SIMEÓ, L’ESTILITA O SOMNIS

L'estilita era un tipus d'anacoreta cristià que vivia en solitari i dedicava la seva existència a l'oració i la penitència vivint sobre una plataforma col·locada dalt d'una columna o pilar (stylos en grec) i romanent allí dalt durant anys i fins i tot fins a la mort, sense baixar-ne per res. D'aquesta manera s'aïllava físicament del món i impedia les temptacions, a més de portar l'ascetisme a un punt extrem de privació i penitència. Aprofitant aquesta circumstància de l’home allunyat de la realitat aprofito la paròdia d’aquest dies de govern perdut en la indecisió. 

La sala és fosca, tot just una mica de claror del dia traspassa els espessos cortinatges que cobreixen els finestrals. En Simeó és assegut damunt d’una columna de pedra a una alçada de set metres. 

La roca de la columna encara està ferma però, mostra algunes esquerdes de cops mal rebuts. En aquestes s’obre la porta de la estança i entra un individu alt, de barba mig canosa. Camina reverent, però pesarós, i alçant la mirada cap amunt diu amb veu insegura.

¾     Caram Simeó! Aquesta vegada us heu pujat més amunt. Quasi el doble de la setmana passada.

¾     Ai! Ets tu el que em porta pel camí de l’amargura. Oh, trist entre els tristos! Tu, i els teus – diu amb forta èmfasi l’alçat cavaller- vosaltres sí que em porteu pel camí de la perdició. Vaig deixar-te un país que malvivia després del saqueig dels uns i dels altres. Però per Déu! Vosaltres heu estat pitjor que ningú. Fixa’t bé, m’he hagut de fer aixecar el seient perquè la pudor, entre els assumptes de la meva pròpia família i tots vosaltres, que heu malgastat per tot arreu, m’ofegava i no em deixava respirar. Tot put, noi!

¾     Senyor, escolta els laments del teu fidel súbdit. No, no, no vull ser alternança de poder. Fins després que acabi tot aquest show.

¾     Calla, tu sempre igual, sempre negatiu. El no, deu formar la part integral del teu vocabulari.

¾     Però, senyor que volia que fes, malmetre la pedra filosofal del vostre seient.

¾     Haguessis escoltat la perifèria, altre gall ens cantaria. Per cert com estan els del tros de dalt. Encara volen marxar? Si ho fessin ens trobaríem amb les mans dins unes butxaques buides. Parla amb ells  per calmar una mica les coses. Noi, promet! Que tu ja en saps de prometre i no complir. No vindrà d’una.

¾     Això ja li he donat a la mestra del protocol, i al constituent.

¾     I tu sense acostar-te a raonar amb ells. Encara que només sigui un xic. Per cert, els senyals de fum em diuen, que si triguem gaire, allà on es lleva el sol, hi haurà un merder de campionat.

¾     Res de res! Una “mascletà”! De moment, només vint-i-dos investigats.

¾     I la de la caloreta, què?

¾     Amagaeta rere los visillos. Ja sabeu com són aquets. Quan arriba el dinou de març ho cremen tot i aqueta vegada se’ls hi anat la mà.

¾     Calla, boig. Perdona no volia dir-t’ho. Les falles, i els diners ja les han cremat. Només resten edificis que cauen i calerons que manquen.

¾     Senyor, també venen força taronges, mandarines i llimones. Us va arribar la caixa de torrons per les nenes?

¾     Mira, el senyal que hi ha a la columna ha crescut un pam en una setmana. Si això dura un any hauré de sortir per la claraboia.  Vols formar... Tens suport.

¾     No, Simeó, encara no. Primer he d’aclarir qui vol posar l’espatlla per adreçar el país.

¾     Quina feina tindrem! Au, ves! Hauràs de ser millor que el “Don Limpio” per netejar tot aquest merder. 

L’home fa mutis per l’esquerra. Surt aclaparat i mig geperut per la carrega de governar en funcions i que a més no se’l cregui ningú. Aleshores entra per la dreta un home més jove i alt que saluda.

¾     Hola “master” Simeó.

¾     Caram! L’un rere l’altre- exclama el principal des de dalt de la columna.- I tu què vols, que promets una barbaritat de coses que no vull fer.

¾     Oh, gran entre els grans. Almenys se’ls ha d’escoltar.

¾     Tu veus la pedra constituent on m’assec? On creus que trobaré més bon coixí?

¾     Però, senyor! Està vell i segurament descosit. Ja sabeu que el vostre pare li agradava gronxar-se.

¾     Ep, mosso! De la família ni parlar-ne... Prou maldecaps em dóna!

¾     Perdó, senyor! Jo no volia...

¾     A veure, tu que parles bastant amb els de dalt, a l’esquerra de la pell de brau, una pregunta indiscreta. Que em deixaran regnar malgrat siguin república? Perquè tu, bé els ballaves la rumba per les eleccions.

¾     Ui, ho haig de pensar? A veure? Qui ens farà paret. Potser amb unes petites concessions! A aquell o a l’altre?

¾     Aquell, dius? Si ho vol repartir tot, fins hi tot el que no es pot repartir. L’altre, em parles? Ostres, aquell ho vol rentar tot. Tot ben blanc, proclama en els seus discursos, però no sé si en sabrà. I els de dalt què?

¾     Ja sabeu que la meva doctrina parla de diàleg i d’escoltar. A més, tal vegada em donaran els seus vots. Ja sabeu que jo els he deixat fer un grupet.

¾     Ja els necessitaràs, perquè els teus, són terra bellugadissa.

¾     Tot s’arreglarà ...

¾     Mira que la brava del sud és perillosa.

¾     Senyor, doneu-me permís per manar. Aleshores amb quatre capotades  i diverses generoses concessions...

¾     Manoi! Tu sempre tens la paraula concessions a la punta de la llengua. Si ho veig força bé. Però ens quedarem sense el trosset de dalt. Sense la gallina dels ous d’or.

¾     Senyor, tingueu fe.

¾     Sí, fe, i acabaré com Jesucrist penja’t en una creu. A més si perdo la pedra constitutiva tot s’anirà a can pistracs.

¾     Em pensaré la solució.

¾     Sí, però no triguis trenta-set anys més que tots serem vellets. Apa, ves-te’n. Me’n falten encara no sé quants. Uns, fins i tot, s’han atrevit a dir que no em volen veure. 

El pobre Simeó es remou inquiet. S’asseu el més còmodament possible, recolza el braç a la cama i posa la mà al cap per pensar. 

Pobre home! De tant donar voltes als seus problemes potser es quedarà calb i encara fa dies que es manté igual, d’immòbil, mentre el país rodola qui sap a on. 

Això s’hauria de titular: De Simeó, l’estilista, al pensador de Rodin.  

Miquel Pujol Mur.