És una església que ens encanta visitar per
la seva situació enmig del bosc quasi amagada pels arbres que la rodejant. En
la carretera de Borredà a Sant Jaume de Frontanyà d’un dels seus múltiples
viratges, surt a mà esquerra un camí ara cimentat, abans era simplement una
pista de terra, que hi condueix.
El lloc de Rotgers surt esmentat per primera
vegada l’any 888 (Palau Rodegari), com una possessió del monestir ripollenc,
juntament amb Borredà. El topònim és interessant ja què ens dona a pensar en l’existència d’un
casal construït en època de la repoblació del territori berguedà, el propietari
del qual deixà el seu nom a la futura església.
A ponent de l’església , a uns cents
metres, a l’altre extrem del cim del turó, són visibles unes restes de murs,
els qual dibuixant els angles de diverses estàncies i que semblen correspondre
a les runes d’un assentament d’habitat medieval i punt de resistència durant la
dominació musulmana. O, com s’ha suposat, a l’estatge Rodgari, personatge que
donà nom a l’església i amb la qual apareix vinculat.
L’església és documentada en els preceptes
del monestir de Santa Maria de Ripoll. L’any 938, el rei Lluís de França
confirmava la Santa Maria de Ripoll els seus béns i al “pagus” del Berguedà les esglésies de Santa Maria de Ripoll i
l’església de Rotgers, sense esmenar l’advocació, com a sufragània. El precepte del rei Lotari de l’any 982 torna
a referenciar totes dues esglésies.
Al segle X, l’any 963 el lloc de Rotgers és
un dels límits del monestir de Sant Pere de la Portella. Al segle XII
l’església que devia esdevenir parròquia, i era insuficient pels fidels, va ser
refeta. Hom engruixi els murs de la nau
i fou coberta amb volta de canó, a la vegada que s’acoblava l’absis que havia
estat construït al segle XI. Aquestes reformes donaren lloc a què el 7 de juny
de 1167 el bisbe de la Seu d’Urgell Arnay de Preixens consagrés novament
l’església.
La part més antiga de l’edifici és l’absis,
decorat a l’exterior amb arcuacions i lesenes llombardes. És va començar a
construir cap a finals del segle XI i, el 1167, amb la capçalera completament
acabada, se’n va procedir a la consagració i va ser utilitzada com dona proves
paleses la necròpolis al seu voltant amb enterrament en caixa de lloses. També
hi ha un sarcòfag de pedra que es conserva a l’església de Santa Maria de
Borredà.
Sant Sadurní de Rotgers conservà el seu
caràcter de parròquia tot el llarg de l’edat mitjana per notícies de l’any 1246
i la visita al deganat de Berga del 1312. Segurament al segle Xv va perdre la
categoria de parròquia i passa a ser sufragània de Santa Maria de Borredà.
L’any 1835 passar a ser part del bisbat de Vic.
Al llarg del segle XIII es va reprendre la
construcció amb una romànic evolucionat, com es pot veure en els paraments
construïts en carreus ben tallats i arrenglerats. És va cobrir en volta
apuntada i lloses de pedra. Damunt es va aixecar el campanar de pedra tova per
evitar al màxim el pes. Entre el 1582 i el 1606 es va substituir la coberta i
és va reparar la volta de la nau. Segurament també es consolidar el campanar.
En els anys 1709 i 1725 es construí un
sepulcre subterrani en el centre pagat per la família Cirera, propietària d’un
mas veí, aleshores el més important. La Guerra Civil no va afectar la capella.
Des de l’any 1979 per iniciativa popular és
comença a actuar sobre l’abandó de la església. L’any 1984 va ser declarada
monument i al 1986 amb l’ajut de l’Ajuntament de Borredà i la Generalitat fa
obrar per la recuperació de l’edifici. La Diputació entre els anys 2002- 2006
va actuar en la recuperació del temple i el seu entorn.
L’any 2004 és va col·locar un moble nou que constitueix el suport de la reproducció pictòrica del frontal medieval conservat al Museu Episcopal de Vic. Representa el Pantocràtor voltat pels símbols animalístics del evangelistes i a cada costat escenes de la vida i martiri de Sant Sadurní, fundador de l’església de Tolosa de Llenguadoc. Per referència d’altres obres podria estar obra del Mestre d’Àvia.
Un bonic lloc per visitar i gaudir de les
explicacions facilitades pel guia.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada