LA PRIMAVERA I LA JENNI.

La coneixia de quan era petita, els seus pares són amics nostres, però els anys han passat i la nena xica, i una mica fleuma, ha esdevingut una poncella que vol obrir-se al món. Està asseguda en una terrassa del bar situat a la placeta prop del passeig. La primavera guanya poc a poc la lluita a l’hivern deixant enrere el fred i oferint-nos tot el seu esplendor. Les flors primerenques llueixen els seus bigarrats colors, per tot arreu, alegrant-nos els sentits amb la seva visió. El verd clar de les fulles noves contrasta amb el fosc de les velles, en barrejar-se amb el sol en una sintonia de colors, quan volten mogudes per la brisa, al variar l’oratge. 

Davant seu una beguda vermella, d’aquestes, que segons la publicitat, sinó aprimen, tampoc engreixen. El sol en tocar-li la cara suavitza la morenor artificial i la brillantor produïda per la crema bronzejadora. Els cabells els porta tallats curtets, però amb petites trenes de diferents colors. Els ulls estan pintats amb una tonalitat morada, que sembla li encanta al Roger, el seu xicot, i els llavis també són del color, preferit del seu amor, rosaci resplendent. 

Els pensaments com les fulles saltironen en l’aire primaveral i es diu a sí mateixa:

¾    Em sento presonera de l’amor. Mai fins ara m’havia sentit tan víctima d’aquest sentiment tan incontrolat i contradictori.

 

Les flors comencen a resplendir en les torretes dels balcons de les cases i penjats en els fanals del passeig. L’aroma gratifica els sentits barrejant olors amb idees. La Jenni, pensa romànticament:

¾    Sóc com una petita poncella, que vol convertir-se en una flor.  

Les flors s’obren oferint-nos un curull de sentiments mentre les poncelles- com ella mateixa- obre els ulls a la vida. Els seus pensaments volen cap al Roger, a qui espera:

¾    Què n’és de formós el meu Roger! Els seus ulls grisos i els seus cabells, lleugerament arrissats. Les seves mans (diuen que les dones es fixem molt en les mans dels homes) són brunes i fortes, però capaces d’acariciar-me suau i insistentment. Amb quin delit m’agrada agafar-les entre les meves i sentir el fort batec de la seva sang.

¾    A més és alt, i entre els seus companys és ocurrent i bromista. El somriure sempre el té a flor de llavis, amb aquella ganyota simpàtica i al mateix temps una mica mofeta, per desdir les possibles males interpretacions de les seves paraules. Per què de d’oblidar-me del seu riure ple i segur del futur home sincer i brau.

¾    Roger, no siguis com la majoria, estiguis per mi i no desviïs la mirada per guaitar una mossa amb una mini faldilla curta. No t’adones que et puc oferir tant o més que qualsevol d’elles. Sóc xerraire i ocurrent, amb tu oferim la imatge d’una parella singular.

¾    Els teus amics, obeeixen les teves indicacions i les meves amigues, fan cas de les meves opinions, de roba i de moda, en aquest moment estrany i meravellós que vivim, sobretot, en aquesta primavera meravellosa que m’altera. No sé, si la culpa és del renaixement del cicle de la terra o del meu Roger.

¾    Triga el Roger!? Per què? No haurà trobat ...? La Imma, aquella bruixa si que li fa la gara-gara, maleïda diablessa. Si se li veu de tres quilometres lluny, que està boja pel meu Roger. Potser li hauria de haver dit quatre fresques des del principi i la hagués fotut a fora d’una puntada de peu.

¾    Ai! No sé, quan penso amb el meu estimat la pell se’m posa com de gallina, els pèls de l’avantbraç se m’estarrufen i els meus ulls veuen llumetes. Serà la primavera o m’ha agafat la malaltia del primer enamorament? 

La brisa torna  a remoure les fulles un l’altre cop i la Jenni és remou neguitosa en la cadira.

¾    Vaja! Ara passa la Roser, aquella amiga de la mare tan xafardera, i em mira. Mira massa, i em repassa de dalt a baix malgrat estigui asseguda. Potser els shorts són massa curts? Estaran mal posades les tiretes del tanga o se’m veuran massa per darrere? Potser, aquestes sabates de taló són una mica altes? No n’havia portat mai, però m’agraden i fan la cama tan esvelta. Al Roger, també el posen d’allò més...

¾    I torna a mirar, la vella tafanera, es deu mirar la brusa, segurament una mica atrevida d’escot, però que li anem a fer. Potser nota que no m’he posat sostenidors. Ai, al Roger l’agrada agafar-me per la cintura i notar la tebior de les meves ... Ara, que aquesta brisa mig fresca fa que se’m marquin massa els ...

¾    Quantes coses hem de fer les noies , malgrat siguem maques per agradar un home. 

S’escolta el soroll d’una moto de no gaire cilindratge i què poc després es para, però la Jenni resta immòbil, per no mostrar la seva impaciència.

¾    Em portarà flors? Ja li vaig deixar ben clar l’altre dia que a mi m’agraden molt. En comptes de posar el carenat a la moto, a mi també em podria regalar, de quan en quan, un ram ben maco.

¾    Com serà quan sigui gran, el Roger? Panxut i calb com el pare. És que la mare també li dóna massa de menjar, sembla que  l’empapussi per a què no pugui fugir rere una altra dona. Segurament és un parany a tenir en compte. Ai! L’experiència  de les dones grans: ben tip, mig calb i ben ... no correrà rere ningú!

¾    Em sembla sentir un olor de roses, acompanyat del soroll de les cadires arrossegant-se pel terra i vidres trencant-se. La seva veu, fluixeta i quasi inaudible, demana perdó a la parella de l’altra taula.

¾    Ai, Roger! Sempre maldestre, i amb aquests pantalons que no sé com s’aguanten, però t’estimo tant! 

Poc després una rialla, un fort petó i mil alegrois assenyalen el principi d’una alegre tarda que podia acabar de certa forma ... Malpensats!!! La primavera la sang altera i si aquesta és molt jove encara més. Quan les venes s’endureixen, la pressió puja i al cor li costa bategar l’estació de les flors motiva molt menys. Joventut, amb flors o sense flors, és la primavera de la vida.

 

Miquel Pujol Mur.