En aquests moments més aviat semblo una màrfega, tot el dia aquí ensorrat en aquesta butaca, mentre em capfico i no deixo de pensar... Si no hagués anat a espiar el veí, aquell dia, potser no m’hauria trencat el turmell i ara no... Segurament que tot seria diferent!
Tota la meva vida he estat un tafaner compulsiu. Encara que diguin de les dones, no estic tan segur que elles ho siguin més que els mascles.
El cap i a la fi tampoc no faig cal mal a ningú. És més aviat com un entreteniment, així els dies no es troben tan llargs. És tant emocionant intentar indagar els secrets de la vida dels altres! Sobretot d’aquesta gent tan enclaustrada dintre seu, que sempre fan veure que tota la seva trajectòria és un camí de roses i després t’assabentes que res de res... en prou feines van a marxant a bots i empentes, com tots els altres mortals.
Tal com deia abans, el meu veí... un home que, quan era jove, devia ser molt atractiu, perquè ara ja en té uns quants, i fins i tot els cabells blancs li queden d’allò més bé! No hi entenc massa però sembla interessant, no com jo que ja començo a fer una mica de pena! Doncs, ja fa uns dies, em va semblar que el veia amb una joveneta i mira... l’endemà vaig percebre un sorollet a la seva porta i la imaginació em va fer pensar que potser sortia de casa... que potser havia quedat amb ella... i ves a saber què més!
No ho vaig poder evitar. Em va entrar un cuquet a l’estómac, sí... com unes pessigolles que no em deixaven parar quiet i, com aquell qui no fa res, el vaig seguir i, és clar, ho havia de fer dissimuladament per no ser vist, perquè amb ell som amics des de fa uns quants anys, des que va quedar vidu, el que passa és que aquest xicot no explica mai res, sempre parla del temps i de les notícies de la televisió i para de comptar. Per segons quines coses és mes callat que una tomba!
Quan ja feia una estona que li anava al darrere, un tros més lluny, em va semblar que creuava el carrer i li vaig perdre la pista. Ostres...! I ara com ho faré? Em preguntava jo. Quin greu de no poder saber com acaba tota aquesta història!
Entre el despistament d’haver-lo perdut i que ja era una hora que quasi es feia fosc, no em vaig adonar del graó que tenia al meu davant; vaig posar el peu en fals i... catacrac...! Aquella torta de peu em va fer caure a terra. Llavors no em veia amb cor d’aixecar-me. Quin dilema. Com ho faria si no em podia posar dempeus?
Sort de la providència divina, que em va fer arribar una persona disposada a dur-me a l’hospital. Encara no m’ho acabo de creure! Era el meu veí, el Quimet! Sí... el mateix que jo seguia, més ben dit, era el que jo em pensava que seguia!
-Juanito, què hi fas aquí terra? –La seva veu va ressonar dins de les meves orelles, en el precís moment que ell s’adonava que jo era aquell desgraciat.
-Però què t’ha passat? Justament avui juga el Barça, i sempre dius que t’agrada tant! No em puc creure que siguis aquí! T’hauria imaginat allà al sofà celebrant les golejades del Messi.
-Doncs ja ho veus...
-Puja el cotxe que et portaré a l’hospital, serà millor que un metge t’hi doni una ullada.
-Un metge...? Ah... sí ,sí, sí... és clar. A quin cotxe...?
-Doncs quin vols que sigui? El meu! M’acabo d’aturar ara mateix, quan he vist un home aquí a terra que no es podia aixecar. No hauria dit mai que fossis tu!
Quan ja érem a l’hospital, jo encara no entenia res, però intentava dissimular dient:
-Quina sort he tingut que em trobessis, justament tu, el meu veí... el meu amic... És estrany no? Quina casualitat! Que anaves a comprar al Mercadona, o al Lidl?
-No, ja hi vaig anar ahir a comprar. A més jo no hi vaig mai al vespre!
-Bé, et podries haver descuidat alguna cosa, a vegades passa això...
-Sí, hauria pogut ser, però no era el cas!
Ell sempre tan tancat. Aquest home és més hermètic que un armari!
Estic aquí, davant la tele tot el dia. Ara pla que en tinc de temps d’escoltar si el veí entra o surt! Però em foto! A més, el dia de l’accident... a qui devia seguir jo? A veure... qui era l’home que seguia? Si el Quimet anava amb cotxe, no era... no podia ser l’home que jo em creia que era... Quin batibull que tinc al cap!
Avui m’ha vingut a veure el meu veí. He de reconèixer que és una bona persona, sempre s’ofereix per anar a comprar o el que calgui, perquè jo també visc sol, amb el gat, des que ho vam deixar amb
No hi havia caigut! Potser aquella mossa que l’acompanyava l’altra dia era aquesta... la que l’ajuda a casa! Home, no aniria malament que també em vingués ajudar un dia a la setmana. Les persones joves sempre tenen la ment més oberta... Potser si ella no és tan tancada... podria esbrinar alguna cosa més.
I tant, amb un tret podria matar dos pardals!
I tant, amb un tret podria matar dos pardals!
Juanito
Juliol de 2012
I llavors diuen que només són les dones les que som xafarderes!!!
ResponEliminaDeixa'ls anar! Quina mala sort el pobre Juanito... Sort de tenir aquest veí tan bona persona! Ara que, ves a saber qui espiava a qui...
ResponElimina