Ara digueu
; “La ginesta floreix
arreu als camps hi ha vermell de
roselles.
Amb nova fals comencem a segar
el blat madur i amb ell les males
herbes.”
Salvador Espriu
Sí,
la ginesta floreix en aquesta època. Jo en tinc una a casa de preciosa. Els camps de blat també esdevenen verds entre les
roselles vermelles (gallarets en diem
nosaltres) que donen als camps un to acolorit
que alegra el paisatge. La meva mare
feia un ram català amb una espiga de blat un brot de ginesta i un gallaret. (Jo,
no ho sé i ni tant sols ho devia saber ella què representava). Però ara penso
(i perdoneu que m’ho inventi) que el blat podia ser sinònim de treball i
supervivència en forma de pa, la ginesta l’or efímer de la primavera i, el
gallaret l’alegria de l’arribada del bon temps.
Un
paisatge, ara, verd, groc, i vermell i d’una amalgama de colors fantàstics que
anirà evolucionant amb el pas del temps i, quan arribi l’estiu, la tardor o
l’hivern passarà del verd al groc del blat madur, al gris de la boira, fins
arribar al blanc immaculat de la neu.
Això
podria ser una metàfora de la vida; néixer, créixer i morir. Però Salvador Espriu ens demana quelcom més; ens
demana que ens renovem, que seguem les males herbes del desànim, la por, la
mesquinesa... que salvem els mots, els
nostres, que ens fan ser qui som gràcies aquesta parla tantes vegades malmesa i
encara en perill. Que de les cisternes
seques en fem cims per enlairar els ànims
i les il·lusions...
I
tot això ens adreça a l’ únic camí “mantenir-nos fidels al servei d’aquest poble.” És a dir, allò que
ens diu l’Espriu és que no ens rendim i que preservem l’autoestima que tant ens ha mancat.
Roser
Casals
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada