Dilluns
Soc de fora. Fa tres mesos que soc a
Catalunya. Em costa adaptar-me perquè la meva cultura es molt diferent de la
d’ací. El que mes m’amoïna es l’obsessió que tenen aquesta gent pel fet que ens
tapem el cap. Creuen que es una exigència religiosa i d’això no en te res. Es un costum i ja està, i jo m’hi trobo bé amb el mocador al cap.
A mi ningú m’ha dit que el tinc que portar
però es cert que tinc amigues que el porten una mica per força i no se’l treuen
per por del que els hi poden dir.
A banda d’això he observat que les noies ací tenen mes llibertat que
nosaltres, surten i no demanen permís al pare, a la meva cultura això es impensable.
Jo tinc llibertat a dins a casa però el cap es el pare i això es sagrat.
Demà començo a trobar-me amb una noia per fer
conversa de català, penso presentar-me davant d’ ella amb el millor mocador que
tinc i procuraré que no em surti ni un
sol cabell, i a veure si em fa algun comentari..
Arribo de la conversa de català.
Estic cansada de córrer tot el dia. El primer que he fet al arribar a casa ha
estat treure’m el mocador, uf, quina calor!!. La Montse porta un cabell curtet
que la fa molt bufona, per un moment m’he sentit gelosa de no portar el meu
cabell a l’aire, perquè el tinc molt bonic, però la tradició es la
tradició.......
No m’ha fet cap comentari del mocador, de fet ni se’l ha mirat, gairebé
m’ha sabut greu. S’ha alegrat molt que jo xampurregi tant bé el català i m’ha
dit que m’agraeix molt l’esforç per aprendre. Hem acabat traduint algunes
paraules a la meva llengua i he observat que n’ha pres nota. Em cau bé aquesta
noia
Dijous
Nova xerrada amb la Montse, m’agrada: es
franca i neta, hem parlat de les seves costums. Avui es 23 de Juny, celebren
St. Joan, que no es res mes que el solstici de l’estiu, però ells hi posen una
nota religiosa al posar-hi el nom d’un Sant. No deixa de ser bonic lo del foc i
el ballar al voltant,però no deixa de ser una reminiscència d’antics rituals, i
això molta gent ni ho sap. Parlar amb la
Montse em fascina perquè està demostrant un gran respecte per mi i la meva
cultura i a la vegada satisfà la meva curiositat.
Dissabte
No tocava xerrada de català però ens hem
trobat amb la Montse i hem anat a prendre un cafè amb uns amics seus. Parlaven
amb una franquesa entre ells que m’ha sorprès molt, tant parlaven els nois com les noies i no sé...
trobo que les noies no fan valdre la seva feminitat, però per altra banda
respiren d’una llibertat que he de reconèixer que les noies del meu entorn no
tenim. Però es millor? ..................
He parlat amb el pare i ell em diu que obri
els ulls i que procuri entendre la cultura d’aquesta gent, que en unes coses
potser es millor que la nostra però en altres no, per exemple nosaltres
cultivem una espiritualitat que ells han abandonat, però diu que per exemple
cal reconèixer que les dones han estat molt valentes i han lluitat pels seus
drets. M’ha dit: no facis bandera del mocador, si els vols dur el dus però que
no sigui una barrera entre ells i tu. I m’ha dit que convidi a la Montse a casa
a fer un té i si vull als seus amics. M’he l’he quedat mirant amb uns ulls ben
oberts i m’ha dit: Es bo conèixer gent diferent. Gaudeix-ne.
T’estimo pare!
Penso que si hi hagués molts emigrants com aquest que descrius, la integració fora molt més fàcil
ResponElimina