La dona és asseguda en un banc a la
vora del riu. El Llobregat baixa cabalós a causa de les darreres pluges. Les
aigües salten en xocar amb les roques de la llera del riu, i fan mil remolins
d’escuma marronosa. Una tènue calitja grisosa i els núvols anuncien, en un cel
tapat, que no s’ha acabat encara el mal temps. Els ànecs han fugit de dins del riu i volten ociosos pel petit prat. Algun, més atrevit, es
capbussa en una raconada, menys remoguda per el corrent d’aigua, cercant
aliment.
La Sílvia, una dona ja gran, vestida
de negre però encara de bon veure, enraona amb el seu company evanescent.
¾
Mira,
mira, te’n recordes d’aquell dia que els aneguets ens perseguien.- Sense
esperar resposta, continua la seva conversa.
¾
Sí,
Roger, el dia que vaig portar de casa meva una bossa amb miques de pa. Per la
cara que fas, veig que sí que t’ha vingut a la memòria. Clar que ho saps,
llavors encara érem promesos.- i prosseguí el seu diàleg.
¾
I
quan vam anar a Venècia en viatge de noces. Asseguts en aquella tauleta del
restaurant a prop del Pont de Rialto. Agafats de les mans miràvem tranquil·lament
l’aigua i comparàvem els moviments dels ànecs amb el de les góndoles que
navegaven pel Gran Canal. Lleugers a l’aigua i lents a terra. Recordo les
petites naus negres lligades al moll. Pujaven i baixaven com presoneres dels
homes.
¾
Ai,
Roger! I quan vam recórrer els canals francesos del Midi. S’amanyagaven a les
vores dels rius construint els seus nius. Aleshores, sorpresos per la nostra
presència, sortien volant i feien mil voltes per l’aire. Més tard tornaven al
seu cau, després del nostre pas.- Animada pels records continua la seva
xerrada.
¾
Quants
viatges vam fer i quantes terres vam visitar, a fora i a dins del nostre país.
I sempre tornàvem carregats de figuretes d’ànecs, com si la fidelitat de per
vida d’aquestes aus, fos un símbol per a nosaltres.
Sobtadament el corrent del riu va créixer d’intensitat. Un
ànec, agafat de sorpresa, va fer diverses tamborinades, arrossegat per la força
de l’aigua. Veient-lo la dona es diu:
¾
Pobre
animaló! S’ofegarà, vaig a salvar-lo.
Traient-se les sabates i apujant-se
les faldilles avança per la llera del riu. Aleshores una veu juvenil i
esparverada crida des de la porta de la casa.
¾
Mama,
mama! L’àvia es vol suïcidar. Iaia , iaia! Surt del riu, que no veu que la
força de l’aigua se l’emportarà avall.
La Núria, la filla, una dona de
mitja edat corre desesperada cap el riu i agafant-la del braç la tiba cap a la vora.
¾
Que
fa, mare?
¾
L’aneguet
s’ofegarà.
¾
Ja
torna amb els seus somnis. Miri, que pinxo que corre fora del riu.
Continuarà...
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada