LA REVETLLA DE SANT JOAN

Les flames s’alcen amb un tornassol de vermells i grocs, mentrestant giren fantasmagòriques en la nit. Les xàldigues i les espurnes giravolten foguera amunt, fins que la fredor del capvespre les torna a la realitat i cauen a terra com humils cendres portades pel seu lleu pes i s’escampen pels voltants de la pira de Sant Joan.

Els veïns durant la tarda han recollit fustes, caixes, mobles vells, escombres i amb tot aquest material han creat una pila amorfa, lluny de les cremàs ornades del sant Josep valencià. 

Però igual que totes les fogueres, amb motius al·legòrics o sense, com si de les  vanitats humanes es tractés, finalment després de l’esplendor del foc, un simple rastre de cendres  i restes mig cremades marquen els límits de la realitat.

Tempus fugit

Zuuiss! Pum! Pom! Plaff! Paff!  Són les onomatopeies dels diferents sorolls que acompanyen les fogueres.

Els coets ardits i ràpids en aixecar-se, pugen cel amunt i ens brinden la visió de noves estrelles fugaces, de palmeres, de colors i simplement d’un nou tro, mentre brillen efímers.

Les flames, els sons, les explosions fortes o fluixes dels petards que recorren el terra i peten davant nostre. I a les nostres narius arriba l’olor acre de la pólvora que omple l’embolcall de paper o cartró. Als nostres ulls els espetarrecs de la metxa i la petita explosió que rebenta i treu el seu interior  a la nostra mirada encuriosida.

I després Tempus fugit.

Miquel Pujol Mur                                                               

Berga, 24/06/2008