VA CAURE AL POU

La Laieta és agenollada a la seva habitació. L’Eliseu, el seu home dorm en un costat del llit de matrimoni i ronca tènuement. La Laieta és una doneta molt prima i força gran, uns vuitanta llargs. Amb l’Eliseu, un homenàs treballador com el que més, però aficionat a les cartes i al bar, no ha tingut fills. Lliurada de la maternitat, malgrat sempre li ha pesat, la religió ha estat el suport de la seva vida. S’ha dedicat a cuidar-se de l’església. A ser l’ànima caritativa disposada en tota ocasió i per la causa que fos, per ajudar als necessitats, per cuidar malalts o tenir cura de la roba dels pobres.

L’altra gran passió, a la que ha dedicat també molt temps, ha estat la canalla dels seus amics i veïns. Ha conegut de sempre tota la mainada del poble i per molts d’ells és una segona mare, darrerament ja una segona àvia. Mai ha mancat un caramelet a la seva butxaca. O un mocador, que s’han de netejar moltes llagrimetes dels ulls dels infants.

Fervent religiosa, ha muntat una capelleta en un racó de la cambra matrimonial. Hi ha una Sant Crist i tot d’estampetes de la Verge i els Sants. En ella, cada nit de genolls damunt d’una prima catifa resa i aprofita per repassar els fets del dia. L’estora no és gens tova, perquè pensa que Déu escolta millor al que senten alguna molèstia mentre parlen amb ell. Ella aquestes reflexions les anomena exàmens de consciència. Els roncs del seu marit l’acompanyen en els pensaments com si fossin la part coral de la seva ment.

Ara està repassant els fets d’aquesta tarda. Quines coses de dir-nos el mossèn a l’hora del rosari. Ave Maria Puríssima! Una, va amb bona fe a resar la novena amb les companyes, arriba mossèn Pere i ens esbomba la desagradable notícia. Mira que dir-nos així de cop: Tot just quan estava a punt d’agafar la galleda, va fallar-li una cama i va caure al pou. Mentre queia ...

Pobre Joan quina desgràcia li ha passat. Això que era un bon noi. El Senyor el tingui al seu costat a la Glòria! Pare nostre que esteu en el cel, tingueu misericòrdia de la seva ànima.

Ai! No sé treure-me’l del cap. Tan amable que havia estat sempre. Crec en Déu Pare, tot poderós i en la Verge Maria! Quin disgust per la seva mare! Sant Joan, el seu patró, serà el seu advocat davant de la taula dels justos i  sabrà com protegir-lo. Jesús, fill de Déu, prega per nosaltres! Us imploro, Oh Senyor, per a què tingueu pietat del pobre Joan. Era la llum dels seus pares. El fill que volia prosseguir la tasca del seus antecessors. Treballar i cuidar la terra. Com ens vau ensenyar i al mateix temps castigar als homes en treure’ns del Paradís. Vós, oh Senyor, vau dir: Treballaràs la terra amb la suor del teu front. I això és el que agradava al Joan, treballar la terra i rebre la benedicció de veure créixer les plantes i fructificar en fruita. Els temps han canviat, ara ho feia amb un tractoràs, amb aire condicionat, però la seva intenció era digna. Benaventurats, sí Senyor, com ens ho vau transmetre: Feliços els nets de cor, perquè veuran a Déu.

 

Ja ho sé que corren veus que perseguia a les mosses. Oh, Senyor Déu de l’Univers! Vós que sou capaç de ser en molts llocs a la mateixa vegada, per això una de les vostres persones és l’Esperit Sant, sabeu que ho feia amb bona intenció. Vós, ho proclamàveu en les epístoles; si no vaig errada crec que vau dir: triaràs la teva parella, deixaràs als teus i aniràs pel món escampant la bona nova de la fe que salvarà als homes.  I el Joan va cercar durant força temps la seva parella, en va tenir moltes potser, però vós ja sabeu que trobar l’adequada fa dubtar, i molt. Vós en les benaventurances ho expresseu amb aquestes paraules: Feliços els pobres d’esperit, perquè d'ells és el Regne del Cel.

Alguna vegada també participava amb alguna bronca al bar però la seva intenció era bona, perseguia la veritat. Vós que teniu tota la saviesa del món! Perquè la saviesa sou Vós, que ens permeteu endinsar-nos un xic en la vostra profunditat per il·luminar la nostra ignorància. El Joan tenia sempre raó i és de justícia precisar que el seu equip de futbol és el millor. I Vós, ho deixàveu ben clar en la vostra benaurança: Feliços els qui tenen fam i set de justícia, perquè seran saciats.

Pobre Joan, amb alguna raresa, qui no la té, era un bon noi. Crec que demà aniré a veure la seva mare i resar una mica per la salvació de la seva ànima.

Pare nostre, que esteu en el cel:

Sigui santificat el vostre nom.

Vingui a nosaltres el vostre regne.

Amén

Ai, Senyor, pobre Joan. En mal moment li va passar aquesta desgràcia, ara amb la xicota embarassada i l’equip del poble que ha perdut el campionat. És que tots el homes són iguals, agosarats, valents però de cap calent.

Tot just quan estava a punt d’agafar la galleda, va fallar-li una cama i va caure al pou. Mentre queia ... què devia dir.

Miquel Pujol Mur

LA FLAMÍNIA S’HA PENJAT II

Inspirat en la novela “Scaramouche” de Rafael Sabatini.

A la poca estona surt amb la cara blanca i trasmudat.

¾     Senyor! Senyor! La Flamínia, penja com un fanal amb el seu vestit blanc i el coll torçat. Una abraçada amistosa, si us plau, ho necessito. És horrorós.

¾     I el Leandro? - pregunta espantat el gros amo.

¾     També plora. Ara mateix és estirat damunt el terra i no fa més que somicar.

¾     A veure, pensem! A això cal donar-li una solució, la Flamínia no pot faltar demà a la rua. El fill de l’alcalde feia uns ulls com a plats quan la mirava. On és l’Scaramouche? Tu cerca’l, Pierrot!

¾     Jo que sé! - respon aquest amb aire del que no vol saber-ne res de res.- Haurà fugit. Ja sabeu com és molt amic, una vegada ha armat la bronca, de desaparèixer. El que vingui darrere que hi busqui la solució. I si troba entremig unes faldilles, encara més!!

¾     Sí tot el que vulguis, però al mateix temps, és el de més ingeni i el més trapella. Ell sabrà com sortir-se’n de tot.

Poc després s’escolta una veu que torna alegrement del poble cantant amb veu abaritonada.

¾     Veniu molt content, Scaramouche.- inquireix recelós el Pantaleone.- Segurament la sort us ha estat propícia. Joc o dones?

¾     Mireu, és que la tavernera és vídua, força xamosa i anava ..., vós ja m’enteneu. Ens hem passat una estona força divertida i productiva. – Es treu unes quantes monedes d’or de la butxaca.- Demà m’ha promès que a canvi de més estona hi haurà més diners. Em sembla que sóc del seu grat. Ai! Aviat us deixaré i em convertiré amb taverner. I aquí què? Us veig esvarats.

¾     La Flamínia s’ha suïcidat.- Crida el Pantaleone.- Demà hem de fer una rua pel poble ... I el fill de  l’alcalde ...

Scaramouche queda pensatiu rere la seva emmascarada cara. S’acarona el front i durant una estona s’endevina que molts pensaments es creuen per la seva ment. Està concentrat cercant una solució al que sembla ser un atzucac indestructible. Finalment un somriure sarcàstic mou el seus llavis i diu:

¾     Això us treu de polleguera ... Vestiu a l’Arlette com la Flamínia i la pinteu com si fos una dama, també és jove i segurament colarà. Com que només l’ha vista dalt de l’escenari. Ja sabeu que quan aquests xitxarel·los joves s’encapritxen ràpidament de les dones maques, no es fixen en gaires coses. Tu, Arlette, després t’explico el que has de dir i com ho has de fer per no semblar curta. Com més callada i prudent millor. Per a tots.

¾     Però?- pregunta dubtós l’Arlequí mentre menja una cuixa de pollastre que havia sobrat del sopar- Què fem de la Flamínia. Eh? Scaramouche ...

Aquest queda pensatiu mentre tothom el mira.

¾     Ja està! La posem dins una caixa ben tapada i embolicada i l’enterrarem al proper poble. Si algú fa massa preguntes respondrem que ha marxat a veure la seva mare que està molt malalta. Ep! Parlant de tot! Queda alguna cosa per sopar. Tant exercici m’ha esgotat!  I només arribo, i em feu barrinar el cap.

S’asseu al costat del foc, agafa la cassola i tria una de les cuixes sobreres de pollastre. Aleshores sense miraments, ni per girar-se a mirar com treuen a la Flamínia del remolc aprofita per fer unes bones queixalades i un traguet de bon vi.  Poc després repenjat en uns coixins deixa anar a l’aire de la nit uns roncs que mostren clarament la seva indiferència al succeït. 

Miquel Pujol Mur

LA MARMOTA

L’Anna, “la profe” avui ha dit que ens porta un regal per al grup d’escriptura del dissabte. Ha tret un paquet gros embolcallat amb un gran llaç groc i la posat damunt de la taula.

Al treure el paper, em descobert que hi havia una gàbia i a dins una marmota hi dormia plàcidament. Hem quedat tots bocabadats i sorpresos. Crits i gestos d’admiració...  “ho...” “quina cosa més maca! “  “que tendre” , “que bonica”. Tothom l’observava entre encuriosit i sorprès i sobretot  quan la bestiola ha obert els ulls i ens ha mirat. 

Llavors la profe ens ha dit,

¾    Des d’avui aquesta serà la vostra mascota, la mascota del grup.

El problema ha vingut quan han parlat de com i qui se’n hauria de fer càrrec, qui l’hauria de cuidar. Sembla que la cosa més lògica seria fer torns rotatius, cada setmana cuidar-se’n una persona diferent. emportar-se-la a casa seva i portar-la el dissabte següent.

Llavors han vingut les de dolor. Cadascú va exposar la seva raó per evitar fer-se’n càrrec,  “què si el meu nét té al·lèrgia als animals de pel”,  l’altre, que “la dona o el marit no suporten els animals a casa”, un altre, “nosaltres marxem sovint i no la podem deixar sola”... i així una i una altre excusa per evitar cuidar aquell animaló.

¾    No hi ha ningú que pugui cuidar de la marmota- va dir l’Anna tota mosquejada . Com  pot ser que sigueu tant ingrats?

Tota la colla del grup estava amb el cap baix, sense gosar mirar “la profe” , aquesta encara anava lamentant-se de la falta d’interès per regal. De sobte va callar, hi va haver un silenci sepulcral, ningú gosava dir res. De cop l’Anna va esclafir en una gran riallada,

¾    Que tot és una broma!!!  Quines cares. És la marmota del meu fill.

/25/10/2018/

LA FLAMÍNIA S’HA PENJAT I

Inspirat en la novela “Scaramouche” de Rafael Sabatini.

El circ ha acabat la funció. No és un circ clàssic amb animals i espectacles de trapezistes i de malabaristes. No, és el que podríem dir un envelat de lones amb un escenari per representar funcions de teatre ambulant. Allò que es coneix com la comèdia de l’art.

Fa una estona cinc membres de l’elenc teatral, encara vestits amb la roba del seus respectius papers, sopen tranquil·lament. Al mateix temps que de comediants, també fan la feina de camàlics muntant i desmuntant l’espai teatral. Com en totes les companyies de gent heterogènia les relacions són plenes de camaraderia i també de petites o grans enveges.

Mes amb tota, aquesta baluerna de passions i odis conviuen el més amigablement possible.  Acabant el darrer mos el Leandro s’ha aixecat per veure què fa la Flamínia que no s’ha presentat al sopar. Tots ja cansats s’acomiaden i es preparen per recollir-se i anar-se’n a dormir en els seus respectius remolcs. Quan de sobte un xiscle dolorós, sortit del més profund del fons de l’animal humà  ha ensordit les converses. Un dels més decidits, l’Arlequí, ha entrat al remolc, ha mirat a dins i baixant l’esglaó ha dit esparverat:

¾     Ostres! Ostres! I ostres! Collons i recollons! La Flamínia s’ha suïcidat.

¾     Què dius! - exclamen a l’uníson la resta de la “troupe”.

Ara, pesarosos, s’estan al voltant dels remolc plorant a llàgrima viva i amb cares molt tristes. I com si fossin un cor pregunten:

¾     I el Leandro?

¾     Plora als seus peus. - Respon compassivament l’Arlequí.

En aquestes, pel camí del poble venen xerrant animadament dos artistes més. Són el  Pantaleone, l’amo de la troupe  i el Balanzone, que interpreta generalment el paper de metge. Males llengües comenten que a la seva joventut havia fet un curs de medicina, però va haver de fugir per males pràctiques. La Colombina corre àgilment i, amb un salt, es llança al coll del Pantaleone. Aquest llueix com sempre uns pantalons molts grossos que li serveixen per dissimular la seva obesitat, també per actuar en els papers que representa.  L’espavilada noia hàbilment li registra les butxaques i li pren unes quantes monedes aprofitant-se de la seva creixent inquietud.

¾     Què us passa! A què venen aquesta plors? – pregunta neguitós l’empresari- Avui la funció ha estat un èxit. L’alcalde està tant content que demà ens deixarà fer una altra rua pels carrers del poble per atreure més gent a la funció. Segurament podrem estar-nos una setmana actuant en aquest indret.

¾     La Flamínia és morta! – Xiuxiueja a cau d’orella la mossa.

¾     Què t’empatolles! Desgraciada. – Exclama el Pantaleone.

¾     Sí, s’ha penjat.- respon desvergonyidament, tot fent un gest de torçar el cap

¾     No em facis bromes, que te’n donaré una, que te’n recordaràs.

¾     Guaiti-ho vostè mateix.

¾     Ja hi vaig jo! - interromp amb aire professional el Balanzone.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

EL GLOBUS TERRAQUI

Avui la “profe” ens ha portat una petita bola del mon en miniatura i ens ha dit,  apa ara a escriure...

Sempre m’han agradat mon els globus terraqüis, com que jo de petita mai n’havia pogut tenir cap, encara recordo la il·lusió que em va fer quan vaig comprar el primer pel meu fill, quan aquest tenia set o vuit anys.

Encara el tenim a casa, per més que els fills ja en siguin fora. Les vegades que l’hem fet servir , primer quan els nens eren petits pels estudis. Quan ja van ser més grans , per preparar els viatges que fèiem,  sobretot quan volies anar lluny i havies d’agafar avions, per saber quins països havies de creuar per anar aquí o allà i per saber la situació del país on anavem.

Ara alguna vegada  encara ens el  mirem  per situar algun país exòtic  o desconegut que normalment forma part  d’alguna noticia que donen per televisió.

10/11/18/

EL MÚSIC

Vaig entrar a l’habitació. El silenci omplia l’espai. El piano encara tenia el teclat obert. No vaig veure al Marcel. A les meves orelles encara arribava el vibrar de la darrera nota. Sabia que s’havia tancat per repassar un concert i composar una nova música. Ens havia dit que la volia presentar a un concurs de nous compositors a l’Scala de Milà.

El tamboret era mal posat, de gairell al teclat. Les tecles banyades per la llum que entrava pel finestral mostraven la clàssica lluita del blanc i el negre.

Aleshores vaig adonar-me del faristol caigut. També d’un paper arrugat i i llançat al terra. Vaig allisar-lo i el vaig llegir.

“No puc més, mai més la música clàssica”

El Marcel va desaparèixer com si no existís, com si no hagués viscut mai.

Anys després el vaig veure. Desastrat, mal vestit i brut. Tocava un clarinet a l’entrada d’un bar. Me’l vaig mirar i em va sorprendre la seva cara de felicitat. Vaig comprendre de seguida que s’havia trobat a sí mateix.

Miquel Pujol Mur

RELLOTGE DE SOL D’ULLS BLAUS. CADAQUÉS

Passejar per les terres estimades del mestre Salvador Dalí sempre pot donar-nos sorpreses.

Que us sembla aquest rellotge de sol de formosa cara i amb uns ulls blaus que potser volen donar enveja al mar.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

FINS LA MORT ESPERA

“Qui espera es desespera”

Vull contradir el que diu la dita de que “qui espera es desespera,” perquè a vegades l’espera també pot ser dolça, sobretot tot quan esperes que arribi un ser estimat per dir-li l’últim adéu. 

La Zenira, es una dona de 94 anys, que viu en un poblet petit de Romania. El més que ve farà quinze anys que va morir la seva filla, la Violet,  el tràngol més difícil que pot passar una mare. La Mina,  la seva néta va ser el seu consol, als seus divuit anys , era la viva imatge de la mare i a més vivia juntes a la mateixa casa. Els altres germans vivien en llocs força llunyans.  Ella i el seu germà petit, junt amb el pare van fer una pinya tots plegats i van tirar endavant  aconseguint vèncer la tristesa i el dolor, no els preocupava l’escassetat d’aliments, que treien de la petita terra que conreaven ni les penúries i la pobresa que això comportava.

Treballaven molt, tenien el suficient per viure sense gaires comoditats. Quan la Mina tres anys més tard va dir que volia marxar a un altre país per intentar viure més bé i aconseguir un futur millor, la dona ho va entendre, encara que amb tristesa, la va deixar partir. Et vindre a veure cada any i t’enviaré diners, la Zara em diu que allà on és ella,  si vull demà tindré feina. La dona amb el cor partit la va encoratjar perquè fes el que cregués millor, era jove i  havia de fer la seva vida, a més tindria la seva germana a prop.

Ja feia uns anys d’això, la dona mentre va poder va portar la casa, cuidava del gendre i el nét que mai es va casar. La seva alegria més gran va ser  fa tres anys, l’estiu que la Mina va passar un més al poble, va tornar per casar-se allà i  es van reunir altre volta tota la família, ella no podia gaire, ja havia complert els 90, però no es va voler perdre l’esdeveniment. Estava contenta fins que la noia va marxar, que com cada  any que la  la visitava, s’entristia molt quan marxava, sempre pensava que era la última vegada que la veia.

La Mina, avui quan ha sortit de treballar, el seu pare l’ha telefonat que la iaia estava molt malament que segurament no passaria masses dies. Ella que esperava amb il·lusió arribar al setembre,  quan li donaven les vacances,per poder veure-la i poder-la abraçar. Ella llavors ja no  hi seria.  Va parlar amb el marit , aquest llavors  estava sense feina, l l’hi va dir que demanes les vacances ara, ja. Van buscar bitllet d’avió, i el dissabte emprenien els dos rumb cap a Romania .

Cada dia el pare, que era qui la cuidava ,  veia  com la Zenira s’estava acabant, no menjava res, però resistia. El que ell no sabia era que el què la mantenia viva era l’esperança que arribaria la seva Mina i almenys podria estrènyer la seva ma i ella li donaria la última abraçada, només esperava això per morir-se, per anar-se a reunir amb la seva filla. Esperava dolçament la mort, però volia tornar a tenir la neta a prop, sabia que no li podria dir res, la seva debilitat li impedia dir cap paraula, però volia sentir la seva proximitat i la seva veu per poder anar-se’n tranquil·lament

.

Fa poc que han arribat, la fina orella de la dona ja ha sentit que la seva nena era allà abans d’entrar   a veure-la ,  la seva pregaria havia estat escoltada. Sentia els passos que s’acostaven, com s’obria la porta, com ella si acostava li agafava la mà. Va obrir els ulls i li va fer un somriure. Llavors ella la va abraçar i la omplir de petons. Una llàgrima de felicitat lliscava per la galta de la dona moribunda.

Aquella nit la Mina es va  quedar a vetllar l’avia. Li parlava fluixet, la dona l’escoltava entre boires. Al cap d’unes hores, ja feia estona que el cor havia deixat de bategar però el seu cervell encara escoltava les dolces paraules de la seva petita que s’anaven allunyant mentre trobava que l’agafaven del braç, era la ma de la seva filla que l’havia anat a rebre.

 /10/04/2018/

LA TOMBA DE LA TERESA

Al cementiri més petit del país i segurament d’Europa només hi ha una sola tomba, la de la Teresa. Ubicat a uns centenars de metres del poble de Bausen, a la Val d’Aran, en mig del bosc, no hi ha carretera, només un corriol, però es molt conegut tan per excursionistes com senderes.  La seva història:  una bonica història d’amor. Sembla talment una llegenda, però és totalment verídica.

Estem als inicis del segle XX, en aquest petit poblet, la Teresa, una noieta adolescent s’enamora perdudament del Xisco , el seu cosí que la correspon. La parelleta vol fer les coses ben fetes i decideixen casar-se per l’església. El capellà del poble els diu que al ser cosins necessiten una dispensa canònica, però val molts diners, són molt pobres i com ells no tenen diners , el prelat es nega a casar-los i per això decideixen viure plegats. El capellà es va enutjar molt, per ell són pecadors,  però la gent del poble els accepta plenament com a qualsevol altre matrimoni del poble.

Van viure uns anys molt feliços. Van tenir dos fills que eren la seva joia. Als pocs anys la Teresa va agafar una pneumònia i va morir, només tenia 33 anys. Era l’any 1916. Llavors el capellà també es va negar a enterrar la noia al cementiri, perquè va morir en pecat. S’ha de tenir en compte el context d’aquella època, pel que fa a creences religioses.

Aquella nit tots els veïns del poble és van unir per donar a la Teresa, que era molt estimada, una estança digna en la  seva última morada. A uns centenars de metres del poble en una clariana del bosc van fer una petit cementiri, no massa allunyat, però prou per passar desapercebut i evitar-se  complicacions . El van rodejar  amb  una muralla de pedra, a dins van excavar una tomba, mentre altres fèiem la  làpida per tancar-la. Van tancar la muralla amb  una porta enreixada, al voltant d’un  arbre  que donava ombra a la làpida que encara avui es pot llegir. Allà descansa plàcidament la Teresa en el seu petit cementiri en la quietud del bosc i rodejat d'altes muntanyes..

 El Xisco i els nens durant la guerra civil van passar a viure a França, ja que la frontera no era massa lluny i ja no van tornar. Si però si que néts i besnéts venen de tant en tant al poble, on hi tenen casa  i van a visita la tomba de l’àvia Teresa.

02/10/2018/