"Saca el whisky Cheli para el personal y vamos a hacer un guateque...”
Aquesta tonada tan marxosa em va quedar ben gravada a la memòria... D’això ja fa una colla d’anys. La primera vegada que la vaig sentir fou quan un amic meu es va envetar que havíem d’anar a una mena de celebració...
-Vine demà a casa de la Marina , que ens ho passarem molt bé! Fa una festa. Bé, se’n diu un guateque.
-Un gua... què? -Vaig dir. Era a principis dels anys seixanta; amb quinze anys jo encara no havia vist mai el món, ni per un forat!
Sí Lluís, sí... això que t’he dit... un guateque...!
Només d’arribar a l’entrada del bloc de pisos, on vivia la noia, ja se sentia el tocadiscos que anava a tota pastilla, i es veien alguns veïns que sortien al balcó o treien el cap per la finestra, suposo que per esbrinar què era tot aquell desgavell.
-Carai, quina festa! –Em vaig dir per mi mateix, que no n’havia vist mai de tan fresques! Quan la porta es va obrir ja vaig notar que allà dins, el xarel·lo anava a dojo i llavors, amb tot allò, encara no hi estava massa acostumat.
-Hola maco, no facis aquesta cara que aquí no ens mengem a ningú! –Això va ser el primer “déuvosguard” que em va dirigir la primera nena, amb la que em vaig ensopegar.
-Aquesta beguda de la gerra és un còctel, tot plegat només hi ha una mica de vermut i pernod, barrejat amb cola i... alguna cosa més, –va deixar anar una altra de les noies convidades, cridant, quan em va veure amb cara d’ensurt!
És clar, a casa meva l’única cosa que havia provat era la ratafia i una copeta d’anís, aquell mateix any per la Festa Major
-Au va Lluïset, que aviat seràs un home, prova aquest aiguardent que és més dolç que la mel.
Quan vaig notar que em baixava coll avall, més aviat em va semblar que era una mica picant, i ell al veure les magarrufes que feia va afegir que... quan fos més gran, ja m’hi acostumaria!
La música de la meva “primera festa”era capaç d’eixordar a qualsevol mortal. Era tan alta que en prou feines es podia parlar. L’única cosa que es podia fer era vociferar!
-Els teus pares ja hi estan d’acord amb tot aquest xivarri? –va ser l’única cosa que se’m va ocórrer dir, quan vaig veure la Marina. A
-Què dius? Els meus pares? No hi són, no pateixis!
És clar...! Llavors ja ho començava d’entendre.
-Beu-te aquesta copeta... és boníssim...! Quan ho hauràs provat, estic segura que t’animaràs...!
Hi tant que em vaig animar! Quina cosa més certa... aquella mena de xarop fins i tot hauria reviscolat a un mort! Com que ja començava a fer una mica de calor, convidava a repetir. Era tan fresc...!
Estic segur que allà hi havia més gent del que solia cabre en un pis normal i corrent, o potser era que tots estàvem garbellats ballant al mateix lloc. De fet va arribar un moment que ja no era ben conscient del que passava al meu entorn. Després d’haver-nos contornejat amb aquella música una mica esbojarrada, va començar la tongada de boleros i música més lenta i cadascú es va cuidar de buscar la seva parella. Ara no recordo el seu nom, només sé que vaig començar a acostar-me molt a la noia, que era guapíssima, i ella no es va resistir gens. Jo al·lucinava per un tub, tot i que el meu cap estava més tèrbol que res més.
De sobte, aparegué la llum i no és que fos un miracle, sinó que van arribar els pares de la Marina i allà es va armar la “marimorena “! Tots, cames ajudeu-me, a veure qui podia sortir abans! Recordo vagament, que vaig caure per les escales i em vaig fer un bon nyanyo al cap. No sé ni com vaig poder arribar a casa. Sort que llavors s’anava sempre a peu...!
Un cop a casa, es va produir el sainet final de l’obra. Els meus pares semblava que veien visions. El seu nen, sempre tan formal i tan bon minyó, arribava a casa amb una “turca” que no vegis, i a més amb la cara esgalabrada! Tot allò va portar molta cua; entre la ressaca, el nyanyo i l’hòs... que em va fotre el meu pare quan em va veure en aquell estat...!
Bé, el primer guateque l’he recordat sempre. Ara, a vegades, quan sóc al Casal de la gent gran, explico totes aquestes aventures als meus companys i ens solem fer un fart de riure.
25 de març de 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada