VALGA’M DÉU!

Monòleg de la tieta Filomena, sobre la crisi

Valga’m Déu! Quina calorada que so passat, només per na fins allà enllà a guaitar si la font de la Salut encara rajava. Allavores, quan era jove, deien que si bevies aiga d’aqueixa font et curaves de cop. Pro con  al poble van arribar tota aquella trepa de sòmines van  posar-hi un lletrero que diu “aigua no tractada”. Ves per on! Com si amb l’aiga s’hi pogués tenir una conversa!

La nena... la Filo m’ha dit que això no vol dir això... Donques si no vol dir això... per què ho diu? Quan anàvem a fer les fontades, ens jalàvem la vianda i algun refetó  que ens via sobrat, de consevol àpat i vinga... a veure aiga d’aqueixa que ho curava tot.  Vamos,  que  érem forts com les pedres!  De cop i volta... se la beuen embotellada i tothom té mals! Cago’n la mar salada! Després només fan que sermonejar, que si ara s’ha de pagar l’euro i no sé què més. Pro a mi que no em toquin gaire la pera! Si tots bebéssim més aigas  d’herbes,  que són molt sanes, estaríem més bons i no uríem d’anar tant a la farmàcia. Les herbes curen casi totes les malalties, menos la radera que no la cura dingú!

Lo que em llama l’atenció és que la gent no hi va a fer fontades! Van a la fonda i després es queixen de la crisis  i... que tot costa un ronyó, pro dingú fa re per ahorrar. D’aquesta manera, no hi ha res a pelà! Quan tenen algun cuarto se’l gasten i després somiquen que no poden tirar endavant i resen a santa Rita de Càssia, patrona dels impossibles, perquè faci un miracle. A mi, això no em cap a la barretina!

Antes, a les cases, només teníem lo necessari, els llits amb matalassos de llana, el qui podia... alguns teníem màrfegues, un mundu o una calaixera i para de contar. A la cuina tres o cotra cacharros  i l’olla bullia allà al foc a terra, on també i escofàvem  una planxa de ferro que servia per planxar  la roba i per calentar el llit a l’hivern, con feia aquella rasca.  Un llum de carburo perquè no hi via llum elètrica; un canti, un purró  i una carmanyola d’alumini per du les menges als homes, al terròs i... tururut viola!

Els més podens,  tenien una planxa d’aquelles que s’hi podia ficar el carbunet  encès, a dintre, i un mulinet de cafè, que es feia rodar amb la mà, i també un joc de coberts d’Alpaca. Natrus els teníem de ferro.

Per anar a costura, la Enclisopèdia... (no sé perquè li van posar aquest nom tan enrabassat...) que passava de pares a fills, no com ara que compren llibres i més llibres. Un cop l’any, o tot lo més dos, s’enviava una carta  als parents i si els volies anar a  veure, marxaves a peu tot xino xano. Llavorens no teníem mai  celul.letis... sí... això  que ara amoïna tant  a totes les mosses!

Suara en parlàvem amb la Doloretes de cal Soca. Tota la vida, a les cases   solíem fer un baldeio, cada semana, que en dèiem “fer dissabte”. Càgum dena! Ara no poden fer res sense  la dona de fer feines, perquè tothom té mal a l’os de l’esquena. Bona excusa té el malalt que es pixa el llit i diu que sua! La Doloretes és mot coneguda aquí al poble, desde que el seu home la va deixar, es cuida d’una granja. Ara sempre diu que li agraden més les bèsties que l’animal!

Però tornant amb el que us deia... us he de dir que io aviat ho tinria tot arreclat. Tanta crisis i tanta mandanga i tothom estira més el braç que la màniga! Aquells anys de la picó... amb un vestit per cada dia i un per cada festa i una bona bufanda pel fred  érem ben feliços! La gent, avui dia, vol figurar molt, encara que no tingui  un ral a la butxaca. En fin , la gata i el xin... No sé perquè ens hem complicat  tant la vida, al fin i al cabo, no ens endurem re cap a l’atre barri!

Filomena

De fet, podria ser que,  encara que a molts no ens ho sembli, ens haguem de conformar amb molt menys del que tenim ara,  així que no esperem miracles de Lurdes i comencem-nos a estrènyer el cinturó, per si les mosques!

Ah! No ens aniria gens malament  llegir el llibre ”Bona crisi” (Cap un món postmaterialista)!

10 de juliol de 2012