Una
part de la nostre intenció era també visitar el lloc i l’església de Sant Marc
de cal Bassacs. Moltes vegades la havíem observat des de la carretera, però ens
passava com quan has de visitar un parent molt pròxim, sempre deixes la visita
per un altre dia.
No
s’ho prendrà a mal som tant de família!
Però
aquesta vegada vam decidir assolir i reunir els nostres dos pensaments: caminar
un xic i tocar, així ben dit, tocar l’església.
En
poca estona aparcàvem davant de l’església que ens va sorprendre per seu mida
de lluny no semblava pas tan gran. Molt
curiosa és la roca que sembla un absis i
que exerceix de sagristia. L’edifici està en on estat de conservació i és
celebra un aplec, el vot a sant Marc, prou reconegut per les persones del poble
i els nens dels col·legis de Gironella.
Ja
una vegada fotografiada i observada l’església seguirem el camí seguint la
relació escrita. Pujarem tranquil·lament el tros descrit com el desert de
pedra, curiosa formació geològica fins a les tanques del càmping i seguint el
camí ens arribàvem a Viladases, una gran casa pairal, sembla tancada com moltes
del país. El Russi, en el seu escrit ens comenta la existència en aquest lloc d’una
vil·la romana del mateix nom, avui dia desapareguda.
El
camí és ampla i permet recrear la mirada en el paisatge típic amb masies
situades a certa distància les unes de les altres. Al fons és veu la taca verda
de les ribes de la riera de Clarà que amb les seves aigües dóna vida a tot una
franja arbrada al seu entorn.
Curioses
les passeres de gegant per travessar
d’una riba a l’altre, tot un exercici d’equilibri.
Vertaderament
de coloms no se’n veia cap, l’aigua era tèrbola, a més el dia anterior havia
plogut. Aleshores, si ens parlava d’aigua bruta en la seva crònica,
imagineu-vos la nostre visió.
Vaig
recordar haver passat en una altra ocasió amb motiu d’una caminada. Però no ens
va fer cap recança, caminar és viure també.
Seguint
la ruta marcada vam pujar pel punt indicat per la fita de pedres i per corriols
i pistes d’un verd luxuriós com correspon a aquest estiu, potser un xic
aigualit, vam retornar al nostre inici.
Però
l’home és humà i comet molts errors, i nosaltres en van cometre algun, perquè
van seguir un altre camí i no vam veure les roques de Sant Marc ni el seu
zoològic imaginatiu.
Ara
amb un mapa a les mans ja les hem localitzades i tornarem per saber que s’amaga
en les seves formes capricioses. També volem trobar una, no sé com dir-ho està
descrit com una tomba i restes d’un poblat iber? Però són molt minses les
proves per trobar-lo.
Gràcies
“Russi” pel teu escrit i esperem
poder seguir–ne d’altres.
Miquel
Pujol Mur.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada