
¾ “Ho vida que dones i robes a eix d’un instant” - aprofitem i gaudim aquest instant !
Aplaudiments generals
