A
més el noi era una mica retardat i en diversos problemes d’indole nerviosa que
utilitzaven els altres nois de col·legi per fer-ne escarni. Potser aquest
altres escolars no eren tampoc gaire més intel·ligents, tal vegada la paraula
justa a emprar hauria ser que eren una mica més vius o de més mala fe.
Com
tot fil d’un poble petit va haver d’judar al seu pare en petits menesters de la
feina. El treball en un principi el va atemorir però pasades les primeres
ocasions va acostumar-se.
Els
anys passen i les circumstàncies també. L’Albert s’ha presentat a diverses
convocatòries de feina. Malgrat la curta durada dels treballs sempre ha
complert satisfactòriament. Mira amb odi les dues cartes damunt la taula. En
una li han denegat una feina i l’altra
és la de la xicota que li diu que s’ha promès amb el noi de Can Erola, una de
les masies més important de la contrada, i que s’allibera del seu compromís. A
la carta li posa ben clar val molt més ser mestressa d’un mas que la dona del
enterramorts.
Les
dues notícies en el mateix dia han suposat una gran davallada en els ànims de
l’Albert i assegut davant l’escriptori els seus pensaments no poden ser més
negatius. Escoltem “in mente” els seus pensaments.
Sóc
aquí, a casa, davant de la taula, amb la paraules escrites en color vermell al
meu quadern. El cap en volta, una somnolència abassegadora s’apodera del meu
cos. Ja ho sé, són els nervis que em pugen al cap i si no els calmo amb una
píndola o dormint començo a estossegar, a fer moviments estranys, fins i tot
aclaparat de l’intens dolor en alguna ocasió he provat de saltar per la
finestra. En aquesta vegada la cura ha estat el son.
Un
son profund i maldestre no m’ha permès descansar. Tot era embolicat en la meva
ment. Les paraules en color vermell sorgien una i altra vegada des del més
profund del meu cervell. Rebolcant-se un i altre cop amb els meus més negres
pensaments. Quan pensava que estaven dominades brotaven com una heura que
arrapant-se al meu cos em treia tota la saba i em deixava inert, com mort.
Aleshores els pensaments volaven entorn de l’arbre i del cementiri. Sí, allà on
el carreter es va treure la vida. Molt sovint el veig entremig de clars i
ombres amb el cap malgirbat i la llengua a fora.
O
en el riu on la Sabina va llençar-se al saber que el seu xicot és casava amb
una noia que havia conegut a la mili i a qui va deixar embarassada. La va treure del riu el meu pare, rígida com
un arbre tallat a cops de destral per un maldestre llenyataire. Tenia els ulls
oberts com demanant perdó al cel pel seu òbit voluntari. A les mans s’havia
lligat un rosari.
Em
eixoriveixo sobresaltat, els ulls vermellosos com les lletres de l’escrit, els
cabells rinxolats i els pèls dels braços eriçats de por i mals pensaments.
Busco en els calaixos de la calaixera fins que en un racó oblidat trobo la
corda del carreter i també el rosari de la Sabina. Me’ls vaig quedar com a previsió de moments insuportables.
He
agafat la llibreta de col·legi, on ballen desordenades les paraules i he
començat a escriure el meu acomiadament.
No
vull culpar a ningú, només una persona és la causant del meu desori. No posaré
el nom però ella ja ho sap...
Miquel
Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada