LES MALVES

Les malves senzilles, ara florides, adornen els vorals de camins i conreus. El seu color violeta, blavós o rosat guspireja  en mig de la grisa i resseca vegetació  que l’envolta.

Recordo a l’Oriol, el meu petit, quan només tenia cinc o sis anys, que durant la visita d’uns amics de ciutat a la casa pairal, mentre jugaven els menuts pels voltants de l’era, de cop és  van sentir uns forts crits de la nena forana, al anar cap a ells vam escoltar a l’Oriol que li deia,

¾    Tranquil·la Eva, que les ortigues piquen una mica, però buscarem una malva i et curarà tot seguit.

En arribar a ells, el nen ja teia unes fulles de malva a la ma i li fregava la cama, vermella  allà on li coïa.  El nen ens va explicar, davant als grans bocabadats, que això li havia ensenyat l’àvia, la meva mare, i que era una cosa  anava molt bé, quan t’arriscaven les ortigues, per això sempre i  havia les malves a prop.  La nena ja s’anava calmant i somreia de nou.

De l’àvia en va aprendre moltes altres de coses, com el seu gust per la cuina, enfilat en un escambell, de de ben menut guaitava i ajudava a la mare, quan aquesta cuinava i sempre li preguntava coses, i ella encantada amb el seu petit ajudant. Avui es cuiner en un petit restaurant, però encara està estudiant. Vol arribar a ser xef d’un restaurant important. També va aprendre de la iaia, la importància de les herbes aromàtiques i les seves propietats tan dietètiques com curatives , les quals utilitza sovint en les seves receptes.

Avui estem convidats a dinar a casa seva , fa poc que ha estrenat aquest pis i ens ha convidat a tota la família, en el seu dia de festa,El primer plat ja és a la taula, ben parada i guarnida. Una amanida fresca de vegetals, fruits i flors, lleugera i refrescant per un dia calorós. Les  flors liloses de la malva sobresurten al damunt. Quin goig de plats i de taula.

Després d’un segons majestuós, unes postres exquisides per llepar-se els dits. l'Oriol ens va a saludar content d’haver pogut reunir pares  germans la tieta i alguns cosins. Tots el feliciten pels dinar i l’estrena del pis.

Què orgullosa estaria avui  la mare de poder veure el seu nét preferit  convertit en un bon cuiner i en el camí de ser un important xef, qui sap si algun dia aconseguirà una estrella. Llàstima la pobre que fa dos anys “que  cria   malves” com ella sovint deia quan algú estimat se’n anava.

29/06/2019/

SANTA COLOMA. ANDORRA

Església de Santa Coloma. Preromànica Segle VIII- IX

Video-mapping de les pintures de l’absis.

Principat d’Andorra

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

DES DEL MIRADOR

Recolzat a l’ampit de la finestra guaito detingudament al carrer. La gent està esparverada per la gran quantitat de rates que hi ha en el poble. Fins i tot, l’alcalde ha fet un ban prometent un premi monetari per cada rata caçada. Ai, senyor! Com som els habitants d’aquest petit poble de mar.

S’hi ha embarcacions de pesca i altres naus que amarren al port, doncs aleshores, hi ha d’haver rates i altres bitxos inmunds. Bé, però aquesta no és la meva qüestió. 

Observo des del meu mirador a l’individu. No sé qui és, això que jo conec, per bé o per mal, a tota la gent. En el meu anar i tornar diari els veig dia a dia i sé les seves carències. El botiguer s’emborratxa. L’apotecari pega sovint a la seva dona. L’alcalde, deixa’l anar, sense agafar cap rata se’n cobra una part de totes, aviat tindrà el caixó ple de monedes guanyades amb el treball dels altres. El capellà, un altre tot parlant sempre de la castedat, i de quan en quan marxa “a echar una canita a l’aire”, com si amb la majordona no en tingués prou. I de l’autoritat militar no em vull parlar que aleshores o saps per on bé el cop. Jo els tinc clissats a tots.

Tornem a la realitat. Estic observant l’individu. No em cau gens bé. Com vull ser objectiu i fredament analític me’l miro sense cap passió que pugui enterbolir els meus pensaments. Però de veritat cada cop estic més amoïnat. Cansat de pensar crido al meu segon i li comunico que cridi a assemblea a tots els companys. Un cop reunits, exposo les meves idees i malfiances. Tot un món de preguntes que haig de respondre surten de les boques dels meus companys.

¾     Qui és.

¾  Un home bastant alt i prim. Sembla xerrameca, ja que enraona amb tothom sense parar. Potser una mica fatxenda. Vol fer-se amic de la gent pobre. També de l’alcalde i dels peixos grossos del poble. Vesteix una jaqueta vermella, uns pantalons verds i porta un barret.

¾     Què és o que diu ser.

¾     Un artista que amb la seva música aconsegueix el què desitja.

¾     Quan?

¾     Sempre, la música és la seva única i millor arma.

¾     On?

¾     Quina pregunta més babau. Al camp i també a la ciutat. La música no té fronteres.

¾     Per què?

¾     Altra premissa innecessària. Per diners. La seva melodia s’expandeix per l’aire i arriba a la majoria de les orelles.

¾     Com ho fa?

¾     Mira què també tu és curtet. Posant-se l’instrument al llavis, bufant, i omplint l’aire d’encisadors sons.

Enmig d’aquestes preguntes i respostes s’escolta un so melodiós i mirem al carrer. Alarma!! Però que fa aquest desgraciat!? Posant-me dempeus mano als meus amics crido aquesta proclama:

¾     Correm, gats d’Hamelin!!! Aquest pocavergonya se’ns emporta tot el nostre menjar, menys les sordes. Tots a una. Que sinó ens quedarem sense rates per omplir la panxa. Posem-nos en peu de guerra. Tu mossega-li el panxell. Tu pren-li la gorra. Tu esgarrapa-li el nas. Sobretot amics, que perdi la flauta. No ens agraden les rates ofegades amb aigua de mar.

Miquel Pujol Mur

LA PATUM INFANTIL

Berga viu l'últim dia de Patum d'enguany, amb els carrrers plens de gent, i el migdia amb la plaça plena de gom a gom, sota un sol espatarrant per gaudir de  la Patum de lluiment , i en espera de la traca final del vespre.

Per acabar les Festes unes imatges de la Patum infantil, del divendres, el dia de la mainada, que aquest any s'han viscut amb algunes peculiaritats, degut a la nova llei europea del foc, que prohibeix a menors de 10 anys d'actuar en les comparses on hi ha foc.

(Maces infantils d'uns anys enrera)

Aquest fet inusual , ja que des d'anys i panys que es celebra la Festa, els petitons han participat des de ben petits en totes les comparses sense cap incident i sense cap mena de perill per ningú.

Amb molta controversia s'ha acatat la Normativa Europea, els que més ha afectat han estat Les Maces, els dos angelets que rematen els dimonis quan després de petar cauen al terra. Aquest any els dos petitons s'han hagut d'esperar fora de la plaça i quan han cacabat de petar totes les maces, han entrat ells .

Les guites i els plens també s'han vist afectades, però en aquest cas ja estava previst que tots els que actuaven a les comparses tinguessin l'edat regalmentaria, cosa que també excluia molta jovenalla que hi actuaven abans.

BON ACABAMENT DE PATUM A TOTHOM.

EL REGAL SORPRESA

La professora avui ens ha regalat una marmota. Una marmota que voldrà dir: Què som uns dormilegues? Potser sibil·linament ens vol donat a entendre que estem grassos com una marmota. O què som lents d’enteniment.

Al camp sempre he vist les marmotes dretes guaitant, generalment en grup damunt les roques del seu cau i a prop d’un rierol.

Tal vegada ens ha volgut dir que som uns tafaners sempre mirant de dreta a esquerra.

Ai, senyor, quantes suposicions sense fonament o potser una indirecta directa. Allò com qui no vol.

Ben mirat, no ho sé, examinem la marmota, ben pensat jo mateix me la quedo. A passadís damunt el moble de l’entrada una marmota de peluix no quedaria gens malament.

Com que és de mida gran, sembla ben bé, un coixí i al sofà tampoc faria basarda. Seria molt apropiat per repenjar el cap i fer la becaina.

Miquel Pujol Mur

LLIBRES

La dona és asseguda al jardí. Acaba d’acomiadar les visites. Sempre són agradables les visites, i més les familiars, però moltes vegades la tranquil·litat de la pròpia llar sense gens de soroll, en pau i en silenci reanima el cos i el pensament.

Agafa un llibre de terra que algú ... Potser la Sònia, la seva neboda de quinze anys, l’ha agafat de la postada de la llibreria per llegir una estona. Després a l’escoltar el soroll escardalenc d’una moto de poca cilindrada ha marxat corrent i l’ha abandonat a corre presa. En tenia tanta per anar-se que tothom s’ha adonat que segurament un xicot la ha vingut a buscar. Pràcticament ni s’ha acomiadat de ningú. Tot ha estat un adéu concís i breu i una salutació amb la mà a l’aire. Ni petons, ni moixaines, ni abraçades, que li agradaven tant fer quan era petita. La dona  sospira i es diu: S’ha fet gran!

Mira el títol i l’autoria: Pinzellades en vers. Joana Raspall. Pot ser interesant i no recorda si l’ha llegit ni qui li pot haver regalat. Potser l’ha comprat ella mateixa en el seu deambular pels mercats de llibres vells. 

La tarda està caient ràpidament i la frescor del capvespre li molesta als ossos. Ai! Quan era jove això no li passava, podia córrer, ballar i riure, malgrat es fes negra nit. Ara els anys i el seu cos de seguida protesten per qualsevol causa. S’aixeca i camina fins a la casa. Entra, tanca la porta i va a asseure’s al saló. El televisor és tancat, prou que ha funcionat tota la tarda per entretenir a la jovenalla. I no tan joves, ja que el seu germà s’ha enganxat a veure el partit de futbol i no ha escoltat les queixes dels petits.

Obre la llum de la tauleta, s’acomoda en el sofà, obre el llibre i comença a llegir. Llegeix força concentrada, però la darrera estrofa la recita amb veu alta:

amb els llibres per amics
no et faltarà companyia.
cada pàgina pot ser
un estel que et fa de guia.

Tanca les pàgines del llibre i prem l’interruptor del llum. Quieta, a les fosques queda pensativa. Te raó la Joana. Quants llibres llegits en la seva vida, molts i sempre l’han obert els ulls a un nou món. Intenta recordar el primer llibre que li va regalar el seu pare. Fa tants anys, que no aconsegueix recordar-lo. Allò que es diu: ho tinc a la punta de la llengua. Però la ment no acaba d’aclarir el nom. Li ve a la memòria aquell que es va voler comprar de joveneta, estalviant els diners de la petita paga dels seus pares: El Quixot. Aleshores no el va paladejar, era massa complicat, amb aquell idioma castellà antic. Anys després, si que va treure profit de la seva lectura. El guarda com si fos un tresor en un prestatge.

Tanca els ulls. Un somriure vaga per la seva boca. S’adorm cansada, el cos necessita repòs. La ment s’obre a un mar blau, un vaixell i un brau capità que li dona la mà, traint-se el barret per a saludar-la, dient-li: Maria, t’esperava com sempre. Vens una estona amb mi, assaltarem una caravel·la corsària i ens estimaren en la cabina de popa.

Mentrestant el vaixell amb totes les veles al vent solcarà les aigües blaves. Tranquil·lament, la dona reposa dins el seu somni juvenil. 

Miquel Pujol Mur                                                  

REFLEXIONANT

 “No pots desar la vida en un calaix, ni esborrar les petjades dels camins que mai més tornaràs a recórrer”

La Glòria estava llegint aquella reflexió en una tarda tranquil·la de juny. Un somriure amarg és dibuixava en els seus llavis. “No pots.. no deus...” és molt fàcil de dir. Jo he tancat una part de la meva vida en un calaix amb pany i clau i voldria poder esborrar totes les vivències d’aquell temps , un camí que mai més voldria tornar a trepitjar. Cal seguir endavant i deixar-se de mirar enrere. Ara estic bé i vull continuar així.

Pocs dies més tard, un matí esmorzant fullejava el diari i va llegir una noticia la va  trasbalsar  “Avui surt en llibertat provisional J.P.R. pel seu bon comportament i penediment dels seus actes...”  No, no pot ser que el deixin sortir tan aviat... temia tant aquest dia i ha arribat. Bon comportament ... penediment... les  coneixia  tan bé aquelles paraules.. excuses... juraments que el vent s’emportava tot seguit . 

Havia estat casada 35 anys amb aquell home. D’aquell  noi jove i afable que la va enamorar no en quedava res. Molt aviat s’havia convertit en un home gelós, amargat, dèspota i cruel ....Deixar de treballar  ho havia considerat una prova d’amor, ell guanyava pels dos, només havia d’estar per la casa i per ell; aviat em vaig adonar que això era només per tenir-me sota el seu domini. Una forma  de presó per poder-me controlar del tot. Em controlava els diners, les sortides de casa, les amistats, que  aviat van desaparèixer totes.

Els maltractaments primer eren només psicològics, no feia res bé,  em cridava per tot. Quan va néixer l’Andreu em vaig bolcar amb ell, però aviat fins del nen   estava gelós. Als deu anys el va posar  en un internat, dient que era pel seu bé, per tenir una educació brillant. De res va servir la meva negativa, ni els meus plors. Als dotze el va enviar a un a l’estranger.  Em va anul·lar com a mare i com a persona. Vaig  arribar creure que jo era la culpable de tots els malts que ens passaven.

Pors, angoixes, desesperació. Esperant amb temor quan ell tornava de treballar,  del humor amb que arribava... si les coses l’hi havien anat malament descarregava la seva ira damunt meu . Després al veure els morats i les ferides em demanava perdó que mai més hi tornaria i jo me’l volia creure.

Fins que un dia vaig trobar una amiga, en aquella nova veïna  que va venir a viure al pis de sota. Em saludava , creuàvem paraules en trobar-nos. Un dia ell  ens va veure parlant, sortint de l’ascensor , ja em va escridar i després em va prohibir que hi tingués cap tracte... “no veus que és una meuca” –em deia-  No l’hi vaig fer cas i vaig seguir parlant d’amagat amb la Laura, mentre ell era al treball... havia trobat l’ amiga que necessitava; ella em comprenia també havia estat una dona maltractada...

Llavors em vaig fer forta i em vaig  rebel·lar, l’hi vaig  demanar la separació, la resposta... una pallissa colossal. Em va dir que si mai intentava deixar-lo em mataria . Estava atemorida. Sort vaig tenir de la Laura, li vaig començar a explicar tot el que em passava ...ella amb va dir que aviat ho va sospitar  i em va animar perquè el denunciés, ella m’ajudaria.  Aviat, però, ell es  va ensumar alguna cosa entre les dues, tot i que jo ho vaig negar, un dia que la vaig saludar anant amb ell, en arribar a casa  la pallissa va ser  brutal. La Laura va sentir els crits que feia i va avisar als mossos, van arribar a temps  i em van portar a l’hospital estabornida. Amb ell el van detenir i el van ficar a la presó acusat de maltractaments i intent d’assassinat.

Avui visc amb la Laura que va tenir cura de mi mentre estava hospitalitzada,  després,  com les dues vivíem soles i ens compreníem molt bé, vam deixar aquell poble i vam anar a viure a l’altre punta del país, lluny dels mals moments viscuts i per que no puguin localitzar-nos aquells que tan mal ens va fer. Amb tot aquesta notícia d’avui m’ha fet reeixir la por i la angoixa, però tinc la sort de tenir algú que m’anima i em defensaria arribat el cas.

El proper pas que penso dur a terme és localitzar el meu fill, que viu en alguna part del món, fent la seva vida. Ell, aviat es va desentendre d’uns pares que mai li’n  envien fet i l’havien deixat entre familiars  i internats. Poder demanar-li perdó,  poder reconciliar-me amb ell i si pot ser recuperar-lo.

05/06/2019/

BOIX GRÈVOL

S’apropa Nadal i el boix grèvol

Mostra els seus fruits vermells

Per alegrar-nos el cor.

És una espècie protegida a Catalunya.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

CASTANYADA

RELAT RÀPID DE PARAULES CLAU: Carabassa, castanyes i moniatos

Certa vegada en un país llunyà s’havien reunit en la cuina la carabassa, les castanyes i els moniatos.

Aprofitant-se que era tard, quasi mitja nit, i la cuinera s’havia marxat a dormir, van asseure’s a la taula i van iniciar una conversació.

¾     Nois se’ns acosten mal dies.- Exclama la carabassa.

¾     Per què? – preguntà el cap dels moniatos.

¾     No heu vist el calendari? – Va indicar la carabassa.

¾     Sí, aviat serem a finals d’octubre.- replica sorpresa la castanya major.

¾     Caram! Que curts que sou. S’ha acosta la castanyada i el Hallowen. M’esgarrifo només de pensar que m’esbudellaran per treure’m la meva dolça carn, fer-me uns ulls oblics, una boca desdentegada i horrible i, posar-me una espelma encesa a dins. Quin tremolor m’agafa!!! 

Sentint les paraules de la carabassa la perplexitat envolta la sala. Tant les castanyes com els moniatos feren un somriure malèvol. Aleshores el cap moniato pica un fort cop damunt la taula i digué amb veu maliciosa.

¾     I et queixes ploraire de mena!! I nosaltres què? Com Sant Llorenç, al foc i volta i volta, la pell cremada i llavors venuts per quatre rals i després devorats per la fam dels humans.

¾     Això! Això! - Cridaren les castanyes.- i nosaltres igual i no plorem com tu. Ploramiques! Si sembles una bleda de tan protestar. És el nostre destí, noia, que hi vols fer.

Miquel Pujol Mur

CONSELLS, NO

La Míriam ja estava farta dels  consells de la seva mare: “No facis això”, “Arriba abans de les deu”,  “No miris tant la tele i estudia més”,  “No surtis amb aquell noi tant dropo”, Arregla’t l’habitació abans de sortir”... que és pensava la seva mare, que encara era una nena que li havien de marcar el camí. Quan s’hi ajuntàvem els del pare, ja era el curull  de tot plegat.

La setmana passada  havia complert setze anys i va decidir que a partir d’ara faria el que li semblés, el que li dones la gana sense escoltar concells de  ningú.

L’endemà , dissabte, van sortir d’excursió amb el noi dropo en el cotxe de segona mà i el carnet recent estrenat. Van passar un dia de meravella a la muntanya, van pujar al cim, van menjar entrepans per dinar i a la tarda van trobar-se amb uns amics d’allà. Cap al tard emprenien la tornada. Mentre baixaven per quells paratges boscans i desèrtics  se’ls va avariar el cotxe. A la una de la nit, la noia trucava als seus pares que els anessin a buscar. 

29/03/2019/

SÓC UNA BUFANDA

Sí, ho heu escoltat força bé, sóc una bufanda. Però no em mireu pejorativament, sóc una bufanda de gran qualitat. Sóc una bufanda de luxe.

La meva roba no és de tela, com l’antiga bufanda dels romans que utilitzaven per: eixugar-se la boca, les mans, la suor, el coll i protegir-se del fred. Bé, aquella bufanda servia per tot! No amics, ja ho he dit i ho remarco, jo sóc un bufanda de la màxima categoria.

Res de llana, lli o sintètica ni d’altres productes, jo sóc una bufanda “sui generis”. Jo sóc una bona peça, una prima bufanda de seda xinesa. De múltiples colors, sense pes i suau al tacte. Jo crec que ara podeu comprendre el meu “status social”. Aquesta meva posició m’impedeix abrigar els modests colls de la classe treballadora. Segurament la seva “xavalla” no podria pagar el meu preu.

Jo, una de les millors bufandes del món he de protegir i engalanar el coll d’una dama com cal. Quan la meva senyora es posa un vestit d’uns grans modistes, simplement la meva presència realça l’aparença del conjunt, i de la mestressa. Sense mi, modestament us ho dic, crec que seria com l’altra gent, malgrat els seus diners.

Acarono el seu coll, acompanyo els seus perfums, la fragància de les cremes que utilitza pel seu cos es barregen en la meva suavitat. Els seus cabells pentinats amb molta cura em freguen dolçament. Els seus collars arropats per mi mostren més clarament el seu valor. En certs moments íntims, cobreixo la seva nuesa per donar un aire més eròtic al seu cos.

Darrerament trobo que em llueix menys, ella s’ho perd. Potser li han passat els anys i malgrat la meva presència no pot amagar la seva decrepitud. Ja no em porta  a l’Opera, ni al teatre, ni al Casino ni als balls de l’alta societat, on les nissagues és barregen amb el diners. Noto des de rere les portes de l’habitació-armari que el seu pas és més lent i aquelles sempiternes companyes meves, les sabates de tacó alt, també romanen en el seu lloc.

Alguna cosa passa, el silenci és trencat per la gatzara de gent que volta per la cambra. Després res. Inquiets les seves possessions noten canvis en el comportament dels criats. Avui, han arribat les filles amb grans caixes de cartró i alguns servents. De cop i volta veig que les meves companyes les sabates són posades dins una caixa i precintades. Un mosso se les emporta escales avall. Després els vestits i la roba també són guardats en altres caixes seguint el mateix camí. La filla gran m’agafa del meu estoig, em mira, potser és recorda d’alguna cosa i diu a l’altra filla: mira la bufanda xal de seda que tant va lluir. Em gira, em plega i em deixa dins una altra caixa oberta. Les tapes és tanquen i tots els ocupants queden a les fosques.

Em trobo, de sobte, en un penjador de bufandes velles d’una botiga de roba usada. La gent passa i em manoteja. Una dona grassa i mal pintada em mira i es diu a sí mateixa: Al meu Ramon li agradarà veurem vestida només amb això.

Déu meu tan baix he caigut. Si pogués, ara mateix m’immolaria com qualsevol bonze xinès.

Miquel Pujol Mur

LES TEMPTACIONS DE MARIA

La noia, quasi una nena, era asseguda a la porta d’una humil casa. L’olor de fusta omplia tot l’aire mostrant que en aquella casa l’ofici de fuster era el “modus vivendi” de la gent que l’habitava. El cos de la jove mostrava clarament el seu estat. El seu ventre, un xic inflat, deia sense paraules que un futur nadó omplia el seu cos.

¾     Bon dia, Maria! -digué un ben vestit cavaller. La seva cara era afable i volia ser simpàtica. Un perfum massa fort s’olorava al moure’s i el seu rostre era un xic emmascarat. Es cobria el cap amb un gros barret.

¾     En que us puc servir, senyor.- Contestà vergonyosa, però amb alegria, la jove, mentre acaronava el seu ventre. 

¾     Només volia fer un tracte amb tu, Maria. Una cosa simple, fàcil, sense malícia. Una cosa petita, que quan siguis gran et permetrà viure  lliure, sense tristesa. Jo conec el teu tarannà pacífic, obert, gens complicat. Jo sé de bona mà que la passió, potser per la teva curta edat, no et domina. Tothom diu que aquest infant és fill de Déu, i el futur rei de Judà. També sé, perquè tu ho dius, que no has tingut cap relació amb cap home, i estàs embarassada. Verdaderament jo sé que el Josep és un bon jan. Gens possessiu ni terrible com altres homes vençuts per l’impuls animal. Ni gens luxuriós.

¾     Com us dieu, senyor? No recordo la vostra fisonomia.

¾     Jo, bona noia, sóc el fill predilecte del Senyor de la terra i el cel. Sóc Luzbel, el que porta la llum de Déu.

¾     Jo pensava ... que us van castigar.

¾     Culpa del Miquel, que em tenia enveja i em va fer la traveta. Deixem això en darrer terme. Mira, veus com d’inhòspit és el teu país. Veus aquell llaurador com sua per treballar la terra. Jo t’ofereixo el lloc més ubèrrim per viure, quasi el paradís, però sense serp. On seràs mestressa de tot i només, la cosa més innocent del món, només per entregar-me el teu fill. Ja ho sé, fins i tot per la teva bondat que no el vols veure sofrir com diuen els auguris. Jo el conduiré al meu regne. El criaré com a fill meu, sempre assegut a la meva esquerra, a dreta és per als de dalt. No haurà d’escoltar mai els reganys de l’Esperit Sant. El meu regne té més súbdits que l’altre i cada dia n’hi entren més. El Pare és tan primmirat que fa que Sant Miquel el pesi abans, i jo tinc la balança trucada i vinga cada nova fornada, força gent al meu reialme.

¾     Mai us donaré el meu fill. És meu i de la gràcia de Déu. Vos sou un mal home, sou el dimoni, Satan o Llucifer, tot el dolent de la terra i el cel. Mai posseireu el meu fill. Ell mostrarà al món les vostres malifetes i propagarà la nova religió per salvar els homes.

¾     Mecàsum la dona!! Si em deien que era una ximpleta.

Fent una revolada i deixant una gran pesta en l’aire desapareix en un remolí de foc. La noia somriu contenta d’haver vençut a Belcebú.

Gràcies a la força interior d’aquesta jove noia el Redentor va néixer en un portal de Betlem.

Miquel Pujol Mur

EL SENTIT COMÚ

Em d’explicar un sentit diferent dels cinc sentits comuns. És veu que ni ha molts d’altres de sentits, diuen que n’hi ha fins a vint... uf! No sé pas quin escollir. Bé, ho intentarem. Algunes vegades he pressentit alguna cosa fora del comú, una sensació ,el que sovint he pensat que seria el sisè sentit .

Estant sola a casa, sense ningú més, he sentit que hi ha quelcom o algú més a l’habitació que a vegades et fa companyia,   et vigila d’altres, o senzillament hi és. Una cosa que no pots explicar però notes que és allà. A voltes et fa sentir basarda i altres tranquil·litat. 

Sovint si quiet escoltes el silenci, pot ser que t’ajudi a resoldre una situació difícil o a prendre una decisió vital davant una cruïlla de camins, fer que escullis el mes encertat .

Per algú potser  seria l’esperit d’algun difunt, per d’altres l’altre jo que tots portem dins o la consciència... per altres l’energia que desprenem...

Ves a saber. Encara que jo sempre he pensat i cregut que això no és res més que el sentit comú, sovint el menys comú de tots el sentits.

20/02/2017/