SOLITUD

Paraules clau: infusió, cuitar, eremita, plom, traspuar.

Tan aviat com he llegit els mots proposats  m’ha vingut a la ment la novel·la “Solitud”  de Victor Català, sinònim que Catalina Albert utilitzava per dissimular la seva condició femenina. En la seva època (finals del s. XIX i primera meitat del XX) una dona escriptora hauria estat mal vista  perquè havia d’atendre altres obligacions considerades més importants.

“Solitud”, tal com insinua el títol traspua tot el dolor d’una dona, la Mila,  que per un  amor més il·lusori que real ha deixat casa seva i ha acceptat els cims solitaris de la muntanya amb un marit feréstec sense ni mica de sensibilitat vers ella que no té cap més interès que els seus ramats les seves trifulgues i la seva ganduleria. Ella prou cuita amb totes les seves forces d'atraure  el  marit; fa d’escarrassot, endreça la casa enderrocada on l’ha portat però no aconsegueix ni una mirada amable  ni un gest d’agraïment d’aquell home que és com un tros de bèstia.   

Les muntanyes, tan boniques quan es miren de lluny, pesen com el plom  damunt l’ànima de la Mila i allò que podria semblar un paratge idíl·lic  es converteix en un suplici. Cap infusió d’aquelles herbes menudes, humils, salvatgines, oloroses que la Mila té al seu entorn poden apaivagar la seva solitud.

Sí, hi ha un home, només un home; el pastor, una espècie d’eremita que viu sol buscant la pau en els seu remat entre  els boscos i els cims més alts, entre les roques feréstegues i les flors boscanes, entre les àguiles i els llops... Només aquest asceta solitari pot apaivagar la por de la Mila amb sàvies paraules i sobre tot amb silencis perquè, el silenci a voltes, fa més companya que un devessall de paraules. I la seva companyia  és l’únic consol d’aquella dona perduda en la solitud de les muntanyes.

Els quatre personatges principals de l’obra són la Mila, el pastor els quals ja hem esmentat i l’Ànima, representant  les forces tenebroses de la natura, atemoreix la Mila  i propicia  la tragèdia. Però el quart personatge no és humà però –segons els comentaristes de l’obra- té un protagonisme important a la trama; és l’alta muntanya. La petitesa humana davant la inabastable immensitat natural. 

No ha pas estat la meva intenció fer un resum de Solitud ni, molt menys, relatar-ne el desenllaç, que no he fet. (Us recomano que la llegiu). Només he recreat uns personatges, per a mi entranyables i humans que, malgrat els canvis accelerats de la contemporaneïtat, encara són vigents.

Roser Casals Canudas    

gener de 2013