El teatre de
titelles del parc ha acabat la seva funció. El teló baixa entre aplaudiments
del públic infantil i també els adults que els acompanyen. El Marcel és un gran
mestre que sap moure amb molt art les seves titelles. Els hi fa prendre vida
tal vegada com si fossin éssers humans.
La Gigi, la seva
ajudanta i col·laboradora, es cuida de guardar els ninots a cadascuna de les
seves caixes. Totes no, menys una, la preferida del Marcel. La intocable. És la
única que no guarda mai. La noia, després amb un simple adéu, es marxa cap a
casa seva.
El Marcel sempre porta al seu costat la seva titella
preferida. Algun cop, fins i tot, en braços com si fos una criatura o dins
d’una gran bossa. Les altres romanen tancades en el petit magatzem del teatret.
L’Eddy, sempre inseparable, l’acompanya
vagi on vagi. Té un lloc reservat en una butaca al costa del llit de l’home. De
bon matí sembla que la seva comunió va més lluny que la d’un ninot i el seu propietari.
El Marcel quan
desperta immediatament la seva mirada es dirigeix al seu amic de tela i fusta.
¾
Bon dia, amic Eddy.- Exclama
content al veure els raigs de sol que entren pel finestral. Un núvol passa i el
ninot sembla que guinyi els ulls.
¾
Oi! Què estàs enfadat, amic. Ahir
vam fer una bona recaptació. Els del Consell rector del parc estan força
contents. Ens prorrogaran un altre cop el contracte. La ciutat és bonica i
agradable per viure. Són feliços aquí. Eh, Eddy.
El Marcel és
gira per sortir del llit, però aleshores creu veure una espurna de malestar als
ulls de l’Eddy.
¾
Per què en mires com si
estiguessis emprenyat. No giris els ulls quan et parlo, que no m’agrada. Però,
què dius? Que tant et fot el que pensi.
El titellaire
torna a estirar- se al llit i hi roman mentre observa la cara del ninot. Donant-se
un cop de palmell al font prossegueix:
¾
Ja ho sé! Per la nena dels ulls
blaus. Sí, és maca. La seva mare també i els seus ulls també són clars.
Al notar com un
gest per saltar-li a sobre, tal vegada el giny d’un llum o potser una ombra
fugissera el Marcel l’assenyala amb el dit i l’adverteix primer, després
continua parlant com qui vol fer-li un raonament:
¾
No et belluguis! No arruguis el
front! Ja ho sé que t’agrada, però pensa que ella és humana i tu només una
titella.
Continuarà...
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada