Doncs si, fa vint anys dels Jocs Olímpics de Barcelona i jo també vaig participar-hi i en tinc un molt agradable record.
Ahir en un reportatge que van fer sobre els Jocs, vaig tornar a sortir a la televisió. Eh! No us penseu pas que sigui famosa, ni hagi guanyat cap medalla, ni res d’això. Vaig ser voluntària i vaig portar la torxa olímpica pel berguedà; però un fet que va passar, va fer que el televisessin diverses vegades en aquells anys i ahir altre vegada van tornar a reproduir el mateix fet.
Ja feia uns quants anys, sis o set abans, que amb el meu germà, llavors jo devia tenir uns onze o dotze anys, en una sortida a Terrassa a casa d’uns amics ens vam apuntar de voluntaris. Al celebrar-se els Jocs ja n’havia complert divuit. De voluntaris a Berga no es que fóssim gaires, una colleta. El meu germà , més gran que jo, li va tocar anar a Barcelona durant totes les Olimpíades. Jo només vaig participar portant la torxa olímpica en el seu recorregut per les nostres contrades.
Recordo que era el dimecres de Patum, ( el dia 17 de juny) mentre les meves amigues esperaven la sortida del Tabal, el començament de la Patum, jo em vaig embarcar en la Caravana Olímpica. Bé, això d’embarcar és un dir, vam entrar dins una furgoneta amb altres portadors de torxes, tots amb el corresponent vestit olímpic.
Ens va tocar fer el tram: Vilada - Berga; de fet a Berga no va entrar-hi només va passar pels afores, en direcció Guardiola i Puigcerdà. El meu torn de corredora, era una zona, passat el pantà de la Baells, la carretera era força solitària, escassos curiosos, els meus pares i algunes poques persones, a més es clar, de tota la comitiva. Allà en aquell tros de carretera solitària va passar un fet insòlit, que es el que ha donat lloc a la meva presencia televisiva.
Falta dir que dins la caravana dels rellevistes de torxes, hi havien uns quants populars periodistes i presentadors de TV3, que esperaven el seu torn. El meu antecessor va ser el periodista
esportiu Lluís Canut, i just en el moment en que aquest encenia la meva torxa, un cop fort de vent la va apagar, hi ja tenim totes les càmeres de TV enfocant el fet. La flama encesa transportada per el cotxe del davant va tornar a encendre ràpidament la torxa i em va poder passar el foc, i jo vaig poder començar a córrer i córrer, amb aquesta cremant fins a trobar-me amb el proper rellevista, a qui vaig poder passar el foc olímpic sense cap problema, també un popular presentador de TV3.
Aquest petit fet d’apagar-se la torxa a aquell conegut periodista, quan encenia la meva em va fer coprotagonista del esdeveniment, perquè aquesta anècdota la van repetir i repetir unes quantes vegades durant i després dels Jocs del 92, i ara al celebrar els vint anys de les Olimpíades , altre vegada, l’han repetit de nou.
Es un record entranyable el que guardo d’aquells dies, d’aquelles vivències i d’aquells Jocs, i que rememoro cada vegada que contemplo la torxa que vaig portar i que tinc exposada adornant l’entrada de casa.
Berga -26 de juliol de 2012-
Ahir en un reportatge que van fer sobre els Jocs, vaig tornar a sortir a la televisió. Eh! No us penseu pas que sigui famosa, ni hagi guanyat cap medalla, ni res d’això. Vaig ser voluntària i vaig portar la torxa olímpica pel berguedà; però un fet que va passar, va fer que el televisessin diverses vegades en aquells anys i ahir altre vegada van tornar a reproduir el mateix fet.
Ja feia uns quants anys, sis o set abans, que amb el meu germà, llavors jo devia tenir uns onze o dotze anys, en una sortida a Terrassa a casa d’uns amics ens vam apuntar de voluntaris. Al celebrar-se els Jocs ja n’havia complert divuit. De voluntaris a Berga no es que fóssim gaires, una colleta. El meu germà , més gran que jo, li va tocar anar a Barcelona durant totes les Olimpíades. Jo només vaig participar portant la torxa olímpica en el seu recorregut per les nostres contrades.
Recordo que era el dimecres de Patum, ( el dia 17 de juny) mentre les meves amigues esperaven la sortida del Tabal, el començament de la Patum, jo em vaig embarcar en la Caravana Olímpica. Bé, això d’embarcar és un dir, vam entrar dins una furgoneta amb altres portadors de torxes, tots amb el corresponent vestit olímpic.
Ens va tocar fer el tram: Vilada - Berga; de fet a Berga no va entrar-hi només va passar pels afores, en direcció Guardiola i Puigcerdà. El meu torn de corredora, era una zona, passat el pantà de la Baells, la carretera era força solitària, escassos curiosos, els meus pares i algunes poques persones, a més es clar, de tota la comitiva. Allà en aquell tros de carretera solitària va passar un fet insòlit, que es el que ha donat lloc a la meva presencia televisiva.
Falta dir que dins la caravana dels rellevistes de torxes, hi havien uns quants populars periodistes i presentadors de TV3, que esperaven el seu torn. El meu antecessor va ser el periodista
esportiu Lluís Canut, i just en el moment en que aquest encenia la meva torxa, un cop fort de vent la va apagar, hi ja tenim totes les càmeres de TV enfocant el fet. La flama encesa transportada per el cotxe del davant va tornar a encendre ràpidament la torxa i em va poder passar el foc, i jo vaig poder començar a córrer i córrer, amb aquesta cremant fins a trobar-me amb el proper rellevista, a qui vaig poder passar el foc olímpic sense cap problema, també un popular presentador de TV3.Aquest petit fet d’apagar-se la torxa a aquell conegut periodista, quan encenia la meva em va fer coprotagonista del esdeveniment, perquè aquesta anècdota la van repetir i repetir unes quantes vegades durant i després dels Jocs del 92, i ara al celebrar els vint anys de les Olimpíades , altre vegada, l’han repetit de nou.
Es un record entranyable el que guardo d’aquells dies, d’aquelles vivències i d’aquells Jocs, i que rememoro cada vegada que contemplo la torxa que vaig portar i que tinc exposada adornant l’entrada de casa.
Berga -26 de juliol de 2012-
Suposo que va ser una experiència fantàstica!
ResponEliminaSi, va ser una experiència molt maca, sobretot la part que vaig viure.
ResponElimina