Avui la profe s’ha passat amb els deures... S’ha passat molt...! Ostres, quin pal..., és com si m’hagués llevat amb el peu esquerre!
Ai! No m’he presentat... Em dic Artur i acabo de complir onze anys. Vaig venir a viure aquí a Catalunya, amb els meus pares adoptius i el meu germà Andreu, quan només tenia 15 mesos. Venia d’un país llunyà, Rússia. Quan vaig conèixer el meu germà, ell ja tenia 7 anys; ara està fet un ganàpia!
A l’escola tinc molts amics i avui amb el Nico volíem anar a donar una volta amb la bicicleta, vora el parc que hi ha aquí al costat de casa, però amb tanta feina no sé pas... i tot per culpa de la profe de Ciències Naturals que li ha picat que hem de fer una redacció titulada: La natura revoltada.
No us rigueu del que us diré ara, però aquest nom de “revoltada” no he sabut massa què volia dir. El meu company de classe, el Marc, d’entrada ja m’ha dit: Això no és cap nom, ve a ser com un adjectiu, però no ben bé... En realitat és el verb revoltar, però conjugat... és un participi. Com sempre, l’empollon de la classe que ho sap tot i li agrada fer-se veure! Després encara ha afegit que “revoltar” podia tenir més d’un significat, per exemple: donar voltes, provocar un sentiment d’indignació, o revoltar-se contra algú...
Ja fa estona que vaig rumiant que, quan era més petit, em deien que era una mica revoltós... Ara ho entenc! M’ho deien perquè em revolucionava per poca cosa. Cada vegada ho vaig entenent més. És clar... la natura està com tot, en general...!
L’altre dissabte vaig anar al camp de Barça amb el meu germà, i vam participar en tota aquella moguda per la independència de Catalunya. La gent, realment, estava revoltada però d’una manera pacífica; això sí, amb ganes de lluitar pel nostre poble. Va ser impressionant! Mai no havia vist res semblant!
Jo no en sé gaire de política. A vegades tinc molta curiositat quan parlen de Rússia, el meu país natal. M’imagino que també hi devia haver una gran revolta, a finals del 1991, per aconseguir la independència després de la caiguda de la Unió Soviètica.
Sovint el meu cap dóna voltes pensant en una persona, la meva mare, la que em va dur al món, potser el fet d’haver-me de deixar en un orfenat també la va deixar revoltada. Ves a saber...
Aquí he tingut molta sort. Considero que la meva família són els qui m’han cuidat; m’ho han donat tot i m’estimen molt, sobretot la meva mare adoptiva, però sempre penso que la de debò també m’estimava igual, malgrat les circumstàncies que, suposo, no devien ser prou bones per poder tirar endavant.
-Nen... Artur...! Ja has fet els deures?
És la veu del meu pare. Ui...! Que tard que s’ha fet! I encara no he començat la “famosa” redacció. Hauré de trucar al sabiondo de la classe, aquell que es creu que ho sap tot, a veure si em dóna alguna bona idea! Oh... potser millor el meu pare...!
-Pare... com creus que podria començar a redactar tot això de “la natura revoltada”?
Artur
8 de juliol de 2013
Aquest noi és ben espavilat, tot i tenir només onze anys ja es dona compte que no sols la natura esta revoltada, sinó totes les coses avui n'estan un xic de revoltades
ResponEliminaFins i tot nosaltres, crec que també ja ho estem una bona mica!
Elimina