UNA ESTRELLA VA CAURE EN EL JARDÍ

Aquell dia la tristesa envaïa a la Mónica , l’endemà era el seu aniversari, ja en feia trenta-cinc  i per ella era molt important, però el Roger no seria amb ella. Això que quan va marxar ho havien calculat tot bé per ser de tornada aquest dia  i poder  ho celebrar junts, la data era important ,  ja que també coincidia que feia cinc anys que estaven junts. A més ara la preocupava molt que des de feia tres dies no en sabia res.

Estava acostumada a les seves anades i vingudes, doncs per la feina havia de desplaçar-se per diferents països, per muntar aquells aparells tant sofisticats de la seva empresa;  mai,  però, havia marxat tant lluny,  a l’altre punta de món...  a Austràlia, havia d’estar-hi  dos mesos i ja quasi en feia tres. Poc després de marxar  és va declarar aquí, la pandèmia  del corona-virus , amb les fronteres tancades, quan es va solucionar la cosa, va començar a  estendre’s  allà, també amb el confinament del país,  a més ara, hi ha problemes en les comunicacions...el pitjor és això de no  saber res d’ell. El cap se li omplia de cabòries i li calia posar-se a fer quelcom per no deixar-se abatre pel desànim i trobar-se pitjor.

Va engegar la radio i es  va posar a cuinar, això la calmava  una mica. Quan temps feia que no escoltava aquesta cançó –pensava-  “Porquè una estrella se me ha caído en mi jardin...”  la  preferida per la mare, i somreia  pensant en ella, en aquells temps   i el vell tocadiscos , escoltant sempre les cançons de l’època... reconeix que a ella també li agradaven , aquestes cançons o les del  Julio Iglesias. Com han canviat les temps i els gustos.

Aquell  vespre, feia un cel serè,  mirava els estels  per la finestra  i li venia al cap  la musica i la lletra de la  cançoneta,  “una  l’estrella que queia ... “   si almenys en baixes una i em portes el Roger damunt seu, encara seriem a temps de passar l’aniversari junts. Quina hora deu ser ara  allà a l’altre banda  del planeta i a l’hemisferi sud. Allà ja deu ser... la matinada de  demà. Que deus estar fent, Roger?...estaràs bé?  Vaig provar de nou el mòbil i em deia fora de  cobertura... com pot ser que passi això en un país tan avençat ...

Llavors de sobte es va sentir un gran soroll seguit d’una forta sotragada, a fora una intensa lluminària ho deixava tot clar, com encès.  Passat  el primer ensurt, es va acostara la finestra espantada i va mirar a fora. No s’ho  podia creure . una estrella ardent guspirejava a baix al jardí... No `podia ser?  Déu meu si el Roger es a dins quedarà cremat. Volia anar-hi,  baixar cap allà, però tenia les cames paralitzades... de terror? d’emoció o ves a saber que.... Pot ser es mort i ve el seu espectre.  El nus de la gola es feia cada vegada més fort, li feia mal, li faltava l’aire per respirar ... no és podia moure, ni dir res  ... es sentia morir.

Tot d’una es sent un timbre que toca i torna a tocar... La noia fa un bot i és desperta . Estava sonant el despertador.  Mira l’hora, les set del matí. Quin somni més estrany i anguniós. No pot evitar anar fins a la  finestra obrir-la i mirar cap al jardí, el sol començava a escampar els primers raigs, el cel era rogent, el demés tot estava normal, ni rastre de cap estrella, ni de res cremat. Tot un somni, només ha estat un somni... però tenia ganes de plorar.

Una musiqueta comença a sonar cada cop més fort... el cor li fa un bot i corra a agafar el mòbil, sap que és ell , el Roger...  Bon dia dormilega! Feliç Aniversari un i Feliç Aniversari 2... des de Melbourne, aquest vespre embarco rumb a Mèxic, diumenge podrem celebrar-ho junts...que no dius res?

Siiiiiii.- el nus a la gola no li deixava dir res més .

 /30/03/2020/