En
aquestes arriba també la néta, dreta com si fos una persona gran, la renya,
dient-li pel seu nom.
¾
Sílvia,
ja està bé! L’avi fa dos anys que va morir i vostè encara hi enraona com si fos
present.
¾
No
l’oblidaré mai. El Roger va ser un gran company, espòs i amant.
¾
Sí!-
contesta la Núria, la filla.- però moltes vegades també us esgatinyàveu de mala
manera.
¾
Ai,
noia, quines coses de recordar. El Roger, de vegades, era massa amable amb les
noies joves i jo m’enfadava, però ens estimàvem molt.
¾
Sí,
iaia!- comenta la néta.- Perquè el
teníeu ben fermat, que si no.
¾
Calla,
calla, Laia! – suavitza la Núria- Tu ets una cria encara i no saps res del món.
¾
Tinc
catorze anys, a punt de complir-ne quinze. – S’imposa empipada i seriosa la
Laia.- I tinc xicot!
¾
Què
dius!?- exclama horroritzada la Núria, la mare.- Un xicot tu, qui? Ja veuràs
quan li digui al pare.
¾
El
pare ja sap qui és. Li vaig dir. Em va dir que no tu digués que faries massa escarafalls. El pare, sí que m’entén.
¾
Ja
li demanaré explicacions, molt serioses, jo al teu pare.
La
néta dirigint-se a l’àvia la reprèn:
¾
L’avi,
fa dos anys que va morir. Ell no voldria veure-la així de trista, ja sap que
ell era molt alegre. S’ha de buscar un company, o una colla, per sortir, per
passejar. Per veure que no tot s’acaba a casa parlant a la vora del riu, amb
qui no hi és.
¾
Però,
el Roger, el meu Roger!
¾
Orgues!-
li contesta la Núria, la filla.- Ja parlaré amb l’Elvira, la seva consogra,
perquè la vingui a buscar per sortir. Ara mare, canviïs de roba que el dol li
dura massa i està mullada.
¾
Tota
la vida! El meu Roger! Per què te n’has anat deixant-me sola?
¾
Ai,
quants romanços! Ben bé, àvia, sembla del temps de les cavernes. Miri aquest
matí escriure en les xarxes socials, al facebook i al twiter, perquè trobi un
company per sortir.
¾
Ai,
no! Quin horror posada en un anunci com si em volgués vendre.
¾
Va,
no sigui carca, amb el Sergi, el meu xicot, ens vam conèixer així. No sap la
gent que cerca companyia.
¾
Com? Us vau fer amics per internet!- Protesta la
mare.- I el teu pare ho sap...
¾
Bé,
potser no li vaig explicar tot, però el pare és molt intel·ligent i sap com són
els temps moderns.
¾
Quan
agafi el teu pare aquest migdia em sentirà. Saber que tens xicot i no dir-m’ho
i a més per internet. Apa, anem mare, ha de canviar-se de roba i li’n donaré
una altra de nova i de menys dol. S’ha de renovar.
¾
Ai,
Senyor! Roger ja veus que em volen fer les teves, filla i néta. Buscar-me
xicot. I sortiré per internet com una “pelandusca”
qualsevol. Déu meu com ens modernitzem!
¾
Ai,
iaia! Que malament ho has entès. Una cosa no té res a veure amb l’altra. A les
xarxes socials hi ha força bona gent.
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada