QUAN OREIS ERA...

La frase completa que vaig sentir en boca d’una persona berguedana és: Quan Oreis era un poble, Barcelona era un prat. Després en visitar el lloc vaig comprendre el valors de la vel·leïtat del temps.

Tot té un inici i aquest principi amb el pas dels anys queda esgotat i comença un nou cicle de vida. Això ho veiem palpablement en nosaltres mateixos quan els anys ens pesen a les cames. Aquells vars de joventut, han finit o potser la forma de veure les coses són las que dintre del món han canviat.

Les il·lusions, d’aquell món que ens va veure néixer, amb els seus valors, la seva o la nostra vitalitat, s’esvaïen com es difuminen les formes en les bromes que envaeixen les valls de bon matí.

Oreis, ara un poble fantasmagòric, ni això, sol un murs de pedra que es mantenen orgullosament drets i coberts de molsa. malgrat els mil anys passats de la seva construcció. No hi ha teulades perquè ja les bigues s’han podrit i les cobertes ja no ens ofereixen aixopluc. Ambdues coses s’han confós amb la terra plena de matolls.

Els camps i els conreus abandonats de segles són plens d’arbreda. Només els murs, pedra damunt pedra, marquen els límits de la terra i dels anys. Els seus habitants són pols de pols, ja què hi ha segles que no s’han sentit els plors d’un nadó.

I aquesta terra erma de collites i de vida veu com el lloc prop de la marina floreix de vida.

En algun racó d’aquesta orbs encara resta un xic d’aquella sang que abandonant el redós tranquil de la muntanya fugí cap la capital a cercar treball i una vida millor.

D’Oreis m’agrada el seu entorn de muntanyes i la pau que l’envolta segurament com ell cerco la pau de l’ànima i repòs pel cos cansat de la pujada.

Oreis, un paratge oblidat de muntanya.

Barcelona, un esclat de vida.

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.