“A
la vida tots tenim un secret inconfessable, un penediment irreversible, un
somni inabastable, i un amor
inoblidable”
La Rosa i la
Carme, dues dones que passen un xic de la quarantena, sortien d’una reunió de
creixement personal i comentaven el lema
sobre el qual s’havia basat la xerrada. Tot i les explicacions i conclusions en
que s’havia arribat, elles mantenien opinions totalment contraposades.
Per créixer i
aconseguir la plenitud, s’havia d’acceptar, segons ells, que: “a la vida, tots
tenim un secret inconfessable, un penediment irreversible, un somni inabastable
i un amor inoblidable.” La Rosa hi estava totalment d’acord amb aquestes idees,
mentre que la Carme sostenia que això era una bajanada, potser alguna de les quatre premisses podia ser acceptable,
però que tothom hagi d’admetre les quatre, no era real, era voler que tota la
gent tingués el mateix clixé, però la gent és diversa i pots créixer i ser
feliç sense tenir-ne cap d’aquestes.
La Carme
aprofundia més en la qüestió i realment creia que en el fons tots tenim
aquestes pulsions arrelades en el nostre subconscient encara que no ho volem
admetre, i era bo i necessari treure-les fora per aconseguir evolucionar ........
Llavors va etzibar a la Rosa,
¾
A veure, tu creus que no tens, ni
has tingut cap secret, ni penediment inconfessable?
¾
Jo no tinc cap secret inconfessable
ni em penedeixo de res del que haig fet a la vida. Això no vol dir que ho hagi
fet tot bé, però tot m’ha servit per aprendre i per tirar endavant. Tampoc tinc
cap amor inoblidable. Els que vaig tenir de jove estan tots oblidats, amb el
meu Andreu tinc tot el que necessito.
¾
Alguns somni irrealitzable si que
el tindràs?
¾
Doncs si i no. Puc desitjar
ser milionària o fer un viatge a la
lluna o donar la volta al món, però en el fons no m’interessa massa. Estic bé
com estic i fen el que faig.
¾
I la salut o el pervenir dels fills, això no seria un bon desig.
¾
Es clar que desitjo salut pels
meus, però de moment en tenim. Que tinguin un bon futur també és important,
però per això també cal que ells s’hi esforcin. Totes aquestes coses no sé fins
a quin punt poden ser un desig inabastable?
Ja veiem a la Rosa defensar amb fermesa les seves idees i no deixar que les preguntes de la Carme la fessin trontollar, amb tot també li agradava preguntar,
¾ Així
tu admets d’entrada que les quatre qüestions si que es donen a la teva vida?
¾ Doncs
jo crec que si, que d’una manera o altre dintre meu es donen les quatre i tu
encara que ho neguis perviuen en el teu interior.
¾ A
veure doncs, explica-me’n alguna d’aquestes teves cuites?
¾ Si
dona, ara a tu t’ho explicaré. Si les tinc en el meu interior prefereixo
seguir-les hi guardant.
¾ Vaja.
Ara que em pensava descobrir alguns d'aquests secrets...
Les dues dones
després de posar-se a riure, s’asseuen en una terrassa del passeig a fer un
cafetó i continuar la conversa, però canviant de tema, perquè saben que en
aquest, com en molts d’altres no es posaran mai d’acord, Ara això si. la seva amistat
no la trenca ni l’esberla cap qüestió.
06/11/2017/
Està molt bé que cadascuna tingui el seu punt de vista sobre les coses, però malgrat tot se segueixin respectant, així hauria de ser sempre per tothom...
ResponEliminaPetonets, Anna.
Penso que realment és molt important que cada persona pugui expressae el que pensa i discutir-ho amb el contrari i continuar sent l'amistat com sempre.
EliminaUna abraçada M. Roser