UNA PETITA PASTANAGA

Sóc una pastanaga petita que vaig creixent ufanosa i feliç, al costat d’un munt de germanes. Com m’agrada la caloreta del sol i la pluja suau que ens refresca. Avui ha fet un xàfec fort, això ja no m’agrada tant.

A l’estiu no plou mai,  la terra s’asseca al nostre voltant , llavors ve un xicot alt i ben fornit i amb una mànega ens  arruixa i ens remulla. Com s’agraeix aquell raig d’aigua que ens reviscola les fulles i nodreix el  nostre cos ataronjat , que es va desenvolupant i formant dintre la terra. Anem creixent totes juntes, aviat l’espai ens queda petit, estem molt apilotades, sembla que ens falti  terra, és que ja som grandetes.
 

Avui no se pas que ha passat. Ha vingut aquell xicot gran i ha començat a treure de la terra a moltes de les meves germanes i a posar-les en una caixa. Se’n ha emportat moltes, les més grasses i rodonetes. Jo com que sóc petita i escanyolida, m’ha deixat amb les petitones. Com trobem a faltar les germanes grans, es clar que ara tenim més espai per nosaltres. Aviat ens oblidem de les altres i juguem i riem allà a la terra on aquell ximplet ens arruixa cada dia , ja que fa un sol tant calent. Que bé que va aquella refrescada.  Cada dia creixem més.

Que poc ha durat la nostre felicitat. Ha tornat aquell xicot amb un cubell i ens ha arrencat quasi totes les que quedàvem. Ens ha rentat ben rentat la terra que dúiem enganxada al cos. Com lluíem el nostre cos terç i el color ataronjat lluïa com mai. Ens han lligat amb manats per les fulles i ens han posat amb caixes. Ves a saber on ens porten.

He sentit que parlaven de mercat. Això deu ser on ens han portat. Estem al costat de moltes altres verdures, algunes com els enciams, les bledes o els tomàquets ja ens coneixíem de l’hort, però aquí som moltes més  classes d’espècies, algunes no les havia vist mai. Quanta gent passa i ens mira, alguns ens remenen, ens toquen, ens agafen i ens tornen a deixar.

Una dona jove m’ha agafat, amb les meves companyes de manat i ens ha posat en un cistell on també hi ha cebes, patates  i algunes fruites d’aquelles que a vegades he vist en algun arbre, crec que son pomes o peres i unes altres d’allargades i grogues que no se que són.

Som a casa de la dona, on també hi ha un xicot jove que cuida d’un nen petit que encara no camina, és tot grassonet i molt eixerit, encara que a vegades plora o rondina. La dona l’agafa als braços i llavors calla.

Estic al costat d’una olla bullint, m’ha ven rentat i tallat a trossets, em sembla que s’acosta la meva fi, estic entre patates, cebes i mongetes. Som totes dintre de l’olla fent xup, xup...
 

Estem totes ven cuites, ens han aixafat i barrejat amb no se que més.... el nen obre una boca ven grossa cada vegada que li acosten una cullera plena d’aquell puré que estic barrejat. Amb quin delit omplim aquella petita boca, que després d’assaborir-la, a  poc a poc es va empassant, i de nou torna és torna a obrir esperant la propera. Aquesta es la meva missió i la de les meves germanes i altre parentela. Contribuir a alimentar i nodrir aquell  cos jove, que poc a poc s’anirà fent gran.

01/03/2016/