Sona en l’aparell la veu de George
Brassens que desgrana en veu forta i poètica la lletra de la cançó. La música
és mínima, només com a fons, per acompanyar la veu, un xic ronca, que declama
lentament paraules. Escolto meravellat com si fos dins un miratge que acompanya
el meu sentir
Tombe sur la route un bouquet de fleurs oublièes.
Miro davant meu i no veig res,
potser sí, tal vegada una finestra on regna un cel blau de nit fosca, sense
estels ni lluna. El meu enteniment no compren res. Estic tan buit per dintre,
com lligat de mans i peus per fora.
Sona la música altre cop i el meu espill
canvia de paisatge. Ara els arbres, com la mateixa vida, no deixen veure el més
enllà. Tot és confusió dins el meu cervell. Els arbres han estat, molt sovint,
el meus companys de ruta.
Tombe sur la route un bouquet de fleurs oublièes.
Com en un somni el paratge varia i
em veig sol enmig d’un camp. Clavo l’eina, la fanga, a la terra erma i dura. L’esforç
em fa tremolar. El meu cos es ressent del treball. La terra és seca. Tot plegat
la vida només és un roquissar.
Flors i joventut caminen l’un al
costat de l’altra. Quin camí ha seguit el portador del ram que l’ha deixat
oblidat enmig del camí. Potser ha abandonat, també les il·lusions del demà i
del futur. El món és dur.
Tombe sur la route un bouquet de fleurs oublièes.
Boira en els ulls. Núvols foscos que
albiren dubtes. Camino, sense veure el viarany que em porta més lluny, sempre
més lluny. I cauen damunt les meves espatlles els anys, any rere any. Massa temps,
només per una vida.
Vaig endavant, sentint el cansament
damunt meu. Altres han marxat abans i resto sol en una barca, que deriva segons
l’oratge. El vent m’empeny d’un costat a l’altre. Malgrat tot el camí no és
nou, és el cercle vital de tothom.
Tombe
sur la route un bouquet de fleurs oublièes.
Obro els ulls a la cridòria de la nova
matinada. Canten els ocells. S’escolta el cant del gall que crida saludant el
sol naixent. Un dia nou per deixar rere la nit de l’insomni. El cloquer proper,
escampa a l’aire les notes de les campanes per obrir els sentits a la vida que
neix. Neix no, només empren el vol d’un nou dia. Un jorn renovat per gaudir,
per sentir, per viure, per veure, simplement, com passa la jornada de les vides
humanes. Unes neixen i altres fineixen. Però l’espai de temps és vida.
Damunt la carretera un ram de flors
oblidades. Segurament una altra persona el recollirà i sentirà l’aroma d’un nou
despertar dels sentiments.
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada