ENTRE SOMNIS I REALITAT

“Sigues el nen que somia i l’adult que fa realitat els seus somnis”

Com m’agradaria tornar a se aquell nen petit que somiava despert en construir una aeronau per anar cap a la lluna i viatjar per l’espai, i allunyar-me de la terra i dels problemes; mentre amb els meus “Legos” intentava mil i un  dissenys  per fer-lo cada cop mes complicat. Després ja més grandet muntava i desmuntava aparells electrònics de casa intentant esbrinar les connexions i els mecanismes del funcionament i sovint n’arreglava alguns d’espatllats que tornaven a funcionar, algun altre també havia deixat de funcionar per sempre amb els meus enginys.

Després cap a l’adolescència somiava i desitjava que la Marina, una noia que m’agradava molt en fes cas, però com que era molt tímid, així que la veia venir girava cap a un altre costat però jo no deixava de somiar amb ella... que bonic seria passar la vida junts, tenir fills... només eren somnis.

 Recordo la iaia que em deia sempre que si alguna cosa la desitges molt, i poses l’esforç i la somnies sovint l’acabaràs aconseguint.

 

Les coses li van anar bé al Dani, va estudiar enginyeria electrònica, va trobar una bona feia en una multinacional i aviat va ascendir a un lloc important. És va enamorar, no de la Marina, sinó de la Carla, que va conèixer a la “Uni” i després d’uns anys d’estar junts és van casar. Van tenir dues nenes precioses que es portaven poc més d’un any. Vaja, que la vida els hi somreia, s’havien fet realitat alguns dels seus somnis, eren feliços. Que més es pot desitjar.

Fa dos anys la cosa va donar un gir inesperat. La Carla va agafar una petita depressió, és cansava molt, menjava poc i tenia un color molt pàl·lid . Després de metges , anàlisis i probes; el diagnòstic ...”Leucèmia”. Llavors van venir els tractaments, la “quimio” i el trasplantament  de medul·la. Després la recuperació,  aïllada  dins aquella bombolla, sense ningú poder acostar-s’hi, per el perill d’infeccions. Les nenes plorant d’amagat per no entristir-la i ell fent el cor fort per les menudes.

El Dani resistint, tan per ella, com per les nenes. Cal tornar a ser fort, desitjar i somniar que tot anirà bé i que ens en sortirem. Això és el que es repetia ell amb les nenes i també amb la Carla, a qui no va deixar d’animar i donar suport en cap moment. En els tràngols més amargs es repetia, i repetien contínuament, que se’n sortiria i ho desitjaven fermament.

Avui pensava en totes aquestes coses, en una d’aquelles nits d’insomni, que de tan en tan li agafaven d’ençà que va començar la malaltia, mentre mirava  la Carla dormint suaument al seu costat. Sembla que el pitjor ja ha passat, però encara ens queden un parell d’anys per davant per saber que el problema s’ha resolt.

La realitat a vegades es fa dura, però sempre s’han agafat a les paraules de la iaia, que han inculcat també a les filles.  Cal desitjar molt una cosa, somiar-la i treballar per aconseguir-la. Ara no era ell sol qui ho desitjava, són tots plegats els que ho somien, desitgen i treballen perquè la Carla es recuperi plenament i torni a ser la mare, la mestra, l’esposa, l’amant que ha estat sempre. El desig, el somni  i l’esperança els acompanyarà fins a la completa recuperació...

-28-05-2018-