L'AVI I EL NÉT

 

Aquest dissabte al matí, el Biel i l’avi arriben al parc infanti que hi ha no massa lluny de casa, mentre l’àvia  acaba de preparar el dinar;  la filla i el gendre tenen un compromís i deixen al petit amb els avis fins el diumenge, el nen encantat i els avis no cal dir-ho . La primera cosa que van fer va ser anar a la caseta del ocells i al sortir  el Biel vol pujar al tobogan dels petits on hi ha uns quants menuts pujant i baixant  . L’avi diu al nen que l’esperarà al banc del costat  que està molt  cansat i d’allà et puc veure – li diu-i el nen va marxar corrent .

El nen puja unes quantes vegades amb aquells altres nens que ja coneix, després veu com una seguit de gent gran corre per allà, però està entretingut i  no hi dona importància. Al cap d’una estona decideix anar a veure a l’avi per que fa estona que no el veu, veu una ambulància on no deixen apropar-hi  la gent , però ell està buscant l’avi i als seus quatre anys no es fitxa en altres coses. Quan la gent es dispersa ell continua buscant i cridant l’avi perquè  no el veu enlloc.

L’avi Albert no havia tingut temps d’arribar al banc, uns quants metres enllà on eren és va desplomar al terra inconscient, tot seguit un grup de gent es va formar al voltant i van trucar a emergències,  l’ambulància va arribar en deu minuts i se’l van endur de presa, ningú es va donar compte d’aquell nen que cridava a l’altre banda de l’atracció.

Cansat el Biel es va asseure al banc esperant que l’avi tornes aviat a buscar-lo. Es va adormir una mica cansat de cridar i plorar. Quan es va despertar tenia un home gran,  mal vestit  que seia al seu costat, amb molt efecte , li va demanar com es deia i que feia allà tot sol , el nen li va explicar que esperava l’avi i no sap on a anat.

¾  Si vols jo t’ajudaré a buscar-lo

¾  Si, saps on pot ser?

¾  No, però el buscarem. Abans podríem anar a casa meva a menjar una mica.

¾  Tinc poca gana

Però va seguir aquell home que volia ajudar-lo. Van sortir del poble per un camí rural, mentre l’home anava bevent d’una ampolla que portava. Va dir al petit si volia veure, però el nen li va dir que no tenia set ,només  volia anar a casa Llavors l’home li va ensenyar una barraca que es veia no massa lluny d’allà, era on anàvem. Al veure aquella barraca vella el  Biel va començarà agafar por, però no deia res, nomes pensava en la mare que sempre li deia que si un dia es perdia no confies en cap desconegut i que busques  els mossos d’esquadra o un policia. En aquell moment l’home es va aturar i va començar a anar de tort i es va seure al terra i va dir que reposaríem una mica perquè tenia molta son, però encara es va acabar el vi de l’ampolla i es va adormir.

El nen atemorit  es va posar a córrer, tornant  enrere,  desfent el camí  que havien fet i al arribar a les primeres cases va intentar buscar un policia, però no sabia on podia ser. Es va començar a ficar per aquells carrerons estrets que aquella hora de la migdiada no passava ningú.

El Biel estava apunt de posar-se a plorar, quan va veure unes cases conegudes , la botiga, ara tancada, on anàvem amb la iaia, una barberia que li havien tallat els cabells, llavors va anar caminant carrer avall fins que  va estar davant la casa dels avis. .Es va posar a saltar d’alegria, però no arribava al timbre perquè l’àvia l’obrís. Es va enfilar pels barrots de la porta  i va arribar a tocar-lo unes quantes vegades però ningú contestava, també va trucar al timbre del pis del costat, però tampoc ningú l’obria. Llavors es va estirar al graó de la porta  a esperar,  sabia on era i que el trobarien, ja no tenia por,  només temia  aquell vell que dormia tornes  per allà.

Quan feia força estona que era allà, mig endormiscat va sentir una veu que el cridava,

¾  Biel que fas aquí tot sol? I es va ajupir per abraçar-lo

El nen va obrir els ulls de cop,  un somriure va aparèixer a la seva cara al veure   l’Àngels, la filla de la veïna que quan marxava l’àvia ella anava a cuidar-lo, es van abraçar una estona, llavors el nen li va explicar que havia perdut l’avi, que no sabia on era. La noia el va pujar a casa seva , i mentre li preparava un xic de menjar li  va explicar que l’àvia era a l’hospital amb l’avi que s’havia desmaiat al parc,  i la seva mare li havia acompanyat.  Que l’avi ara ja s’anava recuperant, però s’hauria de quedar a l’hospital uns dies en observació. Tothom estava molt preocupat per on podies se tu. Els teus pares ara estant arribant d’Andorra . Els mossos d’esquadra t’estan buscant . Ma mare m’ha  trucat al migdia que vingués aviat a casa  per si tu sorties per aquí. Ella sabia que més tard o més d’hora  tu vindries cap a casa.

¾  I com ho sabia ella que tornaria.

¾  Ah! Ella endevina moltes coses. Ara tu m’expliques  totes les trifulgues que avui has passat .

 

 -04-05-25-

NO ET DEIXIS ENDUR PER LA TEMPESTA

 

“No perdis l’equilibri per més fort que sigui el vent de tempesta”

L’equilibri, buscar l’equilibri;  ja n’estic farta de fer equilibris i malabarismes per arribar a final de més i no me’n surto  . Quan torno de fer la compra torno esgarrifada , tot s’ha apujat molt, l’oli puja cada dia, ha triplicat el preu, la fruita i la carn ja no diguem, la gasolina, la roba ... tot , tot  amunt i els sous ...no es mouen.

Encara que el Jordi i jo guanyem un sou un sou mitjà, en teníem per viure bé, però ara la vida s’ha disparat,  i el diners et desapareixen de les mans i del banc, és clar que som cinc de colla, tres fills que son una preciositat però les despeses  son enormes ,  l’escola, els petits encara, però el  gran va a l’insti , que si mòbil, ordinador vaja que no se com fer-ho. Encara ens queden cinc anys per pagar l’hipoteca de casa, ara s’ha espatllat  la rentadora i el cotxe ja caldria canviar-lo, però és del tot impossible.

Aquest dissabte al matí Clara i el Jordi  s’asseuen per parlar com han de fer-ho per superar  la tempesta que s’acosta, ja han suprimit molts caps de setmana a la platja i a la Cerdanya, demà aniran a dinar a casa dels sogres i així evitaran despeses extres, el Carles està estalviant pel  viatge de final de curs que  aquest anys volen anar a Grècia, però hi van el febrer per evitar la calor, així que  ja ens ha demanat ajuda, és molt important per ell anar-hi.  Òndia, justament  després  les festes, li em dit que no sabíem si podria anar-hi, cosa que l’ha posat de molt  mal humor El Jordi està emprenyat perquè no hi ha diners per pagar l’hipoteca de la casa, els diners  es fonen,  realment no saben com fer-ho, la Clara proposa,

¾    Demà podríem demanar ajuda als teus pares...

¾    Ni se’t acudeixi. Fa dos mesos que els vam dir que era la última vegada que els  demanaríem diners. Haurem de buscar un altre camí.

¾    Si... no se me n'acut cap.

¾    Si, em d’ intentar estalviar d’alguna manera.

¾    Encara estar-nos de més coses?

¾    Diuen que som uns garrepes

¾    Ho diuen de mi, tu també  ets una mica garrepa.

¾    Potser que ho deixem perquè acabaríem discutint com sempre.

Les converses sobre el tema sempre acabaven de la mateixa manera, sabia de buscar una solució, però partien de punts de vista diferents i no es posaven mai d’acord.

El diumenge dinant amb  els pares, la Clara estava força seriosa i quasi no entrava en la conversa, sort dels dos petits que animaven el dinar amb les seus acudits i els avis estàvem contents amb  ells a casa. Va ser el Carles, quan l’avi li va preguntar com anava l’últim any a Institut , qui va treure el tema,

¾    Molt bé, però al febrer fem el viatge de final de  curs, anem a Grècia i anem una mica curts de diners i els pares diuen que potser no podré anar-hi...

¾    I doncs com és això. El viatge de final del batxillerat   és important .

¾    Els pares que sempre remuguen que no tenen diners

¾    Hi ha coses més importants que això. –diu el pare del xicot-  La hipoteca , per exemple

¾    Nosaltres també volem anar de colònies al juliol –crida  la Laura, la bessona del Pol, mentre aquet amb el dit a la boca li fa que calli.

¾    Vaja! com està la cosa.  Aquests han vingut de nou  per demanar diners- fa l’àvia una mica empipada

¾    No comencem com altres vegades –diu l’avi-intentant posar pau abans no s’esveri el galliner.

¾     Carles, no et preocupis que podràs anar de viatge i els petits podreu anar de colònies. Ara dinem tranquils, després ja parlarem ....

¾    No pare, ja ens heu ajudat prou...

¾    Xist....a callar . Tinguem el dinar en pau...

Van continuar el dinar familiar amb tranquil·litat, gaudint uns de la companyia dels altres... la Clara estava satisfeta de que el noi hagués tret el tema, somreia per sota el nas, però no va dir res . Després de  dinar l’àvia se’n va en dur els petits al parc del costat de casa, i els altres es van quedar a parlar de temes més delicats.

Ja comença a fosquejar i la família estan de tornada cap a Barcelona, tots estant contents i feliços  de la jornada. La Clara silenciosa va pensant que li ha sortit bé la jugada, de dir al seu fill gran , que com qui no vol la cosa fes sortir durant el dinar el tema dels diners; sort que no s’han assabentat del conjunt que em vaig comprar l’altre dia, amb el moneder i les sabates a joc per anar al casament de la cosina, no puc pas anar-hi com una perdulària; és el que va fer saltar els diners de l’hipoteca, ja m’inventaré alguna cosa perquè el Jordi no sàpiga el que m’ha costat... una oferta que no podia deixar escapar, o el que sigui;  perquè  sinó es tornaria a embolicar la troca.  

- 20-10-2023-

LA FLORISTERIA

 

Encara no se’n sap avenir de com li han anat les coses des que torna a ser al poble, sobretot ahir amb la inauguració de la floristeria , que feia tant de temps portava al cap, va ser un èxit, molta gent de aquí i també forans, tothom em felicitava i em deia que havia tornat la vida a la població,  des que feia un parell d’anys havia tancat la que hi havia.

La Joana sempre pensava que algun dia tornaria a viure allà on va néixer i créixer, hi tenia bona part de la família , l’enyorava , però tenia un bon treball a la ciutat, una parella que s’estimaven i estaven bé al seu petit apartament, quan tinguessin fills pensaven fer-se una caseta al poble, per  anar-hi de tant en tant i està prop de la família, però les coses amb poc temps es capgiren.

La mort sobtada del pare, l’any passat, la mare ja delicada va fer un daltabaix . Vaig demanar uns mesos d’excedència i em vaig quedar a casa per cuidar la mare,  l’Antònia, ma germana, que amb els nens petits no podia amb tot . Als dos mesos de ser aquí ja havia recuperat la vida de poble, el contacte amb la gent i la natura. La mare s’anava  recuperant poc a poc  amb un altre mes pensava tornar ja a viure a la ciutat.

En una dels les poques anades a Barcelona em vaig trobar al Marcel amb una altre dona al nostre apartament, una companya de  treball. Aviat em vaig assabentar que la cosa feia temps que durava. Vaig marxar empipada, els vaig dir que no els volia veure mai més.

Vaig tornar al poble desfeta, sort que la mare ja més refeta i la Irene em van donar suport. Al cap d’un parell de dies vaig decidir quedar-me a viure allà, deixant el treball a la ciutat per no veure  més aquells impresentables   Feia dies que duia al cap això de la floristeria i llavors va començar de agafar força la idea, sobretot després de parlar amb les antics propietaris ja jubilats que em van dir que em donarien un cop de ma en el que em fes falta.

Ha passat un mes des de la inauguració, la cosa rutlla de valent, jo estic molt  bé i contenta envoltada de plantes i flors i tot  l’ambient que genera,  aviat hauré de llogar una ajudant, ara venen els antics floristes a veure’m i em donen un cop de  ma contents de veure renéixer el que a ells tan els havia apassionat.

Aquests dies estic neguitosa, el proper diumenge farem la festa de l’àvia Mercè, celebrarem el seu aniversari, farà cent anys, ens reunirem la família . Vam  decidir  fer-li una festa   sorpresa. El restaurant on anirem el guarnirem totalment amb margarides de tots colors., a ella li encanten aquestes flors, sempre n’hi  regalaven, doncs li recordaven a la Margarida, la filla que se li va morir amb només quinze anys. Sempre ens ha dit que aquestes flors la connectaven amb ella i la feien feliç.

Avui ha estat  un gran dia per tots. L’àvia Mercè contenta i entusiasmada amb la festa i els seus 100 anys, envoltada de tota la família: fills , filles, gendres, nores,  néts, nétes i dos besnéts petits, (menys algun que ja no hi era) les coses que li van llegir, cantar,  dedicar, alguns obsequis  i sobretot, sobretot el guarniment i els rams de margarides, que li van fer saltar més d’una llàgrima.

- 06-11-2024-

LA MILLOR EDAT DE LA VIDA

 

La Teresa des de joveneta  no volia celebrar mai  l’aniversari, no suportava  fer anys. No volia fer-se gran, volia ser una eterna adolescent. Llavors totes li ponien, els pares li consentien tots els capricis. Gaudia de la vida i feia el que li venia de gust. No li agradava estudiar , tampoc li calia, dons tenia feina assegurada a l’empresa del seu oncle, però això li quedava lluny encara.

Quan ja passava de la trentena, va veure com les seves amigues estaven totes casades o aparellades, va decidir que volia casar-se i fer una gran festa. Havia tingut moltes parelles , però duraven poc, li agradava viure experiències noves, però   va decidir que volia una nova vida, sobretot una gran festa per celebrar-ho i reunit totes  les seves amistats . La  persona  no li importava massa, a  més tenia el seu treball , i pensava que la vida sempre seria de color de rosa ,  aquells dies sortia amb el Julià , va pensar que seria un bon marit, i aquest va acceptar encantat.  

Després de la boda i de la festa espectacular que li va seguir,   un gran viatge de noces. Tot com la Teresa havia somiat. Van viure  dos anys  de felicitat. Els dos s’entenien molt bé, ella  havia trobat en el Julià  l’equilibri que li faltava. Tenien molts  interessos semblants.  Festes, bons restaurants ,  viatges, noves amistats, balnearis, saunes  tenir cura de la salut, fer esport, i sobretot la cara i la  figura , cuidar-se al màxim, veure’s  sempre jove,  l’objectiu dels dos.

Quan va néixer el  Marc, la felicitat al  màxim, sempre havia  desitjat tenir un fill. Era un nen       dolç i tranquil... tot i que  una noia que els ajudava,   algunes vegades la Teresa ja venia que li robava part del temps i tenia més feina. Els primers problemes seriosos  van venir quan el Julià  va comentar que li agradaria tenir un altre fill,  una nena si pogués ser,  ella si va negar en rodó, amb la feinada que donen  i amb el que li va costar recuperar la figura. Des de llavors , les disputes eren freqüents, no sortien tant com abans i fins i tot van pensar en separar-se, però el nen era tant jovenet  encara... van decidir seguir un temps més pel petit.

Amb l’accident que van tenir amb el Julià les coses van canviar. Ell es va fer petites rascades , però ella va estar molt greu, un mes en coma i després van sortir lesions que li impedien moure’s. Després d’uns mesos a l’hospital  i i recuperar-se un a mica ,  va veure que segurament  no podria caminar més. Estava trista, desmoralitzada i només volia morir. El Marc l’havia anat a veure algunes vegades , dons al sis anys ja comprenia el que li havia passat , però sempre demanava per la mare .- Aquelles visites  i la psicòloga l’animaven  a sortir del pou i recuperar les ganes de viure. Va acceptar entrar en un centre de rehabilitació per intentar recuperar el màxim de mobilitat.

Va quedar impactada quan va entrar en aquell lloc , la quantitat de casos com el seu i molt més terribles i tot el que intentaven fer per recuperar-se. Va fer amistat amb la Raquel, una psicòloga del centre que anava amb cadira de rodes i havia tingut un accident semblant al seu al divuit anys. La va animar molt i que  la vida continuava, només s’havia de posar voluntat i esforç. L’amistat amb aquesta dona la seva enteresa i valentia van fer la resta

La Teresa avui torna a ser a casa, si,  va en cadira de rodes, però es val per ella mateixa, només l’han d’ajudar amb algunes coses puntuals . El Marc està feliç , tornar a tenir  la mare al costat. Ha recuperat al marit que es va desviure per ella en tot aquell temps. Ella s’ha adonat que ell l’estima de veritat i esta contenta  perquè ella també l’estima.  Ha deixat de preocupar-se de la figura, les arrugues i de l’edat, veu que a la vida hi ha  coses més importants. Demà farà 45 anys i ho celebraran en la intimitat  només amb la família. Mentre mira el Marc jugant amb l’ordinador  està pensat en la dita que va llegir ahir ...” Que importen els anys? El que realment importa és comprovar  que a fi de comptes la millor edat de la vida és estar viu”

VIURE EL MOMENT

 

“HO VIDA QUE DONES I ROBES A EIX D’UN INSTANT”   

Esperaven el naixement de la petita per aquell començament d’any. “També podia ser el primer nadó del berguedà “, - deia la mare joiosa-  el Pau responia que això era igual, el que importava era que tot anés be. L’Aina va venir al mon el dia 2  de gener i també va ser el segon nadó que naixia a la comarca. Els pares feliços i contents amb la petita   l’endemà  ja tornaven a casa.

Els avis pensaven anar a veure a la neta aquell matí , vivien  al carrer de sota, però l’avi es va despertar amb una febrada que és van acontentar tornar a veure pel  mòbil, la carona i les ganyotes que feia la petita i primera néta. La pega va ser  que a la tarda la Roser, estava a punt d’anar a ajudar la germana, es va trobar malament i el seu fill adolescent també, s’havien contagiat, la única que estava bé era la iaia , però al tercer dia ja s’havia afegit al grup, malestar febre alta i ganes de no fer res.  El metge els va recomanar paracetamol  i no sortir i amb una setmana ho deu dies ja estarien bé. Encara que això no s’ho creia ni ell.

El grip era llarg i si sumaven altres virus. No podien  anar a veure la cosineta, no fos que s’encomanés virus d’aquests. Haurien ’esperar uns dies  per conèixer la petitona. La  Jordina i el Pau no els v a quedar més remei que cuidar sols a l’Aina, que va néixer molt sana i riallera. Ells  tenien cura de no exposar-la a  virus com la Grip-A  que havia sorgit amb tanta força des de començament dany .

Havien pensat fer la Festa del naixement de la petita el primer diumenge de febrer, amb tots els tiets i cosins, avis i germans, però a l’avi li van sortir complicacions que va  va estar quinze  dies ingressat a l’hospital. Passaven ja de 10  dies del començament, alguns, semblava que estaven millor i sorgien nous virus i malestar,  sobretot els virus digestius que no passaven mai. Els  germans i cunyades  del Pau que vivien fora també van anar emmalaltint , alguns amb símptomes mes suaus i altres més  forts.

Els únics que es van escapar de la epidèmia van ser  la petita Aina i els seus pares,  que no van tenir altre remei que cancel·lar la festa , al  restaurant que tenien reservat i esperar que la cosa canvies un xic i que tots hi poguessin acompanyar-los,  en aquestes  festes  familiars hi volien ser tots.

Avui 31 de març, es troben tota la família reunida al menjador de l’hotel, fent gatzara i alegria tots sans i estalvis escara que alguns les havien  passat magres Abraçades, petons, i regals i moixaines  per la petita Aina que mirava embadalida tota aquella munió de gent , sense entendre res, agafant-se fort a la mare quan algú  l’acaronava o li deia coses.

 Va valer la pena haver esperat uns mesos a fer la celebració . Va ser un dia feliç per tot-hom. La vida s’ha de viure al moment. –deia la mare mentre brindaven amb cava,

¾    “Ho vida que dones i robes a eix d’un instant” - aprofitem i gaudim aquest instant !

Aplaudiments generals

 /18/02/2025/