M’aixeco i marxo,
dret com un rave, cap els excusats. Faig allò que s’ha de fer i aprofitant-me
de la solitud trec de la butxaqueta de l’armilla la bosseta de la “marededéu”.
No penseu malament no vaig a resar a cap estampeta, però una mica de droga, en
certs moments, no va gens malament. Potser m’inspirarà i trobo a l’animaló. Em
poso una ratlla de polsim blanc al dors de la mà, l’apropo al nas i aspiro
profundament. De seguit noto una escalfor per dintre meu com si s’hagués engegat
un motor de moto revolucionat al màxim. Tot seguit un munt de colors ballen
davant meu. El meu cos tremola un xic enardit per les sensacions.
Primer formo
part d’un vermell fosc i rabiüt que poc a poc es transforma en un blau cel.
Ràpidament s’enfosqueix fins a convertir-se en un color negre com a gola de
llop. Aleshores sóc engolit, pel no res, fins a arribar a una estança sense
caps ni peus d’un pujat color rosaci. Mig recuperat i veient tot de color rosa
prenc el pom de la porta i... Ostres! Damunt el marbre del lavabo hi ha un gos
petaner de color marronós i blanc que em borda mort de por.
Vatua l’olla!
Que forta és aquesta marededéu! Ja li diré al camell de la plaça! Sense fer ni
cas dels lladrucs obro la porta disposat a esmunyir-me. Però faig la primera
passa i escolto un crit que ve de baix.
¾
Eh! Oiga paisa! No pretendera
pisar-me. Malage!
Horroritzat miro
a terra i veig un homenet petit, petitó, com una figura de pessebre. M’ajupo i
l’alço. Però cosa estranya a mesura que dreço la meva esquena el personatge
creix i creix. Finalment els seus ulls en miren de fit a fit a la meva mateixa
alçada. Esparverat li crido:
¾
Qui és vostè?
¾
Yo! -Em respon- Quien quieres que
sea, tio. Yo soy el Paquillo, la “figuriya” que esta delante del belén. I ese,
és mi perrrillo, el Pepe.- dirigint-se al gos li diu- Donde te has metido,
bergante, que te daba por perdio.-
Aleshores dirigint-se a mi em surt en aquestes.- Qué es mono mi Pepillo.
Mira que bigotes que tiene. Cuando los mueve tiene tanta gracia que me recuerda
a mi suegra.
El meu cap està
cada cop més espès. Me’l miro i li pregunto:
¾
D’on és vostè?
¾
Pero que no lo ves? Yo soy de
Mataró, mi niño. Solamente por el tamaño de mi cabecilla se nota. Los de mi
pueblo tenemos fama de ser un poco cabezones. No lo sabias, ricura.
Assento amb el
cap (ho he sentit dir) però inquireixo una altra resposta.
¾
I essent de Mataró com és que
parla l’andalús. El Peret parlava en català.
¾
Pero mi niño! La Maresma es grande
y yo soy del barrio Hondo. Allí too el personal parlotea como menda. Ná de ná
d’inmersión lingüística. Toos, toitos, como en el pueblo.
¾
D’acord veiem, vostè al Casal de
Berga que hi pinta?
¾
Ná. Un paio de mi pueblo, que es
muy cachondo, me ha subio y me ha puesto al belén.
¾
En el pessebre? - exclamo sorprès.
¾
Sí. Al laito mismo de los
pastores. Tienen una buena fogata i se pasan una botilla con un vinillo que
hace cantar como los mismos ángeles.
¾
Però vestit així?
¾
Que quiere que haga, mi niño, asi me trajo el paisà y así visto. Con traje
campero, botas, chaquetilla corta y un buen sombrero cordobés.
¾
Però vostè desentona al pessebre.
¾
Oye, quillo, más mal veo a ese que
esta de cuclillas haciendo fuerzas para...ya lo sabe tú. Majete, que haces cara
de buena persona, bajame ya y ponme bien arrimao al fuego y a la bota. Que yo
les canto a los pastores unas seguidillas a “tutiplen”.
Amb les botes
comença un talonejar a terra, malgrat jo sigui un negat no puc dir que no tingui
una certa gràcia. Seguidament comença a cantar per “lo bajini” i mirant-me a la
cara em diu:
¾
Si, así se canta. De dentro a
fuera, sacando las fuerzas i el sentio de donde los hombres, son hombres, i las
mujeres, mujeres.
Ja cansat de
sentir-lo garlar el prenc amb molta cura, de seguida la parella de figures redueixen
la seva mida, agafo l’ascensor i els porto al pessebre. Quan hi arribo, no sé
que em passa, tal vegada una ensopegada, un altre cop el cel blau fosc.
Sincerament, no ho sé. He caigut quan llarg sóc damunt el ben muntat naixement.
Les figures esparverades han saltat pels aires. L’aigua del riu surt a raig
pels tubs. Les bombetes espurnegen. La verge Maria ha fugit amb un mosso, un
moro dels camells del Mag negre. A sant
Josep només se li veu el bastó, caigut rere la vaca i la mula ha fugit
perseguint un bonic corser del Mag ros.
Total el
despropòsit més gros i el paio del barret cordovès que em mira i em diu emprenyat:
¾
Malage! Sapastre! – no sé d’on li
ha sortit aquesta paraula, no ho sé- ya me puedes buscar a mi Pepillo. Si no te
voy a dar una somanta de palos.
Ple de mal, la
cama coixa, la mà mossegada, no sé per quin gos, torno lentament a l’aula.
Tothom em mira amb cara impassible. Com si no hagués passat res. Ostres! Fico
la mà a la butxaca i en surt el Pepillo.
Miquel Pujol
Mur.
Mal que mal, va trobar l'animaló del casal ! hehehe A veure com els hi explica als altres !!
ResponEliminaDe vegades m'es val callar i no dir gaires coses. Gràcies pel teu comentari.
Elimina