Aquest matí, molt aviat, han
trucat el timbre i a l’anar a obrir he tingut una sorpresa. El noi de la
floristeria m’ha deixat una torreta gran embolicada
amb un gran llaç.
¾
Per vostè –m’ha dit.
¾
Gràcies – l’hi he contestat- No tenia ni idea d’on
podia venir.
És estrany això. – pensava mentre
el xicot s’allunyava- Avui no és el meu sant, ni el meu aniversari, a més no se
qui me la pot enviar. El primer que he fet ha estat mirar la targeta per veure que
posava. L’he tret a poc a poc del sobre vermell i he quedat sorpresa del que hi
deia. “Gràcies per tot el que has fet per mi” i signava amb un gargot
il·legible. No sabia de qui podia ser ni el perquè em donava les gràcies...
Decideixo de cop estripar el
paper que embolcallava la torreta i en va sortir una planta exuberant de fulles
verdes allargades amb una gran flor vermella al centre que em va captivar. Era
preciosa. No sabia de quina planta es tractava , però era tan bonica aquella flor i que bé que
hi quedaria a la sala d’estar, podria retirar aquelles dues velles que ja començaven a pansir-se. Aquesta sola
il·luminaria i adornaria tota la estança. Segur que serà l’admiració de tots
els que vinguin a casa.
Llavors vaig començar a pensar
qui podia haver-la enviat, de nou torno a mirar la targeta, aquelles lletres,
aquell gargot de signatura, de qui podien ser? No sabia d’on podia venir, per
més voltes que hi donava. Cansada de rumiar la vaig agafar i la vaig posar en
aquell racó de la saleta, on prèviament havia tret les altres dues. Que bé que
hi quedava, més igual qui l'hagi enviat, el cert és que m’encanta. Era feliç amb
aquell regal no sé de qui...
L’endemà al mati estava
admirant aquella preciositat de planta, quan van tornar a tocar el timbre.
Al obrir, de nou el noi de la floristeria, Aquest cop sense res a les mans i amb cara de pomes agres. Em demana disculpes i em diu que l’encàrrec que em va portar ahir era per la veïna del costat.
/29/02/2020/
He, he, amb la il·lusió que li havia fet...I és que la planta és preciosa, segurament la veïna deuria tenir un disgust, pensant que algú no es recordava d'un dia que pel què sembla, devia ser especial...
ResponEliminaPetonets, Anna.
Si, si una gran il·lusió que va durar 24 hores, com el digust que hauria tingut la veina. Alegries i tristeses com la vida mateixa.
EliminaUna abraçada M. Roser.