La nostra mentora intenta en tota
ocasió moure’ns les idees per despertar, encara no sé què, dins el nostre
cervell. Avui com “leiv motiv” ens ha donat aquestes paraules.
Em recorda a un professor d’un curset
de vendes, que a les tardes després de dinar, quan veia que les idees
s’adormien, llançava de cop i volta, una copa de cristall a un costat de la
classe fent-la miques. Ens deia que ho feia per elevar, mitjançant un ensurt,
el nostre to vital.
Però vull dir que jo particularment
crec ser ja com una gerra de cervesa, en un principi plena i escumosa però a
mesura que passa el temps, en aquest cas els anys, va perdent la qualitat, queda
més minsa de capacitat i finalment és mancada de l’element passional, el gas. En
poques paraules sense bombolles i sense gràcia.
I ara prou! Em demanareu a què venen
tantes paraules que no tenen res a veure amb el tema. Pensava en un servei
d’urgències, amb una noia, mossa o dona, demanant auxili desesperada. El metge,
en aquest cas metgessa, una deu d’aigua, un avenc, un xicot que havia caigut.
Després, ja malpensat em deia que la noia, potser l’havia empès amb tota la intenció
i a més hi havia llançat pedres grosses per la boca del forat. Sincerament, no
sabia que escriure.
Només m’ha sortit això.
Amb les mans esgarrapades i
el cor encongit
atio les brases del nostre amor
cercant en elles
l’essència del nostre viure.
Amb les mans esgarrapades i
el cor encongit
penso, oh! companya amiga
en tots els feliços moments
que van conviure junts.
Amb les mans esgarrapades i
el cor encongit
per la dura feina
sento el bàlsam de la teva mà
damunt la meva esquena.
Amb les mans esgarrapades i
el cor encongit
les teves carícies fan brollar
la foguera del nostre amor.
Amb les mans esgarrapades i
el cor encongit
acarono els teus cabells i
cerco els teus llavis
per depositar un òscul
de vell enamorat.
Hi ha tantes coses que faria
amb les mans esgarrapades i
el cor encongit
però sempre, al teu costat.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada