LA IAIA PILAR

Contempla el mar que s’estén davant seu , aquell mar blau fort , tornassolat,  que les càlids raigs de sol fan encara més intens.  Mentre assaboreix un deliciós còctel de fruites, sense alcohol, l’edat i les foteses de la salut no li permeten; està atenta a les anades i vingudes dels dos bessons de nou anys que entren i surten de la piscina on es refresquen. És feliç al veure als petits com es cabussen dins l’aigua.  Ara arriba la Berta, una joveneta de quinze anys que li deixa una bossa , li fa un petó i li diu,

¾    Iaia, et deixo la bossa

¾    A dos quarts de dues  aquí amb el teu germà per dinar

¾    No sé si haurem acabat la competició. No trigarem. 

La mira com s’allunya cap a l’altre banda del vaixell on hi ha la competició de handbol, on els dos competeixen. Es torna a mirar els petits i es submergeix de nou amb les seves cavil·lacions. El llibre que llegia ha trobat una cita: “La vida és una obra de teatre que no permet assaigs...  per això  canta, riu, balla,  plora i viu intensament cada moment....     abans  el teló baixi i l’obra acabi  sense aplaudiments”   (Charles Chaplin) És queda pensant en aquesta cita. Quanta veritat en aquesta frase. Si la vida fos això,  només un assaig, al final de l’obra  seria diferent, segurament millor, o potser pitjor. Bé, jo ara no em puc queixar, el final de la meva obra es prou plaent, però per arribar aquí, per quantes giragonses he hagut de passar .

Mirant enrere,  les coses no han estat tan plàcides, ni tan bones, com ara. Treballar, treballar i sempre treballar , del matí fins a la nit i sense mai vacances. De petita ajudant als pares al bar, al sortir de l’escola algunes estones; els caps de setmana no em movia del bar: servint taules, recollint o rentant plats a la cuina, feia el que calia. Cap  a l’adolescència algun diumenge a la tarda podia sortir amb les amigues una estona, si no hi havia res especial.

Després amb vaig casar amb l’Albert, quin altre pencaire, només vivia per treballar i acumular diners, que si la granja, la terra, el bestiar. Era un no parar. Llavors van néixer els tres nens.  La feina de la casa, els sogres, els petits... a més  ajudant en el que podia en les feines del camp. Mai van tenir una setmana de vacances, només alguna sortida d’un dia, de tant en tant, al vespre s’havia de ser a casa per arreglar al bestiar, era un no parar. A mi m’hauria agradat tenir una setmana de vacances, anar a la platja, gaudir dies de lleure amb els nens, fer algun petit viatge, llavors ja teníem cotxe; però no es podia,  la feina era el primer. Al créixer els nens ja van anar de colònies, al ser més grans ja feien sortides amb els amics. Llavors cap a estudiar a Barcelona i ja fer la seva vida.

La gran decepció de l’Albert va ser quan cap del fills va voler continuar la tradició familiar , ni saber  res de la terra ni dels  animals;  que de jovenets els havia tocat també d’ajudar. L’avi Andreu, sempre el cridava que no havia sabut educar als nois en el treball; que això d’estudiar era una bajanada, l’important era treballar i guanyar molts diners.

Jo sempre vaig fer costat als meus fills en els estudis, volia que tinguessin una vida millor que nosaltres, que escollissin el seu camí. Amb això l’Albert va estar d’acord i em va fer costat. En acabar els estudis cada un ha seguit el seu destí. El gran viu i treballa a Alemanya, i els altres dos fan de mestres a la comarca.

Amb els fills fora , l’Albert va començar a deprimir-se, metges  i més metges. De primer jo portava les regnes de la casa pairal amb l’ajuda del sogre, que podia poc i d’un mosso. Aviat va ser necessari vendre-ho tot i anar a viure al poble. La depressió que no era tal , va esdevenir una cosa més greu i amb uns mesos de patiments i ensurts, l’Albert ens va deixar. L’avi va quedar molt tocat amb tot això i va començar a perdre la xaveta, i amb un any més tard va seguir al fill.

Vaig quedar sola i desemparada, amb diners, això si, però sola. El fill petit, que s’havia casat i  vivia al poble, volia que anés a viure amb ells. Hi anava a vegades, alguns dies, sobretot quan va néixer l’Aida i un any més tard el Biel, però ja havia trobat el gust a la independència, no haver de dependre de ningú i poder fer el que volgués, tenia ganes de viure sola . Sortia amb  algunes amigues, amb les  que anàvem a ballar o de viatge. Vaig viure uns anys  de maduresa molt bons.

Ara visc una altre etapa als meus 82 anys; algunes amigues ja han marxat  i dues són a la residència on les vaig a veure de tan en tan, però que ja ni es pot mantenir una conversa amb elles.

Fa tres anys que me’n vaig de creuer amb els meus néts, L’aida i el Biel ja tenen 15 i 14 anys i els bessons del fill petit en van fer 10. Ells estan encantats i s’ho passen la mar de bé, viatjar d’aquesta manera, i jo també. Jo els acompanyo a ells i ells a mi. Coneixem gent  nova fem excursions. Bon  beure, bon menjar. Descansar, piscina, espectacles, massatges;  gaudeixo de la vida i de cada moment. Això és  vida... canto , ballo, ric, em passejo  i penso seguir-ho fent mentre pugui. Fins que s’abaixi el teló definitivament.

Ha, si., per l’estiu vinent, el Gerard, el que viu a Alemanya, m’ha convidat a mi i als quatre néts a fer un creuer pel Rhin, fins a Budapest amb ells. Així coneixerem al petit  Edgar que ara té tres mesos, llavors ja tindrà més d’un any, i podrà jugar  amb els cosins catalans que es veuen ben poc i a la vegada tots passarem uns dies relaxant al creuer, gaudint de la mútua companyia i també coneixent aquelles terres  centreeuropees .

  relat 4 de setembre-