HISTÒRIA D’UNA SEDUCCIÓ.

Assentat a la taula de la terrassa del bar l’home observa el passeig i veu com s’acosta la figura femenina, la mira i es diu a sí mateix.

<      ¾  És ella; em mira, s’acosta, em saluda, em diu em permets i s’asseu a la cadira del meu costat.

<   El veig. Està assentat on sempre. Aquella taula on... Somnio. Fa temps. Esquerp, em mira i no vol mirar. Tímid? Potser? Hi vaig. Em mira, somriu, però fa el desentès. M’hi acosto com si res.

        ¾   Amb el teu permís. Puc?- amb el cap em contesta afirmativament, m’assec.

Estiro les cames, són llargues i estan morenes. Penso:

¾   Maleïda faldilla, un xic llarga, si ho hagués sabut. Em mira les cames com qui no vol. Aleshores aprofito per asseurem bé a la cadira i aixecar-la un xic per sobre dels genolls.

L’home pensa:

¾  Com està. Encara millor. Quines cames més morenes que té, clar de l’estiu i si li digues ... Segur que es molestaria. Si fos una mica ,més atrevit.

¾   Em mira de gairell. Es nota que li agrado, però com no piula...- pensa ella.

¾   Quin flaire, m’atrau i si no es molestes i li digués ... Potser si fos més atrevit ella s’obriria més. Però que fa? Ah! Li ha caigut el moneder. Quin escot. L’escot és el de menys, però quina fermesa. I com ha pres el sol!

¾    Clar el temps com sempre. Ui, si fa molt de sol- comenta ell.

Sempre igual pensa ella. Sempre igual pensa ell i respon.

¾   Sí, però l’home del temps a la televisió ha dit que plourà.

¾   Ah, sí. M’havia semblat scoltar...

¾    Quins ulls. Quines mans- pensa ella.

¾   Quines cames, quin perfum, quins braços i tot tan suau- pensa ell.

Els ulls, cara a cara. La mirada que forada com un desig amagat, dos desigs amagats.

L’home giravolta damunt els llençols del llit

¾  On sóc? Això no és el meu llit. Aquesta fragància, aquest olor- Es mira les mans- Quin olor! Com? Salvatge, agre, fort, suau, lliscós. Hauré quedat... Però amb ella? Sento soroll al bany, es dutxa. Com va estar? Recorda:

¾   Ah, el got, vaig avançar la mà per què no queies. La seva mà també per evitar-ho. Els seus dits, els meus dits, els nostres dits. Una llambregada, com una pessigolla, va recórrer les nostres mans. L’electricitat d’una corrent nerviosa va pujar pels braços i va fer oblidar les falses ensenyances morals i l’instin ens cegà.

¾    La força de les seves mans- pensa ella mentre l’aigua de la dutxa cau sobre el seu cos i neteja les restes de la nit- Els pels del seu braç, que s’endreçaven com portats per una força interna. La meva mà s’hauria d’haver apartat. Per què? Si ho desitjava, si ho volia. Necessitava sentir les seves abraçades, el seu cos fregant-se contra el meu i oferir-li la suavitat i les ones del meu cos.

Miquel Pujol Mur                                                                                   

Berga, 2008.