Sincerament estic desesperada. Dos
dies després de l’enterrament de l’avià i la casa és un desastre total. No hi
ha res en ordre.
En aquests moments és quan aprecio
la dedicació i el treball de la meva mare. Aquella santa dona que ens ha deixat
sense ni un sospir, ni una paraula més alta que l’altra. Aquella bona dona que
ha estat sempre cuidant-nos, tant als fills com als néts.
Som el meu home i jo, i els quatre
fills, dues noies i dos nois. La iaia tenia cura de tot. Amb tanta família no
podia ser menys. El meu home, treballa lluny de casa, a la capital propera. Jo,
en el poble em cuido del centre mèdic. Procuro que tot estigui en ordre, perquè
cap metge en cap moment trobi a faltar qualsevol cosa necessària.
A més faig un curset de teràpia
assistencial que m’ocupa força temps. Alguna vegada si surto d’hora faig una
xerradeta amb les amigues i prenc alguna beguda al bar. Després, vaig a esperar
el meu home que arriba en tren. Passejant tranquil·lament tornem a casa.
La casa sempre ha estat ordenada,
cada cosa en el seu lloc. Fins i tot, els nens. La noia gran, estudiant a la
seva habitació, quan no amb el xicot. Que aviat comencen ara els joves!
El noi gran, el segon, també estudia
o ho fa veure. No sé per què sempre fa olor de tabac i de gasolina. Ai! Les
motos!
La tercera és una noia. Encara es
deixava dominar i col·laborava en alguna necessitat. Però, renoi, des de la
mort de l’avià sembla que ha fet un canvi total i això que només fa dos dies.
La sento murmurar: Per aquesta merda
tant treball, vés la iaia, sempre calladeta, sempre prudent, sempre
treballadora i silenciosa. Ni un sospir, ni una queixa, mai. De cop i volta, un
ai i un sanglot i, s’ha acabat tot. Una caixa negra, un parell de corones de
flors, unes llagrimetes i els quatre familiars de sempre a donar la condolença
i a fer la convidada a costa dels que queden vius. Sincerament escoltar la meva
filla tercera em fa terror. El dia del sepeli deia: per a això, em faig monja o
millor puta.
El quart és el Peter, el sol de
casa. El seu nom és Pere, però nosaltres li diem sempre així Peter, tal vegada
un record a Peter Pan. El petit, sempre enganxat a les faldilles de l’avià.
Només té quatre anys. Va ser concebut, allò que passa sovint en les parelles. I
després ... No ens sap gens de greu, és tan bonic, tan entenimentat, tant dolç.
Continuarà ...
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada