UNA LLIMONADA SIS PLAU

A la tarda, la calor era asfixiant, no és veia ningú pel carrer i encara em faltava una hora per la visita al especialista , però m’havia d’adaptar a l’hora del bus per anar a la capital de comarca on tenia consulta l’eminent especialista que feia  dos  anys que em tractava aquella dolència pulmonar.

Per  refrescar-me una mica vaig entrar en l’únic bar que hi havia per aquella zona, pensant que l’aire condicionat em retornaria una mica, mentre prenia una beguda refrescant ben fresqueta,

¾    Una llimonada sis plau? –vaig demanar al noi que hi havia darrera la barra.

Seguidament em vaig asseure en una taula buida, com quasi ho eren totes  i ja començava a entendre el perquè. L’aire de dins s’assemblava al de fora de calent i fastigós. Dues finestres obertes, en lloc d’airejar un xic, encara feien que entrés més la calor de fora. La veu del cambrer rem va sobtar,

¾    Que em pot ensenyar el carnet d’identitat?

¾    Escolti, per prendre una llimonada, no crec que li hagi d’ensenyar res.

¾    Sis plau. Ensenyi’m el DNI o aviso a la policia.

¾    Per quina raó li haig d’ensenyar. Només vull una llimonada.

¾    Quan m’ensenyi el DNI li portaré la llimonada.

¾    Doncs se la confita i jo foto al camp

Vaig anar per aixecar-me i recollir el paquet que portava, quan aquell home em va agafar pel braç i em va fer tornar a seure. Ja em vaig esparverar una mica.

¾    Va, a veure,  truqui a la policia –li vaig dir.

Ja no va caldra dir res més. En aquell moment entraven a l’establiment cinc o sis mossos d’esquadra, apuntant- me amb les pistoles i cridant que no em mogués. Em vaig quedar tremolant sense ni moure un dit del peu.

¾    El paquet, no toqui el paquet i vingui cap aquí.

¾    A veure que això és meu.

¾    Que hi porta a dins? Va preguntar un mosso.

¾    Són unes ampolles de vi, per regalar al metge que vaig . Amb tot el vostre cuento  anat d’hora arribaré tard.

¾    Ensenyin el DNI, o no surt d’aquí.

Tal com estaven les coses vaig pensar que el millor era donar-los-hi el ditxos document. Vaig obrir la bossa de mà. Vaig re buscar entre les coses, i .... no podia ser, l’havia deixat a l’altre bossa. Em vaig posar molt nerviosa. Vaig creure que ja em deteníem. Suava tinta, i amb cara de circumstàncies els vaig dir,

Senyors, ho sento, el DNI me l’he descuidat a casa, si els serveix aquí porto la citació de visita del metge i la targeta sanitària.

¾    Va ensenyi’m aquest papers – va dir un, mentre se li escapava un somriure per sota el nas.

¾    Ara faci el favor d’obrir aquest paquet – va dir un altre

¾    Amb el que m’ha costat d’embolicar.

Mentre treia del embolcall del paquet i els mostrava les tres ampolles de vi que hi havia dins , els vaig dir,

¾    Em poden explicar que es el que carall passa? Què es tot això de molestar la gent.

¾    Bé, tenim un avís que un perillós delinqüent  i terrorista ha estat vist per aquets indrets de la ciutat i la descripció coincideix  amb vostè i la seva vestimenta i  ho havíem de comprovar...

Després de tornar-me la citació, la targeta sanitària i el paquet desembolicat, vaig sortir d’allà esperitada, acalorada i assedegada.

10/05/2017/

L’ESCAPADA DE CARNESTOLTES III

La dona dubta uns instants però finalment respon:

¾     Jo, Amelie. I tu...

¾     Quin nom de so més agradable!!- i llavors repeteix com en un encanteri. – Amelie!!! Amelie!!!.- finalment contesta.- Jo, Joan. 

L’orquestra inicia altre cop la música. La parella torna a ballar. A ballar ben arrapats i malgrat els vestits noten, en el seu cos a cos, el foc que encén tots els sentits del seus cossos.  

El Joan i per que no dir també la muller, tenen tots els sentits en plena ebullició. L’excitació de l’amic particular nota la escalfor del cos de l’Amelie. Igualment xopes de suor les sines d’ella s’oprimeixen en el cos baronívol. Ja exacerbats tots el sentits, el Joan ha proposat:

¾     I sí?

¾     Per que no!

¾     Vols anar a...

¾     Qui ens ho priva...

¾     Ningú!

¾     Potser penses en la teva parella. Per què també en tens.

¾     Penses tu, en el teu home.

¾     Pobre home! Pensa que trobarà. No sé què?

¾     Anem! 

Agafant-la per la cintura, ben afermat l’un i l’altre han sortit de la sala per buscar un lloc més íntim per satisfer els seus desitjos. Han tafanejat diferents sales fins que han trobat una, segurament la biblioteca de l’antic palau, que malgrat les veus en veu baixa i alguns que altre sospir i gemec mal dissimulat, també algun crit ofegat, ofereix una sèrie de sofàs de grans proporcions per folgar discretament. 

Mig vestits, mig despullats, sense cap vergonya inicien el joc de parella. Tal vegada poden ser observats per altres també dedicats a la feina de gaudir. Això encara ho fa més excitant. 

Ha trobat el Joan unes sines goloses de ser xuclades. Ha baixat cos avall i ha trobat, mai l’havia complagut la Sara malgrat ho havia demanat en múltiples ocasions, un mont de Venus  fi i llis. S’ha abocat com si fos el paradís, entre mostres de gran delit de la dona. Igualment ha estat complagut, mostrant per part de l’Amelie un gran plaer. Sembla ben bé que vulgui extreure les més profundes llavors del seu interior. Poc després cavalquen, tant damunt l’un com l’altre en una recerca de múltiples posicions. Al Joan li ha ofert un nou lloc per gaudir que mai li havia passat pel cap demanar-li a la Sara. Quina cara hauria fet i segurament emprenyada no li hagués parlat en una setmana o dos. Quin geni que té la Sara quan es rebota! 

El Joan ha gaudit plenament del sexe amb aquella dona que ho admet tot sense fer cap esgarrifança. Com són a les fosques s’han mig tret les mascares, però no havia pogut encara contemplar la  cara a l’Amelie. Aleshores un raig de llum filtrat per un dels cortinatges, ja comença a aclarir-se  el dia, ha il·luminat les faccions femenines.  El crit de Joan ha estat esgarrifós.

¾     Tu!!! 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

L’ESCAPADA DE CARNESTOLTES II

Una veu incitadora, fosca i queda, amb una sorprenent modulació, com si fos d’un país rar i llunyà li demana perdó en francès. Si no hagués estat pels seus desitjos de viure la gran festa de bon grat hauria perseguit  a la formosa dona. Però el moment màgic s’ha trencat i la dama ha fugit lleugera com una gasela a una habitació propera.  

El Joan té una invitació, pagada a preu d’or, a un palau de gran categoria que deixa els seus salons per gaudir dels excessos carnavalescos. Ja que vol tenir una aventura, només una en la seva vida, aquesta ha de ser extraordinària.  Una odissea completament especial i de categoria. 

Una gernació d’homes i de dones balla en la gran sala adornada amb mil oripells. Pren i es beu dues o tres copes de xampany de les cambreres o cambrers que passen contínuament. Altres servidors també li ofereixen en les seves safates algun petit piscolabis. Tant andrògina és la indumentària dels criats que el Joan li hauria fet por intentar tenir cap relació amb ells, al no saber reconèixer a quin sexe s’amaga sota la vestimenta. 

Aleshores ha vist a la mateixa dona amb qui ha ensopegat en el passadís de l’hotel. La gentil dama que l’havia fet sentir jove i ardent com si la meitat dels seus anys haguessin desaparegut de cop i volta. En el seu pensament es veu com un xicot de vint o vint-i-dos anys que vol perseguir la papallona d’un somni. Però en un pla menys idíl·lic, molt més carnal. Els miratges, la fantasia i la poesia de la joventut han quedat força enrere. 

Ha anat al seu encontre, ella sembla que també l’ha reconegut. Li demana per ballar una d’aquelles danses. Després, sense cap vergonya han seguit ballant, però el Joan ha aprofitat per buscar el cos a cos que li fes veure el seu anhel. Ella no fa cap signe d’estar molesta. Encara més, el seu entrecuix es mou inquiet contra el membre exaltat de l’home. 

Un cop parada la música la muller li demana suaument, amb aquella veu tan seva, una copa de xampany amb l’excusa de la set. Mentrestant s’asseu. El Joan ràpidament pren la copa d’una safata i li ofereix galantment. Ella li dona les gràcies amb el seu rar parlar. Una barreja de diferents parles. Ell li pregunta si per casualitat és catalana per la sonoritat de la seva veu. 

Ella li nega amb una rialla i li contesta:

¾     Sóc francesa, de Perpinyà, i per això potser alguna paraula té alguna semblança vocal, però he viscut molts anys a l’estranger.  

L’home li pregunta:

¾     Vostè deu ser casada? El seu marit la deixa sortir essent una dama tan desitjable. – ha estat a punt de dir femella, “femme” en francès però s’ha contingut.

¾     Mon mariè, és pescant “gamousinos”.

¾     “Gamousinos”, no sé que són.

¾     Jo crec que ell tampoc. Purament és una excusa per dissimular altres vicis i sortir amb el amigots.

¾     Beneït! Jo ha una dona com tu, la mantindria vigilada tot el dia. Ets meravellosa, ets la més formosa de totes les dones del món. Per cert,  com et dius? 

Continuarà ...   

Miquel Pujol Mur

SORTIDA A RIPOLL

Ahir dijous, vam fer una escapada fins a Ripoll, tot i que no es massa lluny de casa, feia  temps que no hi havíem anat. Havíem quedat amb uns amics de Tarragona, que estaven uns dies a Camprodon,  de trobar-nos i passar el dia junts.

Era un dia clar i brillant, no tan calorós com els anteriors, feia sol però un airet suau que cap al migdia es va fer un xic xafogós.  Cap a mig matí, van aparèixer  grosses  nuvolades  entelaren  el  cel, presagi del xàfecs de la tarda. Després d’esmorzar    i  passejar pels carrers del centre històric ja vam anar cap al monestir que havien decidit visitar.

En arribar a la plaça que vam poder admirar l’edifici que s’aixecava majestuós  davant nostre. El monestir benedictí de Santa Maria de Ripoll, fundat per Guifré el Pilós cap al 880. Va arribar al màxim esplendor en mans de l’Abad Oliva.  La gran portalada del s. XII, en forma d’arc triomfal, una gran obra de l’escultura monumental a Catalunya, també coneguda com la bíblia de pedra. Dintre hi trobem les tombes de Guifre el Pelos i de Ramon Berenguer III  i IV entre altres.

Edifici que ha passat per diverses ampliacions i destruccions. La gran destrucció de 1935, durant la primera guerra carlina,  on es van saquejar tombes, profanar i destruir altars i relíquies, llibres ,  la  destrucció del Escriptorium amb el gran volum de llibres , i pergamins,  que conformaven els inicis de la nostra  tot va cremar en l’incendi . 

  

La restauració del conjunt, va ser cap el 1868- 1893, per Elies Rogent  i impulsada pel bisbe de Vic, Josep Morgades, .si van tornar les restes dels antics comtes i abats que van poder ser salvades de la destrucció.

Ens trobem davant de la gran portalada del s. XII, una de les obres més importants de l’escultura romànica  monumental de Catalunya. La majestat Central, les escenes bíbliques i al·legòriques esculpides en la  pedra, els apòstols, l’antic Testament, Vam comentar la forma didàctica que tenien en aquells temps per fer comprendre les veritats teològiques al poble analfabet i senzill  d’aquella època.

L’església, correspon al temple aixecat per l’abat Oliva, si bé ha sofert  diverses modificacions, per esfondraments. L a part més genuïna es el creuer i els set absis, m entre que el cimbori que s’aixeca sobre el creuer i  la volta aplanada de la nau central  i les pilastres i columnes que separen  les naus laterals son degudes a Elies Rogent. Davant les tombes de Guifre el Pilós i de Ramon Berenguer III  ens emocionem  estar davant dels inicis de la nostre història.

El claustre, altre peça principal del conjunt,  lloc d’esbarjo i recolliment des monjos. Quatre galeries de dos pisos amb arcuacions motllurades de fulles d’acant sostingudes per dobles columnes, que envolten el pati, els capitells inspirats en l’estil corinti o bé en temes iconogràfics de l'època, animals,  monstres i latres del bestiari.

Des de fora contemplem de nou el conjunt i  l’únic campanar que resta sencer, encara que modificat la darrer pis i el coronament emmerletat i ens allunyem  del lloc per anar a dinar a un restaurant de la plaça porxada on l’havíem encarregat.

A la tarda, la negre nuvolada amenaçant tempesta  va fer que ens acomiadéssim aviat dels amics  per arribar al nostres  destins  sense gaires ensurts, encara que abans vam gaudir del espectacle del  l’aiguabarreig de les aigües dels rius Ter i Freser que a la sortida del poble s’unien en un bonic espectacle natural, formant un sol riu.  Poc després d’arribar a casa l’aigua va començar a caure  a bots i barrals al lloc on una hora abans passejàvem.

21/07/2017/

L’ESCAPADA DE CARNESTOLTES I

El Joan és a punt d’agafar l’avió a l’aeroport de Girona en un vol que l’ha de portar a Venècia. La perla de l’Adriàtic, la ciutat dels canals. Mundialment famosa, a més d’altres coses, com la seva Biennal d’Art, el festival Internacional de Cinematografia i principalment pel seu bulliciós i esbojarrat carnaval. Els motius del Joan no són culturals ni cinematogràfics, sinó que senzillament vol fer una escapada sexual lluny de casa. I el carnaval li brinda l’ocasió en safata de plata. 

Fa més de vint anys que està casat amb la Sara. Malgrat que no té res a dir d’ella, considera que la seva vida amorosa ha anat decaient molt des de fa anys. La veritat és que el desig juvenil ha minvat i la monotonia s’ha apoderat del seu matrimoni. D’excuses n’hi ha moltes: els fills, els treballs dels dos i la família. Sí, la família també, per què haver de suportar a dues sogres que cadascuna ho fa millor que altra, que estima més que l’altra i que tiba pel seu cantó més que l’altra, fa que en nombroses ocasions el mal humor arribi al tàlem matrimonial. Totes aquestes raons són la causa que els encontres sexuals no tinguin la intensitat del principi. 

Quan puja l’escala de l’avió nota en el seu interior la lluita entre si de dues estranyes i oposades sensacions. Les dues es contradiuen: una és que creu que encara estima a la Sara, i l’altre és purament l’excitació de l’aventura.

Amb l’excusa d’una convenció de l’empresa ha preparat la seva estada a la capital del Vèneto. Per dissimular-ho s’ha emportat el maletí de treball (tipus pilot) amb alguns documents, pocs, i la poca roba que compta necessitar per aquest tres o quatre dies de disbauxa total. 

Una vegada arriba a l’hotel comprova que està situat, com va sol·licitar a l’agència de viatges, al centre neuràlgic de Venècia, prop del Canal Regio, la plaça de Sant Marcos i de l’esdeveniment festiu.  Deixa el maletí i surt a comprar-se una disfressa de noble venecià. També la seva corresponen perruca perquè el front del Joan comença a tenir unes entrades força pronunciades. I com no podia ser menys la tradicional màscara per dissimular les seves faccions. 

Al capvespre la festa ha començat. Les góndoles recorren el gran canal ornades de mil colors. Els gondolers canten les mil meravelles de l’amor. Els “vaporetto” ben engalanats porten una gentada disfressada amb vestits de tots els colors de l’arc de Sant Martí.  

L’alegria i el bullici de la gent es tramet també al Joan. Tot és tan diferent a la vida vulgar i quotidiana de la capital on viu. El Joan ja no pensa en res més que fruir del carnestoltes. 

Abans quan ha sortit de l’habitació per sopar ha ensopegat amb una dona que l’ha enardit. Vestia la muller un vestit de grans farbalans que li modelava extremadament el cos. Se la veia bastant alta, amb una cintura meravellosa i unes turgències davanteres tan pronunciades que no ha pogut més que excitar-se. Una rialla continguda ha sorgit de la seva boca de la dona, com si fos el dringar d’una alegra i gentil campaneta, malgrat la màscara que cobria la seva cara.  

Continuarà ...   

Miquel Pujol Mur

L’AUTÒMAT AL METRO

Sóc el robot càmera núm. 4282 dotat dels màxims avanços tecnològics. He estat dissenyat especialment per fer una tasca periodística. Filmo les situacions del meu voltant i gravo les paraules i frases dites per la gent. Només per això i per desplaçar-me automàticament a on em manen sóc uns dels  autòmats més apreciats. 

Avui m’han enviat a veure el comportament humà en el metro, no solament als accessos, a les andanes  si no també dins als vagons. He de dir que al principi els meus circuits s’han curtcircuitat a l’escoltar la paraula: metro. No la entenc la paraula, millor dit si que sé que és un metro. Diccionari entrada dos. Aleshores el meu mecanisme electrònic fa un reset i el circuit tres recupera la idea: Unitat de longitud (o llargària) del sistema internacional equivalent a la longitud del trajecte recorregut en el buit per la llum, etc, etc. Quedo immòbil. La unitat transportadora no és mou. 

De cop rebo un cop al receptacle superior i la veu del operador diu: metropolitan. Una nova recerca i el circuit mestre comença a moure’s i els meus peus també. 

Després de recórrer el carrer, tros bastant llarg de camí, he baixat per unes escales sense caminar. Tot un mecanisme bastant rudimentari, sense gaire electrònica. Passada una sèrie d’entrebancs, com taquilles, barres per impedir el pas, hi ha humans que salten per sobre, i llargs passadissos entro dins el vagó del metro. 

Sóc a dintre i automàticament la gravadora s’ha posat en marxa. La gravació és borrosa. Algun dels humans m’ha empès a l’entrar i he anat a donar un cop al vidre de la porta del davant.  Un altre ha aprofitat l’ocasió i m’ha robat l’antena del costat esquerre. Recuperat l’equilibri filmo la situació. 

La majoria dels humans, sobretot un nombrós grup, els altres fan cara de suportar les circumstàncies, salten, criden i beuen d’estris de vidre o llauna. Un vomita en el racó d’una porta. Altre es pixa a una altra porta mentre el grupet el mig tapa. Les seves cares són suades i vermelles d’excitació. Van guarnits amb samarretes multicolors, bufandes i trompetes. El grup magnetòfon grava unes paraules, com: aliron, aliron, campions, campions. No sé a que es deuen aquestes manifestacions cridaneres.  

Aprofito que estan entretinguts, amb els seus càntics, per girar la plataforma i observar a l’altre costat. Unes dones joves, pintades i repintades també riuen. El circuit de memòria i seguretat fa que m’acosti a elles. Al grup de salvatges cridaners no, em fan por per la integritat del meu complicat mecanisme. Les dones (sexe femella/contraposada sexe mascle) al veure el meu lent moviment esclaten a riure. Les seves fortes rialles són tan agudes que el meu mecanisme de so no les suporta i no registra en la pantalla més que ratlles.  

Quan estic a un parell de metres, una em treu la llengua provocativament, com si voles ... no ho sé. Una altra fa un moviment amb el braç com si senyales una cosa entre les cames que no tinc, sóc simplement una maquina, sofisticada això si, però màquina. Novament el circuit diccionari cerca dibuixos per interpretar les senyals femenines. Sort que sóc un estri electrònic i no compren el significat total de les accions humanes, sinó el circuit quatre s’hauria cremat. La primera m’insinua un gest fregant-se els dits índex i polze. Novament el nano-circuit diccionari-enciclopèdia fa un reset per entendre el significat: Peles.  

Els meus dos objectius superior obren al màxim el seu diafragma per cercar profunditat d’imatge. Aleshores un altre gest em fa deturar. La dona alça la mà amb els dits tancats i només alça amunt el dit gros. El motor interior fa reset rere reset, el circuit diccionari ha esclatat, sense ell no hi ha tampoc memòria enciclopèdica.  

Quedo parat.  De cop s’obren les portes i un nou grup d’energúmens entra al vagó. De l’empenta travesso l’espai i surto projectat com un coet, sense tocar ni de peus a terra per l’altra porta. 

M’estavello contra una columna. Una velleta crida i em dóna un cop de bossa i em maleeix. Solament gravo: Vàndal. 

Quedo doblegat i fet malbé al terra. Cap circuit, ni cap sistema funciona. Tal vegada un fumet a electrònica cremada surt del meu cos. Resto immòbil com una desferra qualsevol. Passa un home vestit de guàrdia i mira el meu coll. 

Gravo les seves paraules amb el meu darrer buf electrònic: 

Sèrie Z núm. 4282 telèfon de recollida 12345678. Trucaré vinguin a recollir aquesta deixalla. 

Miquel Pujol Mur.

S'HA RESOLT L'ENIGMA

Sembla que no pugui ser. Han hagut de passar deu anys per esbrinar  que va passar  aquella nit. Avui, per primera vegada des d’aquell dia, ens hem tornat a trobar amb el Robert.  Estava molt canviat, venia amb la seva parella, una rossa espaterrant encara que més gran que ell. Els  anys passen per tothom.

  Jo també estic molt canviada, anava amb la meva petita Coral, i la meva  parella... Li ha costat  reconeixem, jo si l’he reconegut de seguida  i una estona que ens hem quedat sols al  jardí , mentre els altres convidats , xerraven o ballaven jo li he preguntat sense embuts , que és el que havia passat aquella nit de fa deu anys a la festa d’aniversari de la Carla, la meva cosina. S’ha posat a riure...  i després m’ho ha explicat.

Tenia disset anys i la veritat jo estava penjada per l’Andreu, però aquest feia la papallona amb la meva cosina. El Robert  va rondar tota la tarda al meu voltant. Segons les amigues, jo li agradava, però era molt tímid. Era més gran que jo i l’endemà marxava al Canadà a continuar els estudis. 

Al vespre, després de sopar, van posar música-disco i vam estar bevent i ballant tota la nit fins a les tantes de la matinada. Jo estava molt alegre, volia demostrar a l’Andreu que no m’importava un rave i flirtejava amb el Robert, ballaven i ens besàvem , jo estava molt excitada i alegre. Crec a més, que algú em van posar alguna cosa al beure.  Cap a les sis de la matinada amb va acompanyar a casa, els pares eren fora   i va entrar. Ens vam començar a animar...els nostre cossos es premiem, ens  buscaven... vam pujar a  l’habitació, estava molt acalorada... em vaig començar a treure roba. Ell em seguia el joc... i aquí s’acaben els records. No em recordo de res més.

Cap a les dotze del migdia em vaig despertar, estava sola al llit, la roba pel terra,  solament estava embolicada amb el llençol. Al costat del llit  la forma del Robert s’hi  dibuixava,  la seva olor encara impregnava  l’habitació, sentia la seva escalfor... però no podia  recordar  res del que havia passat.  El cap m’esclatava. Un núvol fosc em premia i  ho inundava tot.  No recordava res. Tenia solament els records de l’estona que ballàvem,  i d’entrar al seu cotxe i després haver entrat a casa,  a partir d’aquí ... res de res.

Vaig preguntar a les amigues si sabien que havia passat. Elles van somriure. Alguna havia vist al Robert abans de marxar, però no havia badat boca, només somreia. Per la Carla vaig saber més tard, que els seus amics m’havien posat una substància a al beguda per animar al Robert, perquè deixes de ser tímid i deixes de ser verge d’una vegada, abans de marxar al Canadà, li posaven fàcil. Però, havia passat res , realment? Aquesta era l’eterna pregunta. Els amics el vam donar per descomptat que les coses havien succeït tal com les havien planejat .

Avui el Robert , ha estat franc amb mi. Mai havia pogut oblidar aquella nit. Els seus amics mai van saber realment el que havia passat.  S’haurien burlat d’ell i va deixar que creguessin els que els convingués.  Tot  i que jo li havia posat les coses molt fàcils, quan vam arribar a casa i vam ser a l’habitació, després de treure’m la roba, es veu que vaig caure esgotada sobre el llit i em vaig quedar completament dormida. Ell es va quedar una estona mirant-me. Em va cobrir amb el llençol i va marxar a acabar de preparar l’equipatge. Al vespre sortia el seu vol cap el Canadà.

Els nostres camins van marxar divergents i fins avui mai més ens havíem retrobat.

15/05/2017/

LA SEVA OLOR EM RECORDA... II

Aleshores, va treure un petit sobret d’un dels minúsculs plecs del seu vestit i em va convidar. En principi vaig negar-m’hi i llavors va posar-se amb delicadesa una petita porció de pols blanc al dors de la mà i va aspirar-lo suaument. El meu desig era tan gran que sense poder resistir-m’hi vaig besar-li la mà i al mateix temps vaig llepar-li les restes de pols. Em va enardir tant la poderosa droga com el sabor a suor i perfum de la seva pell. 

Seguidament vaig agafar el seu gràcil cos per la cintura. La meva pressió va ser recompensada per la seva aquiescència i la proximitat dels nostres cossos va ser total. Ni un bri d’aire passava entre nosaltres i mútuament vam robar-nos, davant de qui fos si volia mirar, els nostres llavis i les nostres boques plenes de passió. Notava la tebior del seu cos, no precisament tebi, sinó plenament ardent contra el meu vigor.  

Instants, sols breus instants després, vam sortir al jardí. Si en el racó de la sala vam percebre el nostre desig, un petit espai lliure va servir per gaudir-ne. En un instant alliberaven el nostres cossos de tota roba. Era tal la intensitat dels nostres sentits que al treure’ns la roba la vam maltractar. El seu vestit es va esquinçar per davant oferint-me les seves desitjades fruites. La cremallera del meu pantaló no va resistir la meva urgència i es va trencar. Ja més tard, apaivagats els sentits i força enriolats, plens d’eufòria i satisfacció vam evadir-nos de la discoteca. La vaig acompanyar amb la moto a casa seva. La màquina, com si formes part del nostre goig, corria lleugera com si participés de la plenitud del nostre satisfet amor humà. 

Ben agafada rere meu, les seves mans, sota la camisa, recorrien el meu tors incessantment. A ran d’orella va dir-me: He oblidat les calces. 

L’acomiadament va ser tan intens com els moments d’abans al jardí. No sé què pensava la seva ment ni quin era el seu tarannà però la passió era un foc que ens cremava interiorment aquella nit. Era tal la incendiària flama que ens omplia que, en un carreró proper, vam tornar a repetir tota la dansa de l’amor humà sense respectar cap possibilitat. Tal vegada com a gossos assedegats en aquell fosc racó vam tornar a gaudir dels nostres cossos. 

No la vaig trobar mai més. Vaig resseguir els llocs propers a on vaig deixar-la. Ningú va saber dir-me’n res. Vaig buscar les seves amigues. Tampoc van donar-me cap indici de qui era ni a on vivia. Una, va dir-me que l’havien conegut aquella mateixa nit en la discoteca i que no la coneixia de res.   

Va ser com si un càlid vent del desert, el simun o el xaloc, vents abrasadors i forts, en haguessin envoltat aquella nit. La seva força després de cremar-nos, ens hauria separat per sempre. 

Aquesta olor percebuda avui em recorda... Però la tibada de la meva dona m’impedeix respirar-la a ple pulmó.

¾     Un dels nens ha caigut en un bassal- m’ha dit mig cridant- Treu-le’n d’una vegada!  

Un cop he tret el nen del bassal i ha marxat amb els altres a corretejar per l’herba del parc, he tornat al banc a seure amb la meva esposa.

¾     Avui estàs com al·lucinat. Què et passa! Sembla que t’hagin begut el pensament! Ni tant sols enraones. Ja ho sé que ets callat, però no tant com per no dir-me quasi cap paraula en tota la tarda. Jo, que he anat a la perruqueria aquest matí per agradar-te.

¾     No res, ja ho saps! Hi ha vegades que em trastorno amb la feina.

¾     No ho sé ben bé, si creure’m això de la feina. Feies la mateixa cara que quan mires aquells pantalons que tens  penjats a l’armari amb la cremallera trencada. Un dia els llençaré o en faré parracs. M’ofèn la seva forta olor i també el seu misteri. No m’has donat mai cap raó del per què el conserves. 

¾     Mai!- ha estat la meva resposta. 

Ha estat un mai, sorgit de dins meu, que ha trencat la placidesa de la tarda. La gent que llegia el diari, o algun llibre o novel·la s’ha girat per mirar-nos. No fos que passés alguna cosa greu.  

Els records i la realitat moltes vegades segueixen camins diferents. 

Miquel Pujol Mur.

LA SEVA OLOR EM RECORDA... I

Els records són perennes dins la meva memòria. Aquesta olor que he percebut fa un breu instant ha portat el meu pensament a la discoteca on vaig conèixer aquella mossa que va trasbalsar una petita part de la meva història. La petita i intranscendent història d’un ésser humà ni massa bo ni massa dolent. Potser va ser només un instant, tal vegada com una ràfega sobtada de vent. Però el vaig viure intensament, i va quedar gravat dins meu per sempre. De veritat quina era la seva fragància, no ho sé, tal vegada una barreja d’aromes que s’alternen en els meus records. 

La pista de ball tenia poquíssima llum. Una mitja llum estranya perquè més que veure endevinaves a la gent que ballava, però difuminava els semblants. A la barra del bar una mescla d’olors alcohòlics, de gran graduació, trastornava la meva percepció olfactiva. 

Seguint el costum dels homes, la majoria de l’element masculí, en entrar vaig anar al petit espai de davant de la barra. Una vegada situat en aquesta atalaia la meva mirada aleshores jove i brillant, tal vegada amb un excés de testosterona acompanyada d’alcohol, vaig resseguir tots el punts de la sala. Cadascun dels seus racons va ser observat detingudament. No hi ha hagut mai cap caçador, que hagi guaitat amb més atenció la seva futura presa.  

Aleshores la vaig veure. Anava vestida amb un curt vestit de color blanc que mostrava les seves espatlles. Alba i pura com acabada de sortir d’una caixa precintada. Com gos que cerca l’animal abatut entre els matolls i les canyes vaig avançar cap a ella. Apartava sense gaire mirament altres joves i també les dones que s’interposaven per arribar al meu objectiu. 

Una aroma de dona, un perfum potser pres del tocador de la seva mare, fort i dens, va excitar els meus narius. Vaig fer-li una petita reverència, com si fos una deessa d’alguna religió budista.

¾     Balles! - vaig dir-li amb veu suau, però decidida. 

Una de les amigues que l’encerclaven, mig enriolada va dir:

¾     Apa, nena! A les primeres de canvi aconsegueixes el millor peix. Vigila que te’n penediràs. 

Vaig mirar-me-la fixament, alguna vegada havia ballat amb ella. Era una mossa que es deixava conquerir fàcilment i entregava sense pudor els racons més íntims del seu cos. També sabia i havia provat, que accedia a les peticions més inversemblants i estranyes que se li poguessin fer. Malgrat aquestes facilitats, potser a causa d’elles, sempre m’havia semblat una  jove molt lleugera. Al veure la meva mirada va baixar els ulls posant-se vermella. Tal vegada recordant els molts favors que havia concedit a mi i a molts altres. L’altra companya va riure al notar la seva vergonya.

¾     Ha! Ha! Ha!- La seva rialla va ressonar, enmig de la música, en el nostre proper espai. Més d’un o una va girar-se al sentir el so de la seva forta riallada. 

Ella va accedir i moments després els nostres peus, les nostres mans i el nostres cossos ballaven al ritme frenètic de la música a gran volum. Les seves amigues ens observaven atentament, mig alegres per la sort de la seva companya. Amb cert rancor per haver trobat tan aviat una parella amb qui dansar. Avorrides, i ben properes ballaven soles fins que dos joves van separar-les. Quan passaven pel nostre costat movien els llavis com volent dir-nos alguna cosa. Poc després desapareixien amb els dos homes. 

Però nosaltres no escoltàvem, no vèiem res, sols sentíem les pulsacions d’un cos contra l’altre. Va canviar el ritme fent-se encara més fort, més ronc com si volés enlairar les passions humanes amb sords crits arcaics. Notava les seves dues i ben posades raons fregant-me el pit.  Ella devia sentir la meva pressió a causa dels incitadors moviments del seu jove cos. Però oblidant-nos de la gent que ens envoltava, nosaltres ens teníem l’un a l’altre i érem aliens a qualsevol so. Separant-nos del centre de la pista, en un raconet perdut vam continuar el nostre particular ball. 

Una estona després esgotats de tant dansar, com si el moviment hagués servit per fer-nos oblidar la vida exterior i aconseguir construir un espai només nostre, vam parar. Suats i excitats de sentir el frec a frec dels nostres cossos van situar-nos en una zona més tranquil·la. Jo, sense cap recança olorava la seva peculiar aroma de fruita tendra, però en bona saó, barrejada amb la seva suor.  

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur.

LA NENA I ELS ANIMALS DEL BOSC

La petita Estel va sortir de casa i va anar caminant fins el llindar del bosc que envoltava la masia dels avis, on estava passant uns dies de vacances. Va veure una papallona de colors brillants i la va anar seguint per entre els matolls i després es va anar endinsant en el bosc. De cop la papallona va desaparèixer, ella l’anava cridant. De sobte va adonar-se que estava sola i en un lloc desconegut. Va asseure’s damunt una roca que sobresortia  i es va posar a plorar. De sobte va sentir una veueta,

¾    Perquè plores bonica?

Es va donar un bon ensurt. Llavors va veure un conill petit i escotorit, que de nou li deia,

¾    Què et passa?

¾    És que no sé on soc. M’he perdut.

¾    On vius?

¾    A la caseta dels avis, al costat del bosc. Saps tu, on és?

El conill va romandre pensatiu, llavors va fer que no amb el cap.

¾    Al costat del bosc no hi ha cap casa d’humans. Aquí només vivim animals: conills, esquirols, llebres, granotes, faisans, gossos,  gats,  papallones,  cucs de terra i de llum,  formigues... i tota mena d’ocells.

¾    M’agraden molt tots aquests animalets, però jo vull tornar a casa. Els avis estaran preocupats.

¾    Jo no se com es va a casa teva. Deus venir de molt lluny.

La nena es va tornar a posar a plorar. Ara més fort que mai. El conillet es va espantar i va fer un esgüell . la nena va sentir una remor. Al obrir els ulls es va veure envoltada de conills petits i grans enriolats que saltironaven prop d’ella. La cara plorosa es va transformar en sorpresa i després un ample somriure es va dibuixar en ella. Una conilla blanca i grossa , la mare del petit li va dir,

¾    Nosaltres t’ajudarem a sortir d’aquí i tornar a casa. Aquest totxo de fill meu no sap res  de res – deia la mare,  mentre clavava una clatellada al petit conill.

¾    Ui, gràcies, gràcies...

¾    Abans, com que estem  de festa,  volem que ballis una mica amb nosaltres

¾    Si, si, si...m’agrada molt ballar. –diu la nena alegrement.

Llavors arribaven  al lloc uns esquirols tocant la flauta, i tots els conillets es van posar a ballar. Tot seguit van anar arribant les guineus, els teixons,  els gats mesquers,  els  talps , unes gallines enjogassades, fins i tot treien el cap uns cabirols que passaven per allà.

Un estol d’ocells en ruta es van aturar , i es van ajuntar amb els propis del bosc , les papallones, les marietes, els tabacs i mosquits i molts altres,  que volant i  fent giragonses seguien als de terra. Van fer una gran festassa.  L’Estel s’ho passava d’allò més bé, fins i tot s’havia oblidat dels avis. No sabem el temps que van estar gaudint i ballant, finalment la nena  estava tant cansada que ja no podia més i es va deixar caure rendida sobre l’herba fresca del terra,  esgotada.

Era quasi fosc, quan  un àguila real amb la nena a sobre arribava a la casa dels avis, que ja feia una estona la buscaven preocupats.

04/04/2017/