TREBALLAR QUAN NO S’EN VOL

L’home fulleja el diari i dins de l’apartat filosòfic troba unes paraules que li criden l’atenció: “Si vols construir un vaixell, no comencis tallant la fusta ni distribuint la feina. Primer transmet als teus homes l’anhel de la mar lliure i oberta”. Tot aquest llarg paràgraf signat per un tal Antoine de Saint Exupéry. 

L’home es mira les mans, rasposes i plenes de callositats, i a continuació raona dient-se a si mateix: moltes llargues paraules per definir com fer un treball. Amb les mans havia d’haver treballat molt poc aquest paio. Només manca veure el “de” entremig el nom i el cognom, ja havia de ser de família de la noblesa. D’aquests de molt pensar, molt manar  i ser ben servits- I dels de poc fotre l’espatlla per pencar.  

Aleshores l’home mira davant seu en el bar i pensa: estic rodejat de cadires  i amb una taula al fons de la sala. Això no sembla res, a un món mariner. A més, no tinc el més mínim interès a construir un vaixell. La mar o el mar (crec que poden utilitzar-se ambdós articles) no em motiva gens. Com sóc de secà no sé ni nadar. Per què un vaixell, navili (o promptament he sentit dir autoritzaran “barco”) per pujar muntanya amunt, per res. Tot justet el meu interès és caminar per la sorra de la platja, de tant en tant, i respirar el iodat aire marí. 

Els arbres deixem-los al bosc, que creixin grans i ufanosos per a que amb la seva ombra ens protegeixin del sol abassegador de l’estiu. I les seves fulles ens proveeixin de l’oxigen, aquest gas tan necessari per la vida dels humans.  

M’he passat forces anys transmeten ordres, això que aquest amb paraules fines anomena anhel, als meus homes per complir en la feina encaminada per l’empresa. Per així, poder aconseguir la prima que ens permetés arribar, sense demanar préstecs, a final de mes.  

I ara jubilat i lliure de treball, deixeu-me tranquil fent coses que em siguin plaents. 

Per a què aquesta “xuminada” de construir vaixells a certa edat. Expliqueu-los-hi al jovent que segurament són més crèduls i potser us creuran. Una prova palpable són aquests joves que criden entusiasmats a certs líders, polítics, esportius o musicals, d’aquest el nostre país i també de terres foranes.  

Repassant en la meva memòria, cada cop més minsa, crec recordar que al darrer home gran, no vell, al que van encomanar i va realitzar una feina semblant, va ser Noé. Però hi ha dues raons diferents que em fan dubtar. Una que li va encomanar Déu, aquell primer Déu que havia anys enllà, sense Fill ni Esperit Sant, tal vegada li deien Jahvé o Jehovà, no ho sé pas. L’altre és que he sentit dir que Noé li agradava força el vi. I ja rissant la qüestió és que no hi ha proves palpables o reals de què fos veritat. Sols somers indicis més propers a la fe que a la realitat.  

Sincerament, i tal vegada decebut, m’acostaré un dia a la costa, o les drassanes, a veure si encara existeix un mestre d’atxa capaç de construir un vaixell, una barca o alguna cosa que floti i no sigui una taula de surf. 

Apa, “buenas” encàrrecs de feina, ara, amb allò tan mandrós que m’he tornat. 

Miquel Pujol Mur.