A L'OMBRA DEL TIL·LER

Quants de somnis i il·lusions he viscut a l’ombra del til·ler, aquell  que hi havia al prat, al costat de casa. Bé, la casa on vaig néixer i vaig passar la meva infantesa, adolescència i una part de la meva joventut,  la casa on encara viuen els meus pares, en aquell petit poblet del Pirineu, i on sempre que puc faig una escapada per gaudir dels bells paratges i trobar la tranquil·litat en aquests temps tan atrafegats.
 

 De nena hi jugava amb el meu germà i els meus cosins, sobretot a l’estiu i quan el calor era sufocant,  allà sota el til·ler si estava fresquet,  i era l’escenari dels nostres jocs.

 

Ja més gran, com que era una nena  molt estudiosa, el til·ler era un lloc de pau i quietud, quan a casa no podia concentrar-me per estudiar.

 

Llegir a l’ombra del til·ler era per mi el plaer més exquisit. M’hi passava hores i hores.

 

Molts somnis a l’adolescència he viscut estirada  a l’ombra agradable del til·ler, contemplant la seva alçada amb l’ample i verd  fullam que el cobria, i aquell tronc tan gruixut i ramificat amb aquella gran  soca. També m’agradava pel juny veure com s’emplenava tot d’aquelles floretes grogues , que en sobresortia un botonet i quan eren daurades les  collíem i assecàvem per fer-ne infusions.
 

A la tardor veia com les verdes fulles es marcien  i canviaven de color, fins que seques del tot queien i l’arbre quedava despullat, quedant-ne sols aquell tronc que semblava  un esquelet,  que després passat  l’hivern a la primavera rebrotava de nou.

 
Avui, quan he tornat a casa, després de passar sis mesos a Anglaterra, he descobert amb tristesa que el vell til·ler centenari, ja no hi era. L’havien tallat. Quasi m’han vingut les llàgrimes als ulls.

 El pare m’ha explicat que l’havien hagut de tallar , perquè havia contret una malaltia, que l’anava secant ràpidament i que era una bactèria molt contagiosa per tota l’arbreda dels voltants.
 

Ja no em podré asseure més a l’ombra del vell til·ler, ni pels vols de sant Joan podrem collir de nou aquella flor daurada, que la meva iaia en deia “flor de tei” i amb la que fèiem aquelles tisanes tan delicioses i que amb mel anaven tan bé pels refredats i per tranquil·litzar els nervis rebels.

 

 

 -20 d’octubre de 2012-