DALT DEL TREN - I

EL SEGON VAGÓ


El tren arrenca de l’estació de Manresa, la Carme ha pujat al segon vagó. És mestra i va cap a Lleida. El vagó va mig buit a aquella hora del matí, està asseguda al costat de la finestra, porta un bossa i una carpeta gran, junt amb un llibre, per llegir en cas que s’avorreixi. Ara no té ganes de llegir, primer mira el paisatge, però aviat troba monòton tot aquell seguit de camps on el blat comença a despuntar donant-los una tonalitat verdosa. Després fa una ullada a la gent que viatja en el vagó: un matrimoni gran, una parella de guàrdia civils, i uns quants xicots que es veu que van a treballar a prop, per la indumentària que duen .
 

El tren fa la primera parada a l’estació de Marganell, no hi ha gaire gent però, puja un home de mitjana edat, i s’asseu davant de la Carme; vesteix un vestit, una americana blava i pantaló gris fosc, una mica tronat i una corbata molt vistosa, porta un maletí gros que col•loca a dalt de l’altell del vagó. Té pinta de ser un viatjant de betes i fils.

   - Bon dia- Saluda secament i la noia li torna la salutació.
 

El tren arrenca, després que el llarg xiulet del cap de l’estació li dones via lliure. El viatjant s’acomoda bé al seient i comença a mirar a la Carme amb molt descaro, ella per tal d’evitar aquella mirada insistent, obre el llibre i és posa a llegir... Mentre el tren va avançant lentament.
 

A l’estació d’Aguilar de Segarra puja un xic més de gent, el vagó es va omplint. Una dona amb un gros cistell, cobert amb un mocador de farcell, s’asseu al costat del viatjant de betes i fils. Posa la grossa cistella sota el seient de fusta, on amb prou feines cap, davant seu s’asseu la seva filla d’uns set anys que l’acompanya.
 

Quan queda el poble enrere, el tren enfila una llarga pujada, va tant lent que sembla que vagi a trompades, xup-xup-xup, la màquina de carbó no dóna per més. El viatjant no deixa de mirar la Carme, mentre pensa que està molt bona la xicota. És fa fosc, el tren ha entrat en un túnel, de cop sent uns copets a la cama...

  - Caram– pensa- aquesta noia se m’està insinuant.

Però així que torna la claror, veu que la noia torna està fixada en el llibre, nou túnel i repetició dels copets a la cama. El viatjant s’està posant nerviós, el pensament li va de presa.

  – Potser és aquesta dona que tinc al costat la que busca alguna cosa.
 

 La mira discretament, però la dona tafaneja pel passadís distreta. De nou, els copets, ara més seguits i sense ser a cap túnel; ja no sap quina pensar.
 

De sobte, la nena del davant crida amb veu forta:

    - Mare, mare, guaità un ànec es vol escapar del cistell i està picant la cama d’aquest senyor.

    - Valga ’m Déu– diu la dona, mentre fa entrar la bestiola a dins de nou.
 

L’home astorat, torna a la realitat, mira la nena, es mira la cama, s’espolsa el pantaló arrugat per les piconades del ànec. Les seves fantasies s’han esvaït, i a la Carme se li escapa el riure per sota el nas amb l’escena. La dona astorada dirigint-se al viatjant es disculpa:

    - Perdoni senyor, aquest carai de bèsties! Mira que si arriba a escapar-se pel vagó!
 

Mentre tornava a entortolligar ben fort el mocador de farcell al voltant de la grossa cistella. Se sent un fort xiulet del tren, que indica que entra a l’estació de Calaf. Avui és dia de mercat. La dona i la nena comencen a preparar les coses per baixar així que el tren s’hagi aturat. La Carme i el viatjant continuen viatge fins a Lleida.

 Anna - setembre de  2007-