La
Clara i el Joan romancegen dins els llençols del llit. Han passat les festes
nadalenques i les de Cap d’Any amb la família. Els seus joves cossos s’han vist
obligats a menjar massa.
A
les dues famílies els hi sembla que la parelleta, acabada d’ajuntar, passen fam
i els han volgut alimentar en demesia. Tant, a casa d’ell com d’ella tothom
s’ha abocat a servir-los els plats més suculents i, a més a més, amb gran
abundància. Ara finalitzades les celebracions descansen, sense esmà i molt
atapeïts, tranquil·lament a casa seva. La Clara se n’adona que el sol ja Ha
sortit i la seva claror traspassant les cortines del finestral il·lumina
l’habitació, aleshores li pregunta a la seva parella .
¾
Escolta,
quin dia i hora és?
El
Joan, malgrat està encara una mica ple del menjar i del poc dormir d’aquests
dies allarga el braç, i prenen el rellotge de damunt la tauleta respon.
¾
Dos
quars de nou del dia 32 de desembre.
¾
Ostres!-
respon la Clara- Si hem d’anar a comprar els joguets pels nostres nebots. Pels nens
de la teva i de la meva germana.
¾
A
on?
¾
Al
supermercat del Tossal de les Forques.
¾
Bé,
ja hi anirem allà les onze. Eh, Clareta! Ara podríem...
¾
Sempre
pensant en el mateix. Apa! Ens vestim ràpidament i anem corrents a comprar-los.
Hi haurà força cua i s’acaben de
seguida.
¾
Tan
pocs en porten?
¾
Tu
no saps la cua que hi ha!
Ràpidament
es posen la roba i agafant el cotxe marxen cap el supermercat. Quan arribem ja
una cua de gent que vol entrar. Fins i tot, algunes senyores es comencen a
discutir entre elles qui li toca ser la primera.
Un
cartell molt gros està penjat damunt de la porta i pintades amb grosses lletres
blaves es llegeixen aquestes paraules:
32
DESEMBRE 2014
DIA
DE LA FELICITAT MONDIAL.
A
dos quarts de deu, amb puntualitat germànica, s’obre la porta que dóna accés a
l’establiment. Com si fos tanmateix un allau, la gent ficant-se empentes per
entrar s’escampen per la botiga com enfebrats buscadors de la quimera de l’or
americana.
Les
poques dependentes i els dependents vestits amb blanques túniques vigilen als
compradors. Una jove obra una gran caixa, mira els joguets que hi ha dintre i
girant-se per ensenyar-li al seu home, situat una mica enrere, li comenta:
¾
Mira
Manel, que maco com jugarà el Manelet. (Una costum arcaica, ara ja no hi ha que
posi el nom del pare al fill, tret d’algunes honroses excepcions)
¾
Això
és pel meu nét!- Crida una senyora, ja una mica entrada d’anys, arravatant-li
la caixa d’una estrebada.
¾
Però
que diu, no veu que la tinc jo.
¾
Per
què m’he la pres. Vostè és una mala educada!
¾
Jo,
una mal educada? Vostè si que és una lladra!
¾
Clar,
com és més jove i forta es creu que té tot el dret a prendre’ns-ho tot als
vells.
¾
Però
senyora que la meva dona ja la tenia a les mans i m’ho estava ensenyant- intervé
el Manel, suaument però amb fermesa, i per evitar dubtes sobre la pertinença agafa
fortament la caixa.
¾
Però
com s’atreveix!- crida la dona gran- Pere, no veus?
De
darrere donant una empenta sorgeix un home que crida:
¾
Qui
ets tu, per tocar la meva dona!
Els
dos homes són a punt de pegar-se. Mentre la caixa cau per terra i les joguines
s’escampen entremig dels peus dels clientes. Una altra dona s’exclama dient que
li han llançat una peça a la cara. Dues clientes situades de davant s’ho miren
i xiuxiuegen mentre fan cara de resignació:
¾
Ai,
que malament està el món!
¾
A
mi, també m’agradava el joc.- respon amb veu innocent la més vella.
Un
gran rebombori es forma mentre els dos homes com galls de lluita s’enfronten
entre si. Cara a cara, és criden els insults més forts possibles. Sembla una
competició de renecs i males paraules. Les dues dones encara els ajuden més en
la recerca de les frases més altisonants i més dures per defendre els seus
drets.
Per
sort, un dependent de blanca túnica i ales, també blanques i en forma d’àngel,
corre vers el grup. Abans que arribin a les mans amb la seva barreta màgica els
paralitza. A continuació els transporta,
a totes dues parelles, a una aula imaginaria on una professora gran dóna una
classe ja perduda en el transcurs dels anys i anomenada: URBANITAT I CIVISME.
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada